Venbariarismes

Chichester tenia un canal. El van construir l'any 1822 com un de sol: Canal de Portsmouth-Arundel. En un trajecte de 7,2 km des de Chichester fins al port, a  Birdhman, era navegable amb dues rescloses i podia portar vaixells de 100 tones, però com a canal comercial no va ser cap èxit, i el 1892 va abandonar Arundel i va passar a la corporació de Chichester. Des de l'agulla de la torre de la catedral, un ànec de bec roig distret, demanava ajuda de feia anys i pams per poder baixar al canal. El va portar fins allà una ràfega de vent, un dia que el vaixell de 100 tones passava pel canal i ell, distret com era, no va tenir temps d'esguardar-se  de la seva fúria. Des de llavors, que cada dia nyequejava a l'uníson amb  les campanes de la torre de la catedral, hora rere hora, sense que ningú l'escoltés. Com que els vaixells van deixar de navegar pel canal, aquest va acabar convertint-se en un deliciós passeig per als veïns i per a tothom qui el venia a visit...

Al comptat de Hampshire hi ha un poble anglès que en algun moment de la història havia estat un castell. Ningú  sap ben bé on queia, però el record de què un dia va ser-ho, es manté en el seu topònim: "Rowlands Castle". Diuen que una nena divertida, que parlava el llenguatge dels arbres, dels cargols, de les flors i de les praderies, va anar-hi un dia per resoldre l'enigma del lloc del suposat castell. Va viatjar de lluny, emportant-se la seva motxilla de dinosaures que la protegia sempre de tot mal.  Emocionada pel viatge i decidida a tot, va preguntar a l'arbre vell  a les flors que guarnien la plaça, a les vetes marronoses dels troncs caiguts, va demanar a la seva iaia que escoltés atentament la remor de les fulles, ella i l'avi van seguir el cargol que vivia a la pradella  de feia temps.... però tot en va, res de res, ningú sabia on parava el castell! La casa gran que hi havia al capdavall de l'arboretum i  de la gran prada verda, guardava el secret de tot...

Spinnaker tower, sempre atenta i vigilant,  no perdia mai de vista el canó del castell, que tot i que feia temps que no espetegava, ella no se'n refiava gens ni mica, i a cada intent de torpedejar el port, ella responia amb aquella mirada altiva i amenaçant que la feia tan peculiar i que feia l'enveja de tothom. Havia aconseguit que l'engarjolessin, no fos cas, que en un moment de descuit, espantés la marina, les gavines i la gent. Però el capità del vaixell que no té nom, va venir un dia d'amagatotis, va trencar les reixes i va deslliurar el canó que va començar a disparar el seu armament, amb una força insospitada. Per més que van intentar aturar-lo, no va haver-hi res a fer... en un tres i no res, tot va ser fum i foc. La Spinnaker tower des d'aquell dia maleït, va deixar de ser qui era, va voler amagar-se, enfonsar-se dins la badia, perdre's per sempre més... ja no tenia raó de ser...    El que no sabia la torre és que men...

  La llegenda explica que un vellet, assedegat per l'estiu, a les altes muntanyes del Ripollès va demanar aigua a un pastor que vivia en una cabana. El pastor, compadit de l'home gran, com que a casa seva no n'hi havia prou per calmar la set, va anar a buscar l'aigua lluny de la seva cabana. El vellet, com a mostra de gratitud, li va regalar una cantimplora d'aigua que hauria de ser plena sempre més. Diu també la llegenda que un dia que el pastor caminava pel mig d'una tartera, va perdre la preuada cantimplora, i com que segons la promesa,  aquesta no podia deixar de rajar, va acabar convertint-se en Ulldeter, en el naixement d'un riu, que des d'allà fins a Llanars i Camprodon,  i molts més enllà, fins al mar, ha estat un regal inesgotable, igual que la cantimplora. Hi ha qui diu que el vellet assedegat era sant Esteve, que baixant de les muntanyes, es va aturar a Llanars i com que ningú en aquells indrets coneixia la seva història, la va deixar impresa ...

El Crestabocs L'avenc i el cim rocallós  es tenien enveja, de sempre, de molt i molt de temps. Tot venia de quan els homes encara no habitaven aquelles terres. L'avenc i el cim del Crestabocs competien per convertir-se en l'aixopluc dels primers homes que havien de venir a conrear les vinyes primigènies. El Crestabocs al·legava que les vistes eren immillorables i que no trobarien cap lloc com aquell de bonic. L'avenc al·legava que els podia preservar de les pluges, del fred i de les tempestes. Era una disputa interminable.  Quan van arribar els primers habitants, per no ferir la susceptibilitat dels dos contrincants,  van decidir viure a la Plana i entre les muntanyes, més a prop de les vinyes que acabarien plantant. Seria el millor per a tothom! El cim i l'avenc van assentir per quedar bé, però no ho van dir de cor i allò va quedar per sempre. Al cap dels anys ni l'un ni l'altre ja no recordaven què havia passat, però el vague record va ...

La Tancada i l'Encanyissada són dues basses del Delta dominades per comunitats de canyissars i jonqueres. Des dels miradors es poden veure  famílies de flamencs enrossint el paisatge, sovint amb el coll i les potes entaforades a l'aigua, i de tant en tant, agrupats i amb les ales ben obertes, desplegant el vol per sobre de nosaltres.  Els podem veure sempre a la Tancada i solament als matins, a l'Encanyissada. També podem veure amb facilitat, ànecs i gavines i amb una mica més de sort, fotges, limícoles, xatracs i altres aus, totes elles omplint l'espai de nyecs-nyecs i de tota mena de piuladisses.  A causa de la constant aportació d'al·luvions arrossegats pel riu,  de la variabilitat de les seves goles i pel costós accés als ports naturals del Fangar i dels Alfacs, aquesta costa va ser molt temuda pels navegants, i aquesta va ser la raó de ser de la construcció dels fars, a l'illa de Buda, a la punta de la Banya i a la punta del ...