Venbariarismes

Tot i que he sigut i sóc profe de moltes coses més, he de dir que m'agrada ser profe de religió, malgrat les dificultats i les incomprensions.  M'agrada, encara que sigui una mica, ajudar a obrir els ulls a realitats marginades del pensament modern.  M'agrada ser amb vosaltres quan m'adono que esteu contents i contentes de ser-hi.  M'agrada molt i molt Tots són alumnes destacats, però aquestes en són  una petita mostra.  Gràcies Carla, Júlia i Daniela!  Glòria Vendrell Balaguer Desembre 2022

A conseqüència de la suposada retirada de la mascareta, fa dies que penso en tot el que ha donat de si aquest  objecte aparentment tan insignificant. Jo que tinc una colla d’alumnes, en alguna classe  he arribat a preguntar a algú qui era, ja que de totes totes creia que es tractava d’un alumne nou o infiltrat… “No em coneixes? Soc la… soc el ...” I els meus ulls atònits han hagut de constatar la més absoluta sorpresa i desconeixença.  Per altra banda, algú que imaginava candorós, guapo, interessant… Ha resultat ser esquerp, lleig, vulgar… i amb alguns que imaginava poc agraciats, ha resultat curiosament el contrari. La realitat és que hi ha encara força gent que es resisteix a desempallegar-se de la mascareta. Un alumne em va dir no fa massa que no se la traurà mai més… Coneixent-lo, en aquest cas imagino que és per marcar clarament  la seva no dependència de res ni de ningú. Una altra em va dir que si no se la treia podria seguir  xerrant despistant els profes...

Diuen que al cap del dia rebem uns 1500 missatges, en siguem conscients o no i que l’objectiu d’aquesta publicitat és provocar satisfacció de cara a tenir interès i finalment consumir allò que es publicita.  Em crida poderosament l’atenció això,  com a mínim trobo interessant adonar-me que el que necessito consumir de veritat, entre tants missatges rebuts a diari, no forma part de cap marketing especialitzat. Té a veure amb el missatge implícit de la vida, do de Déu, amb la llavor rebuda, té a veure amb tantes experiències de vida eterna viscudes en la finitud material.   I passa sovint que aquests missatges reveladors de vida, inicialment no provoquen satisfacció com la publicitat, ans al contrari, parteixen del dolor, caminen amb ell i en ell es manifesten, però la paradoxa és que solament ells em provoquen el desig  de consumir la vida autèntica i anhelada  des del més pregó de l’ànima. No dic això per fer intel.lèquies i teories sinó que ho dic perquè ho han...

Fa poc que he llegit en algun lloc que les emoticones estan  ocupant i desplaçant en molts casos i cada cop més, el llenguatge de les paraules i no m'estranya.  Reconec, que en aquest blog que funciona de fa anys, sóc incapaç de pensar-hi res, sense acompanyar-ho d'una imatge. Una imatge val més que mil paraules, diuen, i és veritat. Sovint el llenguatge queda curt per expressar el que volem. Les paraules són insuficients i escasses per a tant bagatge emocional que conviu amb nosaltres. Des de que l’art va prendre cos en les coves paleolítiques, que les imatges han estat per als humans, símbol, ensenyament , comunicació i memòria. Durant segles la població majoritària ha sigut analfabeta . Aquesta ha estat la raó de ser de la iconografia bizantina, dels retaules barrocs, dels frescos del romànic i de la imagineria en general. La generació que vivim  està saturada  de paraules, tipa de discursos desèrtics i de lletres buides descarnades de la ima...

Etimològicament parlant, la paraula “alumne” significa “mancat de llum”. Doncs un dia d’aquests quan arribava a primera hora del matí a un dels instituts on treballo, veient la llum que s’imposava sobre els mòduls atrotinats, confesso que no solament vaig pensar en tants d’ells que necessiten clarificar el seu coneixement i encara més la seva vida, sinó també en tota la llum que rebo cada dia : saber qui sóc, conèixer els meus límits, les meves pors, les meves fortaleses, saber qui són ells, les seves pors , els seus límits, les seves fortaleses, saber en definitiva com és el món , saber on sóc i on som.  És el que té la llum que  no és segregadora ni s’imposa, sinó, es que es mostra gratuïtament per a qui la vulgui. M'agrada molt l'etimologia, és el que té, que dóna llum Glòria  Vendrell  i Balaguer Gener del 2020

Fa temps que estem d'obres. Tothom qui n'ha fet sap com estressen. Fa dies que tinc ganes d'escriure sobre això perquè m'ha fet pensar.  Les primeres que vam fer vivint a casa van ser les pitjors perquè ja teníem sis fills ( per això les vam fer) i perquè dos d'ells solament tenien tres mesos. Però com que llavors no tenia gaire temps per escriure, ho faig ara que al capdavall solament quedem dos a casa . Quan els paletes comencen a treballar, tot és pols i runa , la casa es desmantella, tot es capgira, la rutina dels llocs (cadacosaalseulloc) deixa de tenir sentit , res obeeix a la lògica domèstica... però el pitjor de tot és  la sensació de desprotecció que causa el desordre regnant. Hi ha però una cosa que atorga sentit a aquest desordre: saber que hi ha un motiu, un inici i un final , que per força ha de ser millor. Això és el que provoca la urgència d'aprendre a conviure amb ell, la necessitat de fer-se un lloc encara que sigui inhòspit, l...

"La bellesa salvarà el món" . Dostoyevsky He parlat vàries vegades de la Bellesa , ho faig sovint i no me'n canso. N'hi ha de molts tipus, però n'hi ha una de secreta, que a simple vista no es pot percebre, que reclama per força ull atent ,que no té a veure amb modes ni amb estereotips, que defuig el triomfalisme i l'eficàcia, que trontolla quan se la vol domesticar, que es fa gran per a qui la vol veure i petita per a qui no la sap valorar, que es passeja silenciosa en els voravius de cada cosa, que dansa i canta sordament, que crida  si convé  o que  emmudeix si cal, que es vesteix de paisatge, d'obra humana, de silenci, de pregària, d'emoció, de història , de saviesa , de llibre , de dolor... Quan treu cap tot canvia... Quan l'olores, l'albires, la notes, la sents, la perceps.... tens ganes de fer-la teva... Però no es deixa.... solament ens permet un tast per  fer créixer el desig  de trobar-la altre cop Glòria Vendr...

-Li importa que m’assegui aquí? És que si viatjo d’esquenes em marejo....- És el que m’ha dit aquest matí una senyora al tren, demanat-me ocupar el lloc de la meva dreta on hi tenia posades les bosses que duia. - Cap problema, no es preocupi- li he contestat, i he deixat les meves coses en un dels seients del davant que estaba buit. Jo que sempre viatjo en tren, m’adono de que normalment la gent escull viatjar orientada en la mateixa direcció del trajecte. No sé si és perquè molts es maregen o si és per alguna altra  raó, però el cas és que és un fet constatable que em provoca preguntes de tant en tant, a mi que sóc curiosa de mena i que m’agrada esbrinar els sentits latents de les coses. Doncs avui, a l’endemà d’haver fet un grapat d’anys, aquesta situació m’ha suggerit una cosa ben bonica: hi ha qui viu sempre projectat en el futur, mirant endavant, sense esma o sense necessitat de carregar amb el passat i hi ha qui viu permanentment anclat en la història esdevinguda, ...

Si li dic a la flor "m'agrades", el que faré serà tallar-la i emportar-me-la, però si li dic "t'estimo" , la regaré cada dia i tindré cura d'ella. Vaig llegir aquest pensament fa poc entre aquestes coses que corren a les xarxes socials i em va semblar el millor exemple que podia mostrar als meus alumnes, ara que fa poc que hem parlat de les diferents formes d'amor. No és el mateix "Filia" que "Eros" que "Agape" i no sempre ho tenim clar. Dit així molt de pressa i resumint , cal dir que Filia és afició, estima, afecció a coses, realitats o persones, Eros és l'amor sexual, però Agape és l'amor pur, l'amor lliure ( no depenent) el que estima perquè sí. Agape no és enemic ni d' Eros ni de Filia , del que es tracta és de que Filia i Eros puguin arribar a ser Agape . Una tasca irrenunciable i la millor de totes! Glòria Vendrell i Balaguer novembre del 2018

No sóc cap experta en educació ni de bon tros! de fet porto solament 3 anys en un institut de secundària, però amb el poquet que he tractat faig les meves cabòries, especialment avui que a a sant Martí d'Empúries, el mar , les roques i els vestigis de la història, m'han fet pensar... A qui no li ha passat que ha fet una programació didàctica a curt o llarg termini que després ha hagut de modificar per raons variades? Qui no ha mirat alguna vegada un adolescent amb ínfims resultats i imaginar un pla general per reconduir-lo? Qui no ha dibuixat sovint un mapa mental amb objectius, assoliment de competències, el.laboració de projectes etc? Qui no s'ha posat mans i mànigues a treballar en plans d'estudi petits o grans? Qui no ha fet vives tertúlies sobre què i què no ha de ser l'ensenyament?... Sense desmerèixer res de tot això que he de dir que és del tot necessari, però la veritat és que avui veient ...

L'altre dia veient com l'Abril s'embadalia mirant per la finestra com queien els flocs de neu petits i esporuguits i veient un vídeo de l'Aina a Anglaterra fent el mateix, me'n vaig enrecordar del Pau petit com s'emocionava  un dia que mirava miquetes de neu per la mateixa finestra i dels nostres bessons quan amb dos anyets també miraven amb excitació una nevada que va deixar el terra tacat de blanc unes quantes hores i de com intentaven inútilment agafar  aquelles volves de neu arrodonides i meloses que lliscaven entre el vidre i les seves mans. Ser com els nens és el desig que sovint sento en el més íntim. Ser com ells per poder sorprendre'm cada dia absolutament de  tot el que m'envolta, ser com ells per poder ser feliç en el més simple, ser com ells per no tenir por de res, si QUI ens estima és a prop. Dic això perquè la nostra filla Cristina m'explicava que per les nits quan l'Abril es desperta i reclama el seu pare, que últim...

Són suggerents perquè els envolta el llenguatge del misteri, ¿ Qui no ha visitat el claustre d'un monestir o de qualsevol església, i encara que sigui per escasses dècimes de segon, no s'ha sentit transportat a una altra època? A un àmbit diferent? A un espai desconegut? En qualsevol cas, la veritat és que hom s'hi troba a gust contemplant-lo i vorejant-lo. Per una estranya raó un s'hi sent com a la casa que mai hauria de deixar. És com endinsar-se en el que ens és propi, com capbussar-se en l'oceà de la història que viu en les pregoneses. Normalment els claustres i el silenci són una mateixa cosa. No hi ha cartells que el demanin el silenci, ni ningú que renyi com a les biblioteques quan es trenca, però la veritat és que gairebé ningú gosa fer-ho. El silenci respectuós s'imposa. Hi ha quelcom de sagrat en aquesta absència de brogit: és l'eloqüència de l'ànima. I no hi ha claustre sense pou o sense font. Acostuma a ser una font pe...

La cobla pren cadires, en el bullici de la plaça afinen les tenores, els tibles, els flabiols i els tamborins ... Sembla que ningú estigui al cas, però al cap de no res, amb el curt refilar del flabiol i un ràpid retoc de tamborí, ja hi ha algú que s’aixeca ... primer ho fa sol, després dos, després tres agafats per les espatlles... i els peus que no paren i el cos que dringa...i és que en un tres i no res ja s’ha fet la rotllana, ja s’alcen les mans, ja hi ha un cap que compta...el compàs binari marca els dosos i els tresos...les bosses i els jerseis de tothom són al mig... I després la cobla puja el to i les mans s’alcen en triangles de punxa i els peus que puntegen i el salt curt primer i el salt llarg després que la tenora l’anunciï... i amuntttt.....i el contrapunt... i després de nou el salt curt abans del darrer compàs de la darrera tirada dels llargs... els més petits ara entren, ara en surten, ara s’empaiten, passen també pel mig... La cobla toca el darrer acor...

No em fa por la mort. Em fa por no saber viure de debò No em fan por els fantasmes, sinó els que no ho semblen però sí que ho són No em fan por els zombies. El que em fa por és quan veig l'ànsia per devorar-nos els uns als altres No em  fan por els vampirs. Em fa por dependre tant d'algú que li xucli el que és seu No em fan por els esquelets. Em fan por les nenes que ho semblen. No em fa por la sang pintada. Em fa por la sang vessada , sobretot quan és innocent Tot i que es vesteix  de festa ingènua, al darrere hi ha una visió negra i obscura  de l'existència que ni m'agrada ni comparteixo. Més enllà de castanyes i panellets que són ben bons,reivindico la festa cristiana,  que no és la festa dels morts, sinó la festa de l'esperança,  perquè crec que el cel no és un lloc sinó  la millor de les benaurances, perquè crec que els meus són vius i no pas morts, És molt el que no conec, però és més el dolor de qui no espera Si t...

Encara que la nit hagi estat molt llarga, encara que el dia anterior hagi sigut complicat i feixuc de portar, encara que faltin hores de son, independentment de trobar-se bé o malament, de que acompanyi la fortuna o la dissort, sempre trobo deliciós el sol. Especialment de bon matí, i veure com foragita les ombres, com treu cap a poc a poc, com imposa la seva llum sense ferir la fosca, i com encomana la il·lusió.  Si el dia és nuvolat i la pluja ha guanyat la partida, el sol pensament de saber que ell està a l’aguait , pendent de poder deixar-se veure, encomana com qui no vol, el millor. Penso aquestes coses molts matins, des del tren que em duu del Baix Llobregat a l’Anoia, en un trajecte preciós, de tren, de riu, de vinya, de ciutat i poble, de Montserrat i de muntanyes. Tinc la sensació que fins i tot els dies que dormo , absent del paisatge, que el sol m’observa i que frisós espera que em desperti per saludar-lo. Glòria Vendrell i Balaguer  ...

Quan parlem del concepte "persona" " personal" , pensem en el que som essencialment, en el que és nostre i de ningú més, en el que ens pertany individualment. Però no deixa de ser curiós que en l'origen el terme en si ,difereix bastant del significat que li donem. "Persona" prové de la paraula grega "prosopon" (  πρόσωπον ) que literalment vol dir  "davant de la cara". Prosopons eren les màscares que sempre utilitzaven els actors en les obres de teatre del grec clàssic. Més endavant van acabar designant a qui les duia, i d'aquí fins els nostres dies, en que "el prosopon" ha esdevingut   "el personatge" i "persona"  qui l'interpreta Persona és un concepte filosòfic que tothom entén encara que sigui un ruc en filosofia i el "Personalisme" és un corrent filosòfic que s'oposa a l'Instrumentalisme, en tant que no som un recurs humà, tal com pretén l'Utilitarisme, el C...