Venbariarismes

Quan era petita els meus avis, que estiuejaven a la Garriga, sovint em portaven fins l’estació del tren. L’objectiu era veure els trens, com arribaven, com sortien, com esperaven pacients a les vies.. . I el cas, és que amb el pas del temps, entre tants i tants records d’infantesa, aquest és un dels que no oblido. Recordo perfectament les bardisses i els parterres de flors de colors, que havia a prop de les vies, ( cada cop que veig aquests flors, em recordo de l’estació de la Garriga), la campana que sonava puntual a les entrades i a les sortides, el senyor de l’estació, .... jo jugava per allà al mig, com si es tractés d’una plaça infantil qualsevol, mentre el meu avi Pepe, restava assegut en aquells bancs de fusta, que havia arreu (...) Vaig escriure això fa 10 anys a "Trens" . Ho he recordat avui quan després d'anys i pams he retornat a un petit racó, de la meva infantesa  més tendra. A la Garriga ja hi tenien casa els meus besavis Marçal Puigderrajols ...

Diu Enzo Bianchi que  Situar Déu al principi, significa que la realitat és el resultat d’una llibertat, no d’una necessitat, significa que l’home sap d’on ve, defugint així el règim de l’anonimat, significa acceptar l’alteritat, en la qual és possible l’amor,la relació i l’aliança , significa que l’avui apunta a un demà que no depèn de l’atzar, significa situar Déu a la fi.  En el caos, Déu hi posa cosmos, que vol dir, donar possibilitat de vida, de manera que cadascú, des de la seva alteritat i des de la seva llibertat, pugui arribar a ser el què ha de ser.  Déu fa ús de la  "separació “ i no de la fusió, que seria , per altra banda, confusió.  En el  relat del Gènesi, es veu  com l’ésser humà està situat al centre de l’espectacle de la creació, com si es tractés d’una litúrgia: l’ésser humà com a sacerdot que administra totes les coses creades. És l'inici de la seva llibertat, una llibertat que  ha d’orientar-se, des de la per...