Venbariarismes

https://www.facebook.com/montserratvisita?fref=ts Isaies 9,2-5 El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país tenebrós. Tu, Senyor, els has multiplicat, els has omplert d'una alegria immensa. S'alegren davant teu com la gent a la sega, com els vencedors que es reparteixen el botí. El jou que els afeixugava, la barra que duien a l'espatlla, el garrot del seu opressor, tot ho has trossejat com el dia de Madian. Les botes dels soldats que sotraguejaven la terra i els mantells rebolcats en la sang, tot crema alhora, el foc ho devora. Perquè ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill que porta a l'espatlla la insígnia de sobirà. Aquest és el seu nom: «Conseller prodigiós», «Déu heroi», «Pare per sempre», «Príncep de pau».

http://www.arteydibujo.com No hi puc fer més : cada any em miro i remiro el pessebre, de dia i de nit. El primer que faig quan em llevo és obrir les llumetes de colors i mirar-me’l amb placidesa. També és l’últim que faig abans d’anar a dormir. Em sento com una nena, com el meu nét quan s’asseu al terra embadalit i contempla cadascuna de les figures i de les escenes. Hi ha alguna cosa que m’enamora. No hi puc fer més. Per més coses que en digui, sempre són més , les que queden per dir, però un tema recurrent en aquest ventall de motius nadalencs, sempre són “ els pastorets”. M’alegra ser com ells : mediocre i petita, amb la vida feta a força de treballs i quotidianitats, anar per feina pel món, pensar en “ les garrofes” i en “ el bestiar”, buscar el caliu del foc per sobreviure, anar tantes vegades com calgui al pou a buscar aigua , perquè se m’acaba i sempre tinc set, cuidar dels meus, viure entre cassoles prop de la llar , sentir la molsa als peus i les estrelles...

Emmanuel : Déu amb nosaltres Emma : amb  Nu : nosaltres  El : Déu Si somric i m’alegro, Emmanuel  si m’aixeco amb el color de la nit que no marxa, Emmanuel  si visc a glopades de felicíssimes petiteses, Emmanuel  si de tant en tant treuen cap les cabòries, Emmanuel  Quan hi som tots, Emmanuel  quan sembla que falta quelcom o algú, Emmanuel  quan el món és gran i no ens hi cap, Emmanuel  quan la vida se’ns fa petita, Emmanuel  Quan tot ho espero, quan tot ho penso,  quan tot ho desitjo, quan tot ho estimo, Emmanuel  quan desespero, quan no se  quan no se que vull, quan res m’agrada, Emmanuel   sempre Emmanuel :  Déu amb nosaltres Glòria Vendrell i Balaguer desembre del 2012

Vaig néixer a ciutat, a Barcelona. De fet mai he viscut a Ordal, perquè quan els pares hi van tornar, jo ja no vivia amb ells. Normalment tots estem arrelats a llocs ben diferents, perquè tots som fills de pare i mare, d’avis i besavis que difícilment són del mateix lloc, però malgrat tot això i amb respecte i tendresa per totes les arrels que no menciono, he de dir que no se per quina raó, que en mi han predominat les arrels de pagès. I em passa que no puc anar a Ordal a veure els pares, sense arribar-me a aquest bosc del Penedès que embolcalla tants records guardats en la memòria. Estimo molt endins , una casa vella i enrunada que en els meus primers anys de vida em va veure arribar moltes vegades. Però no hi vivien solament els meus avis, que eren de cal Llop. També hi vivien els de cal Bitxo, els de ca la Pastora i els de cal Rei. Els meus records es redueixen a un safareig on jugava a firetes amb una nena mes gran que jo, al calaix de fusta de la taula on es gua...

No us podeu imaginar com m’alegra de veure com el Pau, el meu nét petit, s’entusiasma sobremanera amb tot el que veu, amb el que mira, amb el que descobreix, amb el que li ensenyem, amb el que aprèn... és tota una lliçó de vida. En cada un dels seus “uuhhhhhhss!!!!!” hi ha un desig grandíssim, però secret, de voler abastar tot el que l’existència li regala... i tot ho vol, i tot ho espera i tot li il·lumina la cara, i tot li riu... i és que tot plegat és tan gran! i ell tan petit !... El seu primer any, el primer de molts segurament, està frisós per saber-ho tot, més enllà de perquisicions intel·ectuals, socials, polítiques, psicològiques i filosòfiques... i el cas és que el que mou aquest desig de petiteses immenses , al darrere dels seus ullets d’estrella, hi ha una alegria trepidant que tot ho omple i que tot ho fa vessar a dolls. És una alegria fresca i sense prejudicis que ningú li pot robar , perquè viu dins d’ell, és seva. I aquesta tarda, quan passejava ...

Vull fer un pessebre de nit i d’estrelles  que fagi olor de molsa i de boix.  Vull fer un pessebre de cases menudes,  de rius i muntanyes, de menta i de bosc  Vull fer un pessebre on brillin els núvols  on geli la neu i on escalfi el foc  Vull fer un pessebre amb reis i pastors,  amb camells i ramades,  amb cistelles daurades i amb mocadors de colors  Vull fer un pessebre de mel i mató  de sucre i de terra, de vidre i de sol  Vull fer un pessebre amb camins i dreceres  amb pedres petites i amb troncs  Vull fer un pessebre amb un estel lluminós  que fagi una llum tan neta i tan clara  que pugui entrar a les coves més fondes  que espanti les ombres del cor  per poder veure la cova, tan bella  i el pare i la mare  i els ullets del nadó Glòria Vendrell i Balaguer Nadal del 2012

La Cecília, la monitora del menjador, havia explicat als nens i les nenes que farien un mural amb dibuixos d’aliments, per penjar-lo al menjador de l’escola... El pebrot , la mar de content es va oferir el primer de tots per deixar-se pintar.... Com que va quedar tan bonic, la patata s’hi va afegir...  -ep!!!! No et colis !!! que estava jo primera- va dir la ceba  -Estava jo mentidera !- Va contestar la patata  -mentidera ho seràs tu!!! Va replicar la ceba... L’albergínia va intentar  posar una mica de pau i d’ordre: -vinga, vinga, sense enfadarse.... mmhh.... podríem ordenar-nos per famílies : primer les hortalisses, després les fruites etc.... que us sembla? -No hi estem gens d’acord- v an dir a l’una els espaguetis i els macarrons-  el que han de fer és pintar-nos  primer a nosaltres,  que com que en som molts,  tindran molta feina  i si ens deixeu pels últims,  com que...