Venbariarismes

Del papa Benet XVI en la jornada d'oració per la pau  a Assís 2011 En nombre de la fe cristiana se ha recurrido a la violencia en la historia. Lo reconocemos llenos de vergüenza. Pero es absolutamente claro que éste ha sido un uso abusivo de la fe cristiana, en claro contraste con su verdadera naturaleza(...) La Cruz de Cristo es para nosotros el signo del Dios que, en el puesto de la violencia, pone el sufrir con el otro y el amar con el otro. Su nombre es “Dios del amor y de la paz“ (2 Co 13,11). Es tarea de todos los que tienen alguna responsabilidad de la fe cristiana el purificar constantemente la religión de los cristianos partiendo de su centro interior, para que – no obstante la debilidad del hombre – sea realmente instrumento de la paz de Dios en el mundo(...) Pero el “no“ a Dios ha producido una crueldad y una violencia sin medida, que ha sido posible sólo porque el hombre ya no reconocía norma alguna ni juez alguno por encima de sí, sino que tom...

Cada cop la mirada és més lliure M’agrada especialment una frase de Berman: “ envellir és com escalar una gran muntanya. Les forces van minvant, però la mirada, cada cop, és més lliure, més ampla i més serena”. A la muntanya, quan he fet una ascensió, per petita que sigui, sempre se’m fa present aquest pensament. Contemplar el que anem deixant enrere i veure el que tenim encara per davant, és una experiència a la vida que solament pertany a qui la viu . En la mida que experimentem la pròpia debilitat i la limitació del tipus que sigui, en la mateixa mida, esperem i demanem auxili a l’únic lloc d’on pot venir. L’autèntica llibertat, neix de l’ experiència de feblesa més pregona. Convençuts de que poca cosa podem, gastades ja totes les forces que teníem, solament ens queda ( sortosament ) demanar ajut a qui tot ho pot i tot ho estima. La mirada “ cada cop és més serena”, perquè no cal tenir por, perquè l’assoliment de la Vida autèntica, no depèn solament de nosaltres...

Quan el camí és llarg i difícil,cal aturar-se per descansar, beure aigua o menjar alguna cosa, per tal d'emprendre el camí amb forces renovades . Recordo especialment un dia calorós d’agost, caminant des de “Cavallers”, fins el cim del Montardo. Vam caminar tot el dia, entre l’anada i la tornada. Cada paret que anàvem pujant, precisava després, el descans del cos i també de l’ànima: refrescar-se, seure, beure aigua, menjar quan calia i mirant enrere, contemplar el paisatge que ens envoltava : ara llacs, ara pedres, ara cims de punxa, ara isards, ara el cel o l’aigua... tan se val! ...Però sense reparar les forces, de tant en tant, no haguéssim assolit el cim del Montardo. La vida nostra, orientada a una fita, també necessita d’aquests moments de “ reparament de forces.” Pel cristià, la font del descans està en la pregària i en els sagraments. D’aquí neixen tots els altres descansos. Una dolça intimitat ens unia, ens trobàvem plegats a la casa de Déu.  Salm 55,...

Vas cridar i clamar, i vas rompre la meva sordesa. Vas brillar i vas resplendir, i vaig foragitar la meva ceguesa Vas exhalar el teu perfum i el vaig expirar, i anhelo per Tu T'he gustat i tinc fam i set M'has tocat i m'ha arborat la teva pau AGUSTÍ D'HIPONA

Del llibre " Saviesa d'un pobre " d'Eloi Lecrerc, sobre la vida de Sant Francesc d'Assís (. ..) No tenia res més a fer que mirar i escoltar. Ja era passat el temps d'anar pel món a predicar l'evangeli a les multituds, com ho era així mateix, d'aplegar els germans per fer-los alguna admonició. Ja no era temps de fer res. Només ho era, en tot cas, d'estar allí, com la muntanya, sense moure's, sense vacil.lar, enmig de la nit feixuga, esquinçada pels llampecs, enterament ocupat a rebre l'aigua i el foc del cel i a deixar-se'n purificar. Aquesta veu era misteriosa i difícil d'entendre (...) ------------------------------------------------------------------------------------------------------------- (...) El sofriment d'aquest món, li semblava immens i sense fons, com la nit (...) --------------------------------------------------------------------------------------------------------------- (...) La santedat no és la realització pers...

Si echamos un vistazo rápido a los evangelios ,nos damos fácilmente cuenta de que una de las palabras que más se tropieza con nuestros ojos, es la palabra PAZ: El ángel se lo dice a Zacarías: “ no temas porque tu petición ha sido escuchada “ y a María:” No temas, porque has hallado gracia ante Dios”… Y a José: “ no temas tomar a María como esposa “ y después a los pastores de Belén: “ no temáis, pues os anuncio una gran alegría “…y en boca de Jesús: “ no temas pequeño rebaño, pues a vuestro Padre le ha parecido bien daros a vosotros el reino”… en medio de la tempestad; “ ¿ por qué tenéis miedo hombres de poca fe?”…” ánimo, que soy Yo, no temáis…” en la Transfiguración : “ levantaos, no tengáis miedo…” a sus discípulos: “ os doy mi paz, pero no os la doy como la da el mundo. Que no se turbe vuestro corazón ni se acobarde”…Y en las apariciones post-pascuales, Jesús les dice una y otra vez: “ la paz a vosotros”…” ¿ por qué os turbáis? ¿ por qué se suscitan dudas en vuestro corazón?”…. y...