Venbariarismes

 per què busqueu entre els morts aquell qui viu ?  No és aquí. Ha ressuscitat !  LLlc 24,5 Confesso que Crist ha ressuscitat.  Ho crec, ho celebro i ho visc en la mida que puc i que en sé.  Confesso que el Déu que he conegut en Jesús de Natzaret és un Déu que em té enamorada.  Confesso que de tots els amors coneguts, aquest n’és el primer i la Font.  Confesso que totes les alegries de la meva vida beuen de la nit de la Pasqua.  Confesso que any rere any, Ell fa renéixer en mi totes les esperances.. Enguany que és l'any de la fe, és un plaer poder confessar-ho Glòria Vendrell i Balaguer

Joan 19,18 Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Is. 53 7-8: Com els anyells portats a matar o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i  ni tan sols obria la boca. L'han empresonat i condemnat, se l'han endut... X.L. Dufour : El missatge que proclamo és sense dubte un anunci d’amor, però de l’amor crucificat que resta victoriós gràcies a la confiança que tinc en la justícia de Déu. Reconec el rostre de Crist en el del meu germà, en el de l’home desheretat i perseguit per la injustícia dels homes; lluito perquè estigui menys desfigurat en el seu cos de carn i descobreixi el sentit del sofriment. Mirant al que han traspassat, comprendran que Déu és capaç de donar plenitud de la vida al que no es mereix anomenar-se vida. L’acte que Déu ha realitzat al retornar la vida al seu fill Jesús, s’actualitza encara avui. Bonhoeffer :  Déu és impotent i dèbil en el món, solament així està Déu amb no...

 Ara el que cal és que tot recomenci : la veu i el gest on no hi ha ni veu ni gest, els camins que no menen enlloc i la incertesa del vent...  Som al llindar d'un altre temps més dens i vari-diuen Ni tu ni jo no en sabem res, o a penes. Tanmateix sembla que en nosaltres perdura i recomença el món o el poble: tot és u.  El poble és tu i tu i tu i tot d'altra gent que no coneixes, i els teus secrets i els secrets dels altres. El poble és tothom El poble és ningú. Ara és l'hora de dir que el poble persisteix en les cases bastides on no havia cases, en els arbres que creixen on no havia arbres, en les noies que estimen per primer cop en tot allò que comença Quan ja sigui ben fosc tornarem cap el poble  serà pel mes de maig i farà una nit clara-  una mica vençuts, però amb les mans fresquíssimes  de la pluja i del vent, enmig d’un gran silenci Miquel Martí Pol "El poble " ( fragments )

Tu mires per la finestra esperant coses tan simples com veure el gos que et saluda cada matí des de la teulada, els ocells que volen i canten i el fum blanc de la xemeneia del forn, especialment quan és vaporós i fràgil...  El gos et busca quan no hi ets. Sap de sobres que tu sents els seus lladrucs des de dins de casa.  Les piulades dels ocells, que cada vegada sovintegen més per la primavera, et donen ganes de piular com ells. Malgrat els teus tímids intents, no ho aconsegueixes... però ets tan bonic quan ho proves !.... ells s’amaguen entre els testos dels veïns i les fulles enredades de la paret que puja des del pati , però els teus ullets no els dóna treva; cap se te n’escapa !.... i si algun dia  vola un colom o una gavina ... llavors et desfàs en emocions que de tan grosses, no t’hi caben dins !  El fum blanquinós és suggerent. L’observes amb atenció i amb una mica de silenci. No deixa de ser molt misteriós per a tu, però tot i així et ...

Enmig del món, en el tràfec del món, al bell mig del món,  però al capdavall sola  Enmig de tots, envoltada de tots, en el vostre cor, però al capdavall sola  Enmig del mar, a braçades lentes, acompanyada d’ones sempre,  però al capdavall sola  Enmig del bosc, del bracet de les fragàncies més tendres,  però al capdavall sola  Enmig de molts, per a bé o per a mal, ignorada o estimada de molts,  però al capdavall sola  Al néixer i al morir, a dins i a fora de mi, de dia i de nit,  al capdavall sempre sola  Però quan la soledat deixa de ser obscura  i es torna com la llum del migdia,  és quan m’adono de que no n’estic pas de sola.  Hi ha una soledat que enamora. Glòria Vendrell i Balaguer març del 2013

/www.facebook.com/photo.php?fbid=604886869537115&set=a.192112164147923.55187.178044268888046&type=1&theater Una nit de fred intens, d’aquelles en que la neu atapeeix fins i tot l’aire, quan pensava que mai més tornaria a veure el sol, l’ Ababuo, tot veient que ja no li quedaven forces, va pensar que es deixaria morir al terra gèlid. Al capdavall com que mai ningú trobaria el seu cos en aquell indret inhòspit ,al cap del temps acabaria convertint-se en desenes i desenes d’engrunes de neu. I la veritat és que aquesta idea li semblava bonica, de fet de les poques coses boniques que li havien passat en la seva curta però duríssima vida. Maltractada, vilipendiada i humiliada inútilment, l’Ababuo des de ben petita, mai no havia trobat el seu lloc en el món i és per això que aquella nit va decidir interiorment, en el els plecs de la pell més fonda, que la intempèrie no solament seria el seu lloc, sinó també la seva mort. La gelor de la neu i  la nit li van s...

fotografies de l'Anna Bosch Lluny creix un arbre de porpra, vaporós, que fa una flor lluent com vidre, tornassolada com vidre, d'una matèria molt semblant a la matèria de la bombolla de sabó. Ni els estranys corrents de l'amor, ni l'aigua en el punt de la set, és a dir, res d'aquest món, no es pot comparar amb el plaer que regala mirar la flor. Mercè Rodoreda