Venbariarismes

Vas venir amb el nom escollit de temps i temps Vas venir de matinada després d'una trencadissa d'aigües  Va ser un matí de son trencat, d'espera i de germà petit que no se n'adonava Enrojoladeta i vestida de blau vas portar més maduresa , més regals i més calma Eres... Els ullets expectants del germanet que et mirava Els pares que ja ho eren molt El diumenge que va ser més festa que mai El pit jove que s'oferia de nou Els bolquers ara experts El plor petit Els petonets a les galtes El perfum de pell de nadó Les manetes lleugerament amoratades i obertes La tendresa.... Ets... després del rastre de petits dolors, de tot el que has après i viscut de tot el que has estimat i patit... suspès en el temps que tot ho guarda, ets encara tot això... però fet del tot teu en el teu esguard de mare. Glòria, la teva mare   15/11/1981- 15/11/2017

Quina sort tenir-vos, saber que sou aliens a tot el què passa, mirar les vostres carones i saber amb certesa que és possible un altre món. M'agrada ser prop vostre, ser la vostra iaia, explicar-vos contes i cantar cançons... M'agrada quan sona el timbre i us sento pujar per les escales... m'agradarà molt tornar-te a veure, però aquest cop al mig de tots! No té preu veure-us felices i rialleres trafegant amb la cuineta o fent d'infermeres del besavi o pintant cargols de colors... No té preu veure't feliç al costat de l'avi preguntant-li coses de futbol, coleccionant cromos i demanant-me contes inacabables que et pinten els ulls de llum... No té preu veure el teu somriure encara que sigui sense so, prémer les teves cuixetes grassones i besar les teves galtones arrodonides i tendres... No té preu que la petita pantalla em faci arribar la teva veu cridanera i rematadament divertida i adonar-me del teu nasset arremangat i dels teus ulls miro...

No sabia per on passar. Feia dies que volia trobar la manera de sortir del laberint de coses que l'envoltaven i que el tenien oprimit, obcecat, atordit, cec...  Va començar foragitant la serp , però ella va tornar... després va fer el mateix amb els mohais , però aquests sempre tornaven ressorgint de la terra, impertèrrits i ferotges.... no creia que la petita llagosta fos la causant dels seus malsons, però quan  la va fer fora d'un cop de peu per si de cas, com que ella el va mirar amb aquella cara de no haver fet mai cap mal, doncs es va convèncer de que no en tenia cap culpa, però ja estava fet ... va fer trossos els troncs que li barraven el pas i va baixar per les escales de cargol fins al fons de l'espai on vivia, per veure si trobava la sortida... però al capdavall solament hi va trobar un peix empresonat que no ho sabia que ho estava i una gàbia de cel que mai s'havia usat. A vegades  li semblava que ho aconseguia i que era lluny de tot, però tot d...