Venbariarismes

Ens feia especial il·lusió fer altre cop el Balcó de Pineta, perquè el record que en tenim de ser allà dalt és realment memorable, un dels llocs més bonics del Pirineu, la glacera del perdut, la vista de la vall, el llac gelat de Marboré i sobretot la sensació feréstega i salvatge que encara perdura en la nostra memòria. Però no ha pogut ser perquè el temps no ha acompanyat. De manera que hem caminat fins als "Llanos i Circ de la Larri" pujant per la pista i baixant per les cascades. Una excursió molt fàcil i molt bonica.  No sé què té el Perdut que s'ha insinuat i ens ha deixat veure una miqueta de la seva glacera, no sé què tenen les praderies amples i obertes als ulls, no sé què té el cel enteranyinat de núvols canviants, no sé què té l'aigua sempre fresca i saltirona, no sé què tenen els xiulets de les marmotes, no sé què té el vent quan es deixa notar per la bellugadissa de les fulles, no sé què tenen les pedres mudes, no sé què tenen les aus quan planegen, no sé...

  A 1300 m d'altitud i dins de la pirinenca comarca del Sobrarbe, la població de Tella és un enclavament espectacular pel paisatge, i especial per les coses que es diuen d'allà. M'explico: se sap que el fenomen de la bruixeria va ser especialment rellevant en el Pirineu aragonès en els segles XVI i XVII i diuen que els habitants d'aquest lloc tenien arts obscures relacionades amb l'esoterisme i que feien servir plantes per a usos diabòlics. De fet, es té constància de moltes dones, diuen,  posseïdes pel maligne.  Per fer front a aquests poders ocults i foscos, es va construir un cordó de set ermites, de les quals avui solament en queden tres dempeus. Precisament sobre la roca coneguda com "El Puntón de las brujas", ja que segons diu la llegenda és el lloc on es feien aquelarres, hi ha la més antiga de les ermites i la més bonica amb escreix. M'agrada especialment perquè malgrat la seva aparent nuesa, està impregnada d'història, perquè ha restat sem...

Les tres Sorores són la capçalera de les quatre valls que conformen el parc nacional: Ordesa, modelada pel riu Arazas, Pineta, modelada pel riu Cinca,  Escuain, modelada pel riu Yaga  i Añisclo, modelada pel riu Bellós. A causa dels 25 km  de recorregut i del desnivell en la seva latitud, que va dels 750 als més de 3000 m, el "Cañón de Añisclo", ofereix  diverses rutes senderistes, a mercè de què pugui o vulgui fer cadascú. La nostra va estar curteta i senzilla, la que passa per l'ermita de "san Úrbez" i el "Molino de Aso".  En el recorregut, estret i més aviat ombrívol, ens van acompanyar freixes, salzes, bedolls i grèvols, amalgamats amb coníferes, especialment pins i avets i ens vam aturar al pont per veure els barranquistes que sense cap por, baixaven pel barranc que hi ha prop de la cascada "de Aso".  L'ermita de "san Úrbez" és un eremitori rupestre. Segons la tradició allà hi feia estada el sant quan descansava de les tasq...

 

  Gorriz és el refugi que hi ha als peus del Mont-Perdut. Hi hem anat des dels miradors que hi ha sobre la Faja de Pelai. I des d'allà fins a la Pradera d'Ordesa, baixant per la cua de cavall, que és on neix el riu Arazas. 20 km d' espectacle continu de natura sense domesticar, la més bonica, la que es mereix hores i hores al seu costat sense gaires paraules, escoltant com el silenci es torna eloqüent entre les penyes de la roca, com sent els crits de les rapinyaires, com es passeja sota la  pluja refrescant,  com acompanya els salts d'aigua que no saben grimpar, com albira  el sol i els núvols quan es van tornant, a poc a poc en intervals de temps que no s'acaba. Goriz ha estat el pretext per tornar a aquests indrets fotografiats en les capes més fondes de la memòria agraïda. Un regal per aquest temps i per aquests dies. Ensenya’m, Senyor, la teva ruta, i m’encaminaré en la teva veritat. Dóna’m un cor que no estigui dividit. Et lloaré, Senyor, Déu meu, amb tot el c...

No tenen per què ser ni llargues ni dures les excursions perquè siguin d'allò més bonic i més gratificant. N'és un exemple el mirador de Rayuala que és a pocs km de la casa de Fanlo, on som aquest estiu. Ja hem vist el massís del Mont perdut des de moltes perspectives (crec que des de quasi totes). Aquesta d'avui,  des dels boscos de la vall de Vió, ha estat realment sorprenent i meravellosa. Ha estat la porta d'entrada a aquests dies. Sempre hi ha coses que ens fan patir, que ens preocupen, que ens treuen poc o molt el son... i és per això que són tant d'agrair moments i espais com aquests, que permeten respirar amb més ganes, amb més gust, amb més calma... Gràcies! S'engalanen d'alegria els turons, les prades es vesteixen de ramats, les valls es cobreixen de blat, tot crida de joia, tot canta. Salm 64 Glòria Vendrell i Balaguer agost de 2020

Bujaruelo és a tocar del parc nacional d'Ordesa-Vinyamala. Hi vam ser l'estiu passat, però aquesta vegada amb una nova ruta: el port de Bujaruelo que fa frontera amb França.  De nou hem passat el pont romànic des de sant Nicolàs de Bujaruelo, deixant el riu Ara a l'esquerra i enfilant-nos sense espera, primer per bosc i ombra i després per pastures,  fins que hem sigut dalt, amb una fresca ben bona i un vent que la feia més bona encara. Fa anys  vam anar al circ de  Gavarnie i recordo perfectament que el lloc ens va enamorar, per això tenia l'esperança de poder veure'l de nou des d'una nova perspectiva. La veritat és que  s'hi pot accedir des del port amb dues hores més de camí, però no disposàvem ni de tant de temps afegit, ni de les forces necessàries per fer-ho, tenint en compte que després haguéssim sumat el desnivell de Gavarnie al port, que ja deuen ser més de mil, als mil que ja portàvem des que vam començar a caminar... així i tot, el circ s'insi...