Venbariarismes

La tramuntana va barrar els camins que pujaven des de Vilajuïga al monestir i els que baixaven del monestir fins a la costa nord del Cap de Creus, pins caiguts, pedres que lliscaven carena avall i un foc virulent que avançava despietat ...  Hildesind, el primer abat del monestir de sant Pere, baixava apressat del castell de Verdera on no li havien donat aixopluc la nit abans, quan el vent havia començat a bramar entre les roques de la muntanya. Havia fet nit arrecerat a l'ermita de sant Onofre i estava convençut que el sant l'havia preservat del foc i del mal vent. Quan va arribar al monestir, es va trobar tota la gent que fugia esperitada del llogaret de santa Creu. Li van explicar que alguns s'havien resguardat dins l'esglesioleta de santa Helena, però com que no hi cabien tots, li demanaven poder fer nit dins el cenobi benedictí.  Els dos braços sobresortits del transsepte coberts amb voltes de canó es van omplir de jaços improvisats, també els tres absis i les tres ...

L'última vegada que hi vaig ser, encara funcionava com a hospital. Tinc un record vague, però en tot cas , sé que em semblava decrèpit, inhòspit i antic en el mal sentit de la paraula. Però sembla mentida com poden canviar les coses! Solament cal higiene, imaginació i saber recuperar l'harmonia atàvica.  L'Hospital de Sant Pau, recinte modernista pensat per Lluís Domènech i Montaner, ha estat declarat per la UNESCO Patrimoni Mundial. L'espai que va ser ideat com una harmoniosa  ciutat jardí, ha tornat a ser-ho. Al  voltant dels seus eixos horitzontals i verticals, guarnit i carregat de simbologia, ha conformat un entorn preciós i digne de visitar: pavellons, antic quiròfan, sala amb estris  mèdics de l'època, referències bíbliques arreu, la notable sala d'actes amb magnífiques vistes, modernes sales d'art aprofitant  les despulles noucentistes, antics despatxos amb olor de nou...  Un regal ben xulo aquest mes d'abril, vés per on, un regal que no esperava...

Sempre és un plaer anar-hi, donar-li la volta, embadalir-se amb la seva esveltesa , és una delícia entrar dins i embolcallar-se amb els seus suggerents colors, és un delit descobrir en la pedra treballada, missatges encoberts i desvetlladors alhora.  Fa poc vaig llegir que ser savi significa fer bé i amb bellesa allò que et toca fer. És una definició sorprenent o com a mínim , no l'acostumada o la que primer ens ve al cap. Per això La Sagrada Família de Gaudí és saviesa i és prodigi, no solament per la innovadora arquitectura, sinó perquè la ciència i la bellesa hi són presents en estreta comunió, l'una inseparable de l'altra. És curiós i no deu ser casualitat que "Gaudí"  i "gaudi" s'escriguin de la mateixa manera. Glòria Vendrell Balaguer Abril 2025