Venbariarismes

"Senyor, el meu cor no és ambiciós  ni són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses  o de coses massa altes per a mi. Jo em mantinc en pau,tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare,així se sent la meva ànima. " salm 131 Et tornarem a veure.  M'ho diu el cor. Ho sé. Ho espero. Allà on siguis , no se com, però us heu retrobat.  M'ho diu el cor. Ho sé. Ho espero. Aquí et plorem pel que deixes i pel que no hem sabut fer prou bé,  però tot està en pau.  M'ho diu el cor. Ho sé. Ho espero. Glòria Vendrell i Balaguer juliol 2012

L’ermita de Falgars està situada a la serra del mateix nom, a 1288 m. D’altitud. L’horitzó és immens i espectacular : a tramuntana la gran serralada formada pel Cadí i el Moixeró; a llevant Montgrony, el Puigmal i els Rasos de Tubau : a migjorn els boscos de Catllaràs ; i a ponent el Pedraforca, els Rasos de Peguera i Ensija.  Ja feia uns quants anys que no hi anava , però un cop dalt m’ha passat el de cada vegada, que se m’obren de par en par cadascun dels passadissos  d’aire i el pit se m’obre en un desplegament d’aromes secrets. Ningú ho nota, tret de mi. La primitiva ermita probablement va ser romànica . Sabem que es va construir en un lloc anomenat Falgars, que vol dir “ lloc de moltes falgueres”. El 1120, els seus propietaris Ramon i Eliardis donaren aquesta església i l’alou , al monestir de Sant Llorenç, amb la condició de que fos cuidada. La imatge esculpida en alabastre és de principis del gòtic. La primitiva imatge va desaparèixer. Segons la trad...

En un passeig des de la Pobla, abans d’arribar ens hem creuat amb el  “tren del ciment “, que ens ha mirat una mica enutjat per no haver-lo escollit per a fer el petit viatge.   Camí de Castellar de n’Hug, els jardins Artigas són com un botó cosit a la falda de la muntanya, una mena de llacet que en el seu dia va guarnir la lletjor del “ciment”. Avui , després de restaurats són el que són : un passeig de naturalesa revestida pels enginys del cèlebre arquitecte. A mi m’agrada més la naturalesa sense res més que ella, però tal com diu el nom, no és solament naturalesa, és naturalesa dissenyada, és jardí, és Gaudí. No deixa de ser una bona experiència, veure el Llobregat net de culpa, nítid i transparent, serpentejar divertit i sorollós entre el jardí gaudinià, tenint en compte que quan davalla cap el mar, que és on jo visc, ni és nítid ni transparent ni divertit , ni molt menys sorollós. Sentir-lo remorejar tota l’estona és el que més m’ha agradat. E...

Als peus de la serra del Catllaràs, la Pobla de Lillet ens ha ensenyat  part del que ens pot ensenyar. El tot està en l'ull que mira, en l'oïda que sent  i en l'esguard que contempla. Els pobladors d’aquestes contrades vivien en llocs disseminats de població, pel voltant del castell de la vila ( també anomenat castell de Lillet) el qual es trobava en una roca molt propera al castell de Lillet. La carta de poblament del 1297 va establir les bases d’una població cohesionada, més eficaç, en cas d’atacs. La carta donava certs privilegis a aquells que anessin a viure a un turonet anomenat el Pujol, a l’aiguabarreig dels rius Llobregat,Arija i Regatell, indret on va començar a créixer la Pobla de Lillet. Les fonts són nombroses:  la font de Sant Roc, la font grossa, la font Xica, la d'en Güell, la del pairot, la del verger,  la de cal Tico etc... És un plaer petit, però un plaer, trobar-les i sentir-les rajar, tastar-les i mullar-se, especialment quan l'est...