Venbariarismes

  No hi ha possibilitat de vida humana fora del cos. Per més que canviï sempre forma part del propi jo. Vivim en ell, ens movem en ell i ens comuniquem a través d'ell. En definitiva, som en ell i no podem ser-ne fora. No tenim un cos. Som un cos. Edith Stein : l'home es pot proposar objectius després d'una reflexió merament espiritual, però no pot assolir-los sense la col·laboració del cos. Viure sàviament és viure reconciliat amb el propi cos (...) Tenir cura del propi cos és tenir-hi una relació sàvia, però obsessionar-s'hi i viure pendent del propi cos és una forma de vassallatge. Cal que siguem senyors i no servents del nostre cos. En el fons de l'ésser humà hi brolla un desig, una voluntat de viure, un alè de vida que s'articula en el seu cos, però que el transcendeix. Ve de dins i va cap a fora . Hi ha plaers que encara que tenen la font en els sentits, ultrapassen el pla de la sensualitat i toquen el nucli més íntim del nostre ésser, l'in...

La contemplació de la natura, en totes les seves cares i en tots els seus aspectes, és una de les coses que més ens acosta, secreta e íntimament a Déu. El paisatge solament està en la mirada de qui contempla. Per dir-ho d’alguna manera, objectivament parlant, la natura solament és una acumulació de coses més o menys disposades amb gràcia, però l’apreciació de l’harmonia i de la bellesa està solament en l’ull expectant . La natura ens pot sorprendre, quan no ho esperàvem, però també la podem fer més bella, en relació a la nostra predisposició. La nostra realitat- el món, ens pot semblar un lloc inhòspit i estrany, si solament el mirem amb els nostres ulls, però pot ser el lloc d’aixopluc de l’amor de Déu, si el mirem amb els ulls de la fe. L’Esperit Sant revesteix amb la seva saviesa, tant la creació, com l’ésser humà, com les coses creades pels homes i les dones, com els estatges més interiors de l’ànima. Certament, tot és Paraula. Tot ens parla de Déu. Jugava per ...

Davant de les pedres d'una tartera, solament ens queda la humilitat: el món ja hi era abans que nosaltres. Al peu del massís del Mont Perdut, sota la seva glacera, una immensa tartera sembla que toqui el cel. Quan la creues, a poc a poc , pots adonar-te de la seriositat de les pedres, posades allà, des de fa milers d’anys, estàtiques , inalterables, silencioses i espectadores del pas del temps i de la història. Quan contemplem la nostra vida petita, ficada en les coordenades diminutes de la nostra existència, perdem de vista que el món és molt més que nosaltres i que la història va més enllà del que nosaltres pensem. No som pas el centre de l’univers, malgrat ens ho sembli a vegades. Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat,  jo dic:  Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» Salm 8,5  Déu meu, com podria ponderar els teus designis? Com podria comptar-los d'un...

La vida dels ocells és un regal Siguin menuts, o grans, de colors vistosos o un simple pardal, transmeten la frescor de la providència de Déu. Suggereixen llibertat, amplitud de cor per la seva volada, innocència, gratitud... i tantes coses, totes elles dons de Déu. Han estat creat per a la llibertat ,com nosaltres. Déu té cura dels ocells, els procura aixopluc , aliment i vestit. Quan els engabiem, perden tot el seu encant.... Ens passa el mateix a nosaltres : ens capfiquem en tancar-nos en gàbies d’or,on no ens falti de res, oblidant que la nostra vocació és la de la llibertat i que Déu és provinent i que cuida de nosaltres. Pregunta, doncs, a les bèsties i t'instruiran, o bé als ocells, i seràs instruït. Parla amb la terra i aprendràs, t'ho explicaran els peixos de la mar. ¿Qui no sap, d'entre tots ells, que «és la mà del Senyor qui ho ha fet»?  Job 12,7-9 Els meus ulls vetllaran per tu. Salm 32,8 b. Conec d'un a un , els ocells que van p...

Els secrets més bonics, com els bolets, solen estar amagats i necessiten d'un temps de pacient espera i de preparació Els bolets, fruits preuats de la tardor, no són fruit de l’atzar. Ha calgut una llavor molt de temps, al terra , oculta i en unes condiciones climàtiques i atmosfèriques determinades : la humitat, el sol, la pluja prèvia etc. El nostre món, dominat per les presses, pel soroll i per les eficàcies, hauria d’aprendre dels bolets, la paciència, el silenci i l’esperança. Això és el que Déu fa amb nosaltres : és pacient amb les nostres impaciències, calla davant les nostres ignoràncies i tot ho espera de nosaltres. Ara guardo silenci. No obriré la boca, perquè ets tu qui ho fas tot.  Salm 39,10 Senyor, el meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Jo em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Salm 131,1-2  Tingues paciència i t'instruiré Job 36,2 P...

Tot i la boira a la muntanya, tot i una sobtada tempesta, sempre torna a lluir el sol. Després de la nit, sempre ve el dia. Mai mai la mort te l'última paraula El mar és signe de benedicció i de vida, però també signe de mort. En el moment que menys ho esperem pot aparèixer una tempesta sobtada que posi en perill la nostra vida. A la muntanya, a la llum del sol, tot és preciós ,càlid i confortable, però si alguna vegada, ens ha sobtat la nit, quan encara hi érem, tot canvia : tot són ombres, incerteses, pors, perills... La saviesa de Déu il.lumina la nostra realitat de bé i de mal, però igual que passa amb els arbres a l’hivern, la mort no té l’última paraula. És possible, malgrat tot, una altra Vida. El sol, amb la seva resplendor, fa veure tota cosa, i les obres del Senyor són plenes de la seva glòria.  Sir 42,16 El sol surt, el sol es pon, anhelant d'arribar al lloc d'on tornarà a sortir.  Qo 1,5 Que n'és, de dolça, la llum! Que n'és, d...

Quan anem a un lloc que no coneixem, és de molt ajut confiar en les indicacions dels guies o dels qui coneixen el terreny Com que per anar on no sabem, necessàriament hem d’anar per on no sabem , les indicacions dels guies, de les oficines d’informació de la muntanya, els consells de la gent que coneix el terreny o bé, d’altres persones que han fet anteriorment, la mateixa excursió que volem fer nosaltres, són útils en gran manera. Certament que podem anar a la nostra, però l’èxit, en aquest cas no està pas assegurat : podem no arribar al lloc que volem, bé, perquè no hem mesurat correctament les forces, perquè no hem portat els estris i indumentària apropiada pel lloc , o bé perquè , al no conèixer el camí, ens hem perdut. Sobretot a l’alta muntanya és de gran importància, acollir el que se’ns diu, confiar i ser obedients. Tots coneixem gent temerària que ha perdut la vida a la muntanya o que ha tingut un greu ensurt, per no haver escoltat el que se’ls deia. Sovint anem ...

L'arbre, malgrat aparentment li caiguin les fulles, si es manté arrelat a la terra, tornarà a tenir fulles i a donar fruit. L’observació dels boscos a la tardor i a l’hivern és tot un missatge d’esperança: La contemplació del tronc de l’arbre nu ens recorda la humilitat. Ens convida a la paciència. Hem d’esperar que hagin caigut totes les fulles, esperar que acabi el fred , esperar les pluges humides de la primavera, ja que quan aquesta arribi puntual, com sempre, revestirà els arbres, de nou, de verdor i de vida. A l’estiu els fruits ja seran visibles. Ha calgut un temps. L’única cosa que ha estat necessària ha estat que l’arbre estigués quiet i pacient i ben arrelat a la terra. Aquesta és la Bona Nova del cristianisme : la mort ja no té poder. Crist ha ressuscitat. S’inaugura una vida nova. L’Esperit Sant vessat en els nostres cors , ens possibilita participar de la mateixa vida de Crist. Solament ens cal una cosa : ser conscients de la nostra pròpia realitat de...

Les olors de la natura evoquen la bona olor de Crist A vegades, solament arribar a un lloc de muntanya, al baixar del cotxe, una olor especial ja se’ns fica endins: sigui la llenya a l’hivern, , sigui la humitat del bosc, siguin les aromes de les plantes, siguin les fragàncies de la tardor boletaire, o sigui el que sigui, però el que és cert, és que les olors provoquen dins de l’ànima , i que no pas del nas, sensacions difícils d’explicar, que tenen més a veure amb les emocions que amb cap altra cosa. De fet, quan olorem qualsevol cosa, sense pensar-ho, tanquem els ulls, en un acte d'intimitat eloqüent. Tota la litúrgia és plena d’olors : els olis perfumats dels sagraments , l’encens, les flors a les taules de l’eucaristia etc. Totes elles són signe de la bona olor de Crist. ..I quina és la bona olor de Crist? Doncs, el seu amor bell, autèntic, incondicional , gratuït... de la mateixa manera que l’olor d’un perfum determinat, ens pot recordar la persona estimada.  S...

Cada cop la mirada és més lliure M’agrada especialment una frase de Berman: “ envellir és com escalar una gran muntanya. Les forces van minvant, però la mirada, cada cop, és més lliure, més ampla i més serena”. A la muntanya, quan he fet una ascensió, per petita que sigui, sempre se’m fa present aquest pensament. Contemplar el que anem deixant enrere i veure el que tenim encara per davant, és una experiència a la vida que solament pertany a qui la viu . En la mida que experimentem la pròpia debilitat i la limitació del tipus que sigui, en la mateixa mida, esperem i demanem auxili a l’únic lloc d’on pot venir. L’autèntica llibertat, neix de l’ experiència de feblesa més pregona. Convençuts de que poca cosa podem, gastades ja totes les forces que teníem, solament ens queda ( sortosament ) demanar ajut a qui tot ho pot i tot ho estima. La mirada “ cada cop és més serena”, perquè no cal tenir por, perquè l’assoliment de la Vida autèntica, no depèn solament de nosaltres...