Venbariarismes

Charles Chaplin: Cuando me amé de verdad, comprendí que en cualquier circunstancia, yo estaba en el lugar correcto y en el momento preciso. Y entonces pude relajarme.  Hoy se que eso tiene nombre :  autoestima. Cuando me amé de verdad pude percibir que mi angustia y sufrimiento emocional, no son sino señales de que voy contra mis propias verdades.  Hoy se que eso es autenticidad. Cuando me amé de verdad dejé de desear que mi vida fuera diferente    y comencé a ver que todo lo que me acontece contribuye a mi crecimiento. Hoy se que eso se llama madurez. Cuando me amé de verdad comencé a comprender porqué es ofensivo tratar de forzar una situación a una persona, solo para alcanzar aquello que deseo, aún sabiendo que no es el momento , o que la persona ( tal vez yo mismo ) no está preparada. Hoy se que el nombre de eso es respeto. Cuando me amé de verdad comencé a librarme de todo lo que no fuese saludable: personas y situaciones, tod...

Passa de tant en tant, però passa, que un dia agafes un llibre, i no és pel que diu, ni per com ho diu, però no el pots deixar... que passi això amb novel.les interesantíssimes, és bastant normal, però que passi amb un llibre que no fa més que dir coses que has sentit dir moltes vegades , encara que sigui de diferents maneres... és tot un triomf! Suposo que això té a veure, en que existeix un llenguatge de l’ànima, que quan aconsegueix fer diana en el que de debò paga la pena, és com si tot el món es parés: es queden a soles, el cor desitjós i la veu de qui estima portentosament. Es tracta d’un amor que solament podem intuir. De fet, quan l’olorem una mica, per mica que sigui, els plecs de la pell s’obren, i fan camins, en els inescrutables i obscurs a vegades, camins de l’ànima. El títol del llibre ja és prou suggerent : “ Esta noche en casa”. En el desgavell de la nostra vida, en les eficàcies del dia a dia, en l’anar i venir, en les presses i en tantes superficialitats, una ...

Tot i la boira a la muntanya, tot i una sobtada tempesta, sempre torna a lluir el sol. Després de la nit, sempre ve el dia. Mai mai la mort te l'última paraula El mar és signe de benedicció i de vida, però també signe de mort. En el moment que menys ho esperem pot aparèixer una tempesta sobtada que posi en perill la nostra vida. A la muntanya, a la llum del sol, tot és preciós ,càlid i confortable, però si alguna vegada, ens ha sobtat la nit, quan encara hi érem, tot canvia : tot són ombres, incerteses, pors, perills... La saviesa de Déu il.lumina la nostra realitat de bé i de mal, però igual que passa amb els arbres a l’hivern, la mort no té l’última paraula. És possible, malgrat tot, una altra Vida. El sol, amb la seva resplendor, fa veure tota cosa, i les obres del Senyor són plenes de la seva glòria.  Sir 42,16 El sol surt, el sol es pon, anhelant d'arribar al lloc d'on tornarà a sortir.  Qo 1,5 Que n'és, de dolça, la llum! Que n'és, d...

L'arbre, malgrat aparentment li caiguin les fulles, si es manté arrelat a la terra, tornarà a tenir fulles i a donar fruit. L’observació dels boscos a la tardor i a l’hivern és tot un missatge d’esperança: La contemplació del tronc de l’arbre nu ens recorda la humilitat. Ens convida a la paciència. Hem d’esperar que hagin caigut totes les fulles, esperar que acabi el fred , esperar les pluges humides de la primavera, ja que quan aquesta arribi puntual, com sempre, revestirà els arbres, de nou, de verdor i de vida. A l’estiu els fruits ja seran visibles. Ha calgut un temps. L’única cosa que ha estat necessària ha estat que l’arbre estigués quiet i pacient i ben arrelat a la terra. Aquesta és la Bona Nova del cristianisme : la mort ja no té poder. Crist ha ressuscitat. S’inaugura una vida nova. L’Esperit Sant vessat en els nostres cors , ens possibilita participar de la mateixa vida de Crist. Solament ens cal una cosa : ser conscients de la nostra pròpia realitat de...

Les olors de la natura evoquen la bona olor de Crist A vegades, solament arribar a un lloc de muntanya, al baixar del cotxe, una olor especial ja se’ns fica endins: sigui la llenya a l’hivern, , sigui la humitat del bosc, siguin les aromes de les plantes, siguin les fragàncies de la tardor boletaire, o sigui el que sigui, però el que és cert, és que les olors provoquen dins de l’ànima , i que no pas del nas, sensacions difícils d’explicar, que tenen més a veure amb les emocions que amb cap altra cosa. De fet, quan olorem qualsevol cosa, sense pensar-ho, tanquem els ulls, en un acte d'intimitat eloqüent. Tota la litúrgia és plena d’olors : els olis perfumats dels sagraments , l’encens, les flors a les taules de l’eucaristia etc. Totes elles són signe de la bona olor de Crist. ..I quina és la bona olor de Crist? Doncs, el seu amor bell, autèntic, incondicional , gratuït... de la mateixa manera que l’olor d’un perfum determinat, ens pot recordar la persona estimada.  S...

Les flors són belles perquè sí No solament a la primavera, sinó a qualsevol estació de l’any , podem trobar flors de tota mena : de colors variats, grans ,petitetes i petitíssimes, al mig del camí, al mig de les pedres, amagades entre la molsa, soles o entre altres flors... el que em resulta més impressionant de les flors és que són belles perquè sí. Les podem trobar en els llocs més feréstecs, al mig de la neu, a una caverna fosca... que sé jo! A qualsevol lloc! ... I el cas és que poden arribar a morir sense que ningú hagi parat mai l’atenció en elles. Però malgrat això, elles són belles i no tenen altra funció que la de mostrar la seva bellesa gratuïta. Així també és l’amor de Déu : bell i gratuït. Sempre a punt, per si algú el reconeix, sempre atent al caminant, per alegrar-li la mirada. Sense esperar ni demanar res a canvi. La bellesa de l’amor de Déu no depèn ni de nosaltres ni de res. Es diferencia, però, de les flors, en que el seu amor gratuït no mor mai. És be...

La naturalesa és plena d'aigua, signe de vida, d'amor i de plenitud de Déu i de benaurança Les fonts d’aigua, a la muntanya, estan en funció del vianant. Si la font no volés donar la seva aigua i se la quedés per a ella mateixa, acabaria sortint de la font, i buscant altres llocs per on circular lliure. Si l’aigua es reté, es podreix. Sempre corre, és viva. Si es queda quieta es mor. Som vius i capaços d’estimar, en la mida que l’amor ens ve donat de Déu. Si la vida que rebem d’Ell, la guardem solament per a nosaltres, l’acabarem perdent. En la mida que la donem,la rebem de nou, incessantment. Escampa com la pluja, saber i intel.ligència.  Sir 1,19  Amb la seva ciencia fa brollar les fonts de les aigües i dels núvols s’escola la pluja.  Prov. 3,20 Ell fa coses grans, inabastables, meravelles que ni es poden comptar. Dóna la pluja a la terra, reparteix l'aigua pels camps.  Job 5,9 Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua,tam...

En el Cantar de los Cantares hay, empero, mucho más que poesía. Están las huellas fonéticas de un diálogo, entre el finito corazón del hombre y el polifónico latido de la tierra, sus especies y paisajes; la urgencia de desear y la decepción de perder; el goce de vivir,la delicia de compartir y,por último, la corroboración de que , como querían los griegos, el amor es un dios, y como supieron judíos y cristianos, Dios es el amor, la fuerza que hace danzar el remolino en el agua y el helicoide en las galaxias. La más honda, y tal vez, la más compleja de las leyes. MARIO SATZ- ( " El cantar de los Cantares o los aromas del amor " )