Venbariarismes

F. Torralba: Potser perquè la qüestió sobre el sentit s'ha desplaçat al pla privat, i des del punt de vista social es parteix de la idea de que cadascú l'ha de madurar individualment. Potser perquè vivim en un univers plural i divergent, on els éssers humans partim de concepcions del món diferents i donem respostes diferents a la mateixa pregunta pel sentit. O potser perquè vivim instal·lats en una cultura satisfeta i còmoda amb ella mateixa, on es considera que la qüestió del sentit és banal i pretèrita. Sigui per una o altra raó, el fet és que la pregunta sobre el sentit és pràcticament absent dels processos formatius habituals, no solament en la família, sinó ens les institucions educatives socials. V.Frankl : El sentit de la vida, en cap cas depèn d'allò que esperem de la vida, sinó més aviat i de manera exclusiva d'allò que la vida espera de nosaltres ( no es tracta de que ens fem preguntes nosaltres, sinó que ens experimentem nosaltres mateixos com els...

Hi ha coses, que passi el que passi i passin quan passin, malgrat diguin el que diguin, de per si són alegria. Li vaig sentir dir a un professor de bioètica, que la Vida és quelcom més important del que pensem : quan  es produeix la vida en el si de la mare, encetem un procés que no te caducitat.  De la mateixa manera que el raig de llum té una direcció definida i que malgrat canviï de forma i de direcció, i per tant de percepció,  a partir de que entra amb contacte amb l’aigua o una altra cosa,  tot i així, continua essent un halo de llum i es va reflectint successivament en un viatge sense fi,  doncs de la mateixa manera és la Vida, que des de la seva gènesis inicia un procés meravellosament canviant i sorprenentment inacabable. Vida i alegria són gairebé la mateixa cosa. Si més no, van de la ma. Quan agafen camins aliens, és que alguna cosa no funciona. Potser passa que a vegades  pensem la Vida i l’alegria,  en termes de conquest...

Davant de les pedres d'una tartera, solament ens queda la humilitat: el món ja hi era abans que nosaltres. Al peu del massís del Mont Perdut, sota la seva glacera, una immensa tartera sembla que toqui el cel. Quan la creues, a poc a poc , pots adonar-te de la seriositat de les pedres, posades allà, des de fa milers d’anys, estàtiques , inalterables, silencioses i espectadores del pas del temps i de la història. Quan contemplem la nostra vida petita, ficada en les coordenades diminutes de la nostra existència, perdem de vista que el món és molt més que nosaltres i que la història va més enllà del que nosaltres pensem. No som pas el centre de l’univers, malgrat ens ho sembli a vegades. Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat,  jo dic:  Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» Salm 8,5  Déu meu, com podria ponderar els teus designis? Com podria comptar-los d'un...

Tot i la boira a la muntanya, tot i una sobtada tempesta, sempre torna a lluir el sol. Després de la nit, sempre ve el dia. Mai mai la mort te l'última paraula El mar és signe de benedicció i de vida, però també signe de mort. En el moment que menys ho esperem pot aparèixer una tempesta sobtada que posi en perill la nostra vida. A la muntanya, a la llum del sol, tot és preciós ,càlid i confortable, però si alguna vegada, ens ha sobtat la nit, quan encara hi érem, tot canvia : tot són ombres, incerteses, pors, perills... La saviesa de Déu il.lumina la nostra realitat de bé i de mal, però igual que passa amb els arbres a l’hivern, la mort no té l’última paraula. És possible, malgrat tot, una altra Vida. El sol, amb la seva resplendor, fa veure tota cosa, i les obres del Senyor són plenes de la seva glòria.  Sir 42,16 El sol surt, el sol es pon, anhelant d'arribar al lloc d'on tornarà a sortir.  Qo 1,5 Que n'és, de dolça, la llum! Que n'és, d...

Quan anem a un lloc que no coneixem, és de molt ajut confiar en les indicacions dels guies o dels qui coneixen el terreny Com que per anar on no sabem, necessàriament hem d’anar per on no sabem , les indicacions dels guies, de les oficines d’informació de la muntanya, els consells de la gent que coneix el terreny o bé, d’altres persones que han fet anteriorment, la mateixa excursió que volem fer nosaltres, són útils en gran manera. Certament que podem anar a la nostra, però l’èxit, en aquest cas no està pas assegurat : podem no arribar al lloc que volem, bé, perquè no hem mesurat correctament les forces, perquè no hem portat els estris i indumentària apropiada pel lloc , o bé perquè , al no conèixer el camí, ens hem perdut. Sobretot a l’alta muntanya és de gran importància, acollir el que se’ns diu, confiar i ser obedients. Tots coneixem gent temerària que ha perdut la vida a la muntanya o que ha tingut un greu ensurt, per no haver escoltat el que se’ls deia. Sovint anem ...

Quan el camí és llarg i difícil,cal aturar-se per descansar, beure aigua o menjar alguna cosa, per tal d'emprendre el camí amb forces renovades . Recordo especialment un dia calorós d’agost, caminant des de “Cavallers”, fins el cim del Montardo. Vam caminar tot el dia, entre l’anada i la tornada. Cada paret que anàvem pujant, precisava després, el descans del cos i també de l’ànima: refrescar-se, seure, beure aigua, menjar quan calia i mirant enrere, contemplar el paisatge que ens envoltava : ara llacs, ara pedres, ara cims de punxa, ara isards, ara el cel o l’aigua... tan se val! ...Però sense reparar les forces, de tant en tant, no haguéssim assolit el cim del Montardo. La vida nostra, orientada a una fita, també necessita d’aquests moments de “ reparament de forces.” Pel cristià, la font del descans està en la pregària i en els sagraments. D’aquí neixen tots els altres descansos. Una dolça intimitat ens unia, ens trobàvem plegats a la casa de Déu.  Salm 55,...

La naturalesa és plena d'aigua, signe de vida, d'amor i de plenitud de Déu i de benaurança Les fonts d’aigua, a la muntanya, estan en funció del vianant. Si la font no volés donar la seva aigua i se la quedés per a ella mateixa, acabaria sortint de la font, i buscant altres llocs per on circular lliure. Si l’aigua es reté, es podreix. Sempre corre, és viva. Si es queda quieta es mor. Som vius i capaços d’estimar, en la mida que l’amor ens ve donat de Déu. Si la vida que rebem d’Ell, la guardem solament per a nosaltres, l’acabarem perdent. En la mida que la donem,la rebem de nou, incessantment. Escampa com la pluja, saber i intel.ligència.  Sir 1,19  Amb la seva ciencia fa brollar les fonts de les aigües i dels núvols s’escola la pluja.  Prov. 3,20 Ell fa coses grans, inabastables, meravelles que ni es poden comptar. Dóna la pluja a la terra, reparteix l'aigua pels camps.  Job 5,9 Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua,tam...

Sempre i en qualsevol cas, ningú camina sense saber d'on ve i on va A la muntanya , tots els que caminen aquí i allà, no ho fan pas sense sentit. Fins i tot, si caminen en cercles, és ben bé perquè ho volen fer, i també en aquest cas, obeeix a una raó predeterminada i volguda. Tothom té prou clar on ha començat a caminar i on vol anar. A la Cerdanya francesa, fent una travessa pels llacs del Carlit, ens creuàvem amb persones de totes les edats, que tenien destins ben diferents: uns volien pujar el Carlit, altres farien nit i continuarien fins el Puigpedrós, altres anaven del llac de la Matemala fins el de la Bullosa etc. Cadascuna de les persones sabia ben bé d’on venia : uns del refugi, altres de Font Romeu, altres de Mont-Lluís, altres havien arribat aquell mateix dia en cotxe etc. El mateix hauria de passar a la vida. Crec que el drama més gran de l’ésser humà és precisament, no saber ni d’on prové ni quin és el seu destí. Caminar per la vida fent tombs i sense se...

LA REMOR DEL RIU SEMPRE ÉS PUNT DE REFERÈNCIA PER NO PERDRE’NS A la vall del Madriu dels pirineus d’Andorra, amb ganes de perdre’ns una miqueta entre aquells boscos tan bonics, vam deixar el camí que conduïa fins el refugi, que era on volíem arribar, i ens vam endinsar, sense pressa, allà on ens plaïa... quan vam decidir tornar a buscar el camí, perquè ja es feia tard i era hora de menjar i descansar una mica, no va haver cap problema, no havia pèrdua possible : el riu, que acompanyava el camí, en tot el seu trajecte de la vall, amb la seva remor, ens feia d’indicador, ens conduïa al camí sense cap problema. El murmuri de les aigües menudes era un reclam impagable. Encara que nosaltres ens haguéssim encaparrat en perdre’ns, la remor del riu hagués continuat, sempre, indicant-nos on era el camí de retorn. Déu, pare amorós, sempre és a punt, sempre deixa sentir la seva veu, a vegades com una petita remor, a vegades amb un “estrèpit d’aigües” implacable, tant se val!... però semp...

L'Ésser humà és l'ésser capaç de preguntar-se sobre si mateix : " qui és" o "què és". El cercle hermenèutic de Heidegger, ajuda a veure-hi clar : en la mida que fem preguntes i que rebem respostes, augmenta la nostra pre-comprensió. Si la pre-comprensió es fa més gran, podem elaborar de nou , més preguntes, que fan créixer el cercle hermenèutic, que sempre és obert. Heidegger ens diu, i trobo molt acertat, que no solament " som" sinó que " hi som", som Dasein. Hi som en el món : in-der-welt-sein . Això és constitutiu de l'ésser humà. Si no fos així, seríem coses. Probablement una vida humana sense preguntes, no la podríem anomenar vida humana. La possibilitat que té l'ésser humà de questionar-se, li ve donada per la paraula (logos), en el seu sentit més profund, que per als grecs, vindria a ser l'ànima, el pensament per a la modernitat ( Descartes ), la voluntat de poder per la post-modernitat (Nietzsche) i l'Esper...

El sentimiento, estado de ánimo o talante, es una disposición espontánea pre-racional, un encontrarse, sin saber por qué, triste o alegre, confiado o desesperanzado, angustiado o tranquilo, en medio del mundo. El hombre adánico, o en situación de crisis,sin techo ni hogar espiritual, es el más propicio a entregarse a sus puros estados de ánimo. Por el contrario, el apoyo en una tradición, la seguridad, el descanso en una fe racionalmente justificada, la posesión de una firme concepción de la vida. convierten el talante en actitud, dan sentido a la vida,le prestan estilo... La actitud es pués un talante, no ya desnudo, sino informado y ordenado, penetrado de logos. J.L Aranguren

La persona deberá interpretarse a si misma como un ser interrogado, y su propia vida como un interrogante. No es el individuo el que debe preguntar, sino que es la vida, la que formula las preguntas. Cada persona se puede descubrir a si misma, interrogada por las personas, pero aún cuando no haya nada ni nadie que le espere, aún en ese caso, la persona puede estar inmune a la desesperación, porque puede descubrir entonces, que hay un testigo invisible, que espera algo de él : Dios. VICTOR FRANKL

La dimensión personal o espiritual nunca enferma, y es ella la depositaria de la dignidad. Puede existir diverso valor personal, pero no dignidad diversa, ni siquiera en los casos de personas impedidas física o psíquicamente. También en estos casos la persona está intacta, y por tanto, permanece su valor absoluto. En el caso del enfermo psíquico, lo que se da es un bloqueo personal, pero no una despersonalización. La persona no puede ponerse enferma, pero el hombre sí que puede enfermar. La logoterapia siempre recurrirá a este núcleo sano, como punto de referencia para toda curación Ni siquiera las neurosis noógenas son enfermedades del espíritu : surgen de una carencia personal ( la ausencia de sentido) , pero no afectan al núcleo de la persona. VICTOR FRANKL

Para todo ser humano, aún en las condiciones más extremas de presión y de ambiente, es posible sustraerse a la circunstancia y distanciarse de ella. Lo que es la persona, lo es sobre su ser biológico,pero más allá de él, pués el verdadero ser del hombre comienza allí donde terminan, toda culpabilidad y fiabilidad, donde cesa toda determinabilidad inequívoca y definitiva. El ser humano, por tanto, es libre frente a las pulsiones biológicas y frente a la herencia genética. Por tanto, frente a sus impulsos, el " yo" no es marioneta, sino áquel que decide el impulso al cual quiere dar preeminencia : la persona es aquel ser que decide lo que quiere y quien quiere ser. Y si a alguien que ha obrado mal, se le disculpa y se exonera de su responsabilidad, en nombre de este determinismo conductual, en realidad se está atentando contra la dignidad de la persona, se le está eliminado el derecho a ser culpable, y por tanto, responsable de si mismo. Siempre posee el hombre un cierto espaci...

El dinamismo más profundo del ser humano no es el placer ni el poder, ni la felicidad, sino el deseo de sentido. El deseo de poder y de placer , como fin existencial, solo se imponen cuando se ha frustrado el deseo de sentido. Y este deseo implica, no solo abrirse al encuentro del sentido, sino abrirse también al encuentro de áquel, con quien vivir este sentido. VICTOR FRANKL