Venbariarismes

A l'escalf de la llum que protegeix les pupil·les, he trobat una espurna de color que s'escapa de la llum que he conegut fins ara L'empaito per l'espai conegut i per l'espai incommesurable, i fuig, no es deixa agafar... M'amago rere l'estela de colors que ens separa per obrir l'escletxa oportuna que ens permeti donar-nos la ma Corro sense mirar altra cosa que la direcció de la llum M'enfilo sobre la claror i m'amago sota la seva ombra... Però mai la puc fer meva. Sempre m'embolcalla Quan cansada desisteixo del meu intent , és ella qui em ve a buscar I m'abraça Glòria Vendrell i Balaguer novembre del 2016

Has caigut de l'arbre i t'has trobat sola i abandonada Quan eres dalt et semblava que hi series sempre que et menjaries el món... El teu voltant és ple de fulles mortes i també arrencades del seu lloc El primer fred en té la culpa, o potser el vent ? L'arbre et mira impetèrrit i no et respon quan li preguntes El vermell lluent t'ha tacat de sang... A poc a poc i al cap de tardors encadenades, t'adones que cal que morin les fulles però que en aquest trànsit sinuós, hi ha un secret inconfesable que solament aprecia qui et contempla i és que el vermell no és pas color de mort. Glòria Vendrell i Balaguer novembre del 2016

Al capdavall són quatre parets, quatre pedres i prou, però passa sovint que resten dempeus tant de temps en el temps, que ens resulten fascinants i embriagadores. Per coses de la vida, a casa , en un salt de temps deliciós, se n’han agermanat dues de masies. Les persones naixem, creixem, ens canviem de lloc de residència, anem d’un lloc a un altre... però les masies no. I passa que un dia, quan les visites, que els records instal·lats en el limb del cervell, ressorgeixen trepitjant-se els uns als altres amb pressa per sortir, i apareixen davant nostre prenent cos i vida, en una taula antiga amb calaixos, en una llar de foc que crema, en un armari adossat a la cantonada de la paret, en un rebost buit, en unes botes de vi gegantines, en els cups de trepitjar raïm, en un pou que té galleda de ferro lligada a la politja, en una finestra petita, en unes flors... Una de les masies està abocada al Penedès i l’altra al mar, però les dues al mateix massís del Garraf-Ordal, ...