Venbariarismes

El senyor negre estava molt enfadat perquè s'havia assabentat de que arribava la festa del carnestoltes i que amb la festa, els nens i les nenes sortirien pels carrers a fer xerinola.  Com que no volia que passés això, va decidir que mai arribaria aquest dia, perquè raptaria el sol i el ficaria dins el seu sac de " les fosques ".  Com que els nens i les nenes van adonar-se de que mai es feia de dia, perquè el sol no estava dalt del cel ,com sempre, doncs van decidir de fer igualment la rua del carnestoltes, perquè farien servir llanternes. Cadascun en portaria una, i així entre tots farien molta llum.  Però quan tots dormien, el senyor negre va fer un conjur molt estrany i totes les llums de les llanternes van pujar cap el cel, ben amunt.... fins que es van anar ficant totes, d'una en una, dins el "sac de les fosques".  Quan es van llevar, els nens i les nenes, no van poder encendre les seves llanternes.....no entenien quina cosa estava suc...

La tierra en mi país,tiene olor de recuerdos. Si el pájaro hace un ángulo de heridas circulares, los árboles meciéndose, le abren el corazón al viento, y cantan como si fuera un arpa de cristal y de plata. la tierra en mi país tiene sabor de sueño (...) No preguntéis por mi país lejano; los miré cuando tenía el alma desnuda y aún llevaba una estrella en la mano. Claudio Barrera

L’habitació era tota plena de peces de roba , de cintes i barrets, de cartolines i tisores, de motlles i carotes...  El Pau mirava l’anar i venir de la seva mare, sense saber massa com la podia ajudar...  -Quina disfressa em faràs aquest any mare?- va preguntar el Pau, que no se les tenia totes de tenir-ne cap aquell any, amb tant enrenou i tan pocs dies com quedaven , per la festa del Carnestoltes -No t’amoïnis Pau, que tindràs disfressa com cada any. Estic buscant alguna cosa que em serveixi per poder disfressar-te de “ Carabassa”  El Pau, tan sols d’imaginar-se la cara que posaria, enfundat dins una gran carabassa , li venien ganes de riure... – que guapo i que divertit que estaré ! - va pensar el nostre amiguet... Quan van acabar les festes del Carnestoltes, la bonica disfressa de carabassa , que s’ho havia passat d’allò més bé, amb el Pau a munt i avall, va acabar desada dins d’un armari tot ple d’altres peces de roba. Passaven els dies, i cada ...

Les vacances són un moment favorable per a donar el primer lloc al que és realment fonamental a la vida, és a dir , l'escolta de la Paraula de Déu. (...) "Tota la resta passarà i se'ns prendrà, però la Paraula de Déu és eterna i dóna sentit a la nostra acció quotidiana (...) Aquesta pàgina d'Evangeli és particularment adequada per al temps de vacances, ja que recorda el fet que la persona humana certament ha de treballar, obstinar-se a les ocupacions domèstiques i professionals, però té necessitat abans que res de Déu, que és llum interior d'Amor i de Veritat. Sense amor, fins i tot les activitats més importants perden el seu valor, i no donen alegria. Sense un significat profund, tot el nostre actuar es redueix a activisme estèril . (...) Benet XVI . fragment de les paraules del discurs de l'hora de l'angelus 18-7-2010

Setembre del 1991 El pati de l’escola era ple de gom a gom.  La quitxalla cridanera atapeïa tot l’espai.  Pares,mares i alguns avis i àvies, s’ho passaven d’allò més bé, enmig d’aquell desgavell de nens i nenes , en el seu primer dia d’escola. La Magalí mirava amb els seus ulls de poma tot el que succeïa sense entendre-ho massa perquè era encara molt petitona. Asseguda al cotxet, es podia endevinar en el seu rostre l’expectació tan gran que li provocava el primer dia d’escola de la seva germaneta Meritxell. Solament tenia un any. -           Quan en tinguis tres tu també vindràs a l’escola- li repetia la seva mare tota l’estona. La Magalí era bufona i rodoneta, com quasi tots els nens i nenes d’un any . Tenia galtones molsudes i cuixetes arrodonides, rinxolets al cap i sacsonets  que lluïen entre els plecs de la samarreta. Aquella nit, quan la van posar al bressol, després d’haver menjat les farinetes de cada dia...

Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret. Dóna'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu ens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d'amar. Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant; tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Joan Salvat Papasseit

Després d’un diumenge de festa, per la boda d’uns cosins, una trencada alta d’aigües , ens va posar a tots en òrbita,... tot van ser nervis i expectació. Eres el primer per a tot i per a tots. Vas irrompre i tot ho vas canviar. Llavors no ho entenia. Ho vivia solament i ho vivia com podia, perquè no en sabia més. Et mirava tan petit i tan depenent, que tenia por de no estar a l’alçada i de no fer de mare prou bé. Vam passar nits junts : tu plorant i volent explicar-te, i jo plorant també, per no saber què em deies i per no poder consolar-te. Vas plorar des que vas començar a viure, sense parar, com si estiguessis incòmode o enfadat amb el món que tenies per estança, però a poc a poc vas anar trobant el teu lloc, i jo també. Vam aprendre tu i jo, que hi ha coses que simplement s’han de passar. Vam aprendre que sovint ,l’ única cosa que ens salva , de tantes angúnies estranyes, és l’abraçada silent, encara que sigui de nit i dormida. Vam aprendre a fer-nos grans i madurs...

Gilbert Keith Chesterton nació en 1874 y no se convirtió al catolicismo hasta 1922. Es a partir de ese momento que escribe sus ensayos dedicados a dos genios del cristianismo: Santo Tomás de Aquino y San Francisco de Asís y también su Autobiografía . Sin embargo, cualquiera que lea su producción anterior llega a la conclusión de que Chesterton ya era católico mucho antes de su bautismo. Basta para ello fijarse en algunos de sus escritos anteriores a 1922 como Ortodoxia (1908), La Esfera y la Cruz (1910) o las novelas policíacas protagonizadas por el católico padre Brown. Mario Fazio , en un artículo titulado Chesterton, la filosofía del asombro agradecido , señala, siguiendo la Autobiografía del polemista inglés cinco etapas que vamos a recorrer. La primera es la de la infancia , de la que Chesterton dice: “ De niño, yo tenía una especie de asombro confiado al contemplar el manzano como un manzano. Estaba seguro de ello y también seguro de la sorpresa que me producí...