Venbariarismes

Després de la lectura de "El eje de la comunicación. habilidades comunicativas" de I.Cases, trec algunes conclusions: 1. És veritat que el professor fa de professor des del “que és”, amb tots els avantatges i desavantatges que això suposa i no podria pas fer-ho d’una altra manera, però també és veritat que cal que sigui conscient de “qui és” i de  "com és"  per a fer més fructífera la comunicació. De la mateixa manera també és del tot necessari que sigui conscient de “ qui són” i “ com són” els seus alumnes, per a poder desemmascarar , incidir, aprofundir, rellegir, reinterpretar etc. Però sobretot ha d’aprendre a escoltar , primer a si mateix, per a poder després escoltar els alumnes: aprendre a escoltar és en definitiva, interessar-se i comprendre’s a un mateix i interessar-se i comprendre el punt de vista dels altres. L’exercici de l’escolta afavoreix l’estima i l’autoestima ; solament qui s’estima és capaç d’estimar ; i solament qui s

Solament tenia ulls per contemplar-se, per imaginar les seves neurones connectant dins del cervell. Solament tenia ulls per l'angle gairebé recte  que tenia al davant  i que el conduïa a un carreró sense sortida. Solament tenia ulls per la tèrbola foscor que el confonia S'havia acostumat tant a fer-los servir per mirar solament endins,  que havia oblidat que també servien per mirar  enfora Havia perdut tant de temps fixant la mirada en un punt,  que no feia altra cosa que  buscar desesperadament cadenes de punts  que li acompanyessin la mirada. No volia, però va ser necessari Semblava impensable però va succeir... I quan es va deixar abatre , va ser tan gran l'impacte  que les llàgrimes recloses van anar sortint brollant i regalimant carícies que mai fins llavors no havia sentit Glòria Vendrell i Balaguer març del 2016

El meu amic té un jardí ple de roses vermelles El reguen les aigües del si de la terra De tant en tant s'hi aturen les aus quan viatgen Cada dia al punt de llevar-se hi posa ordre i te cura de les tiges tendres i malmeses El meu amic te un jardí on les espines no fereixen on les males herbes no creixen més d'un pam on les llavors envencinades no troben camí on no arrelen els arbres de fruits aspres El meu amic te un jardí que no te porta d'entrada i que no te fi hi ha qui hi camina a la vora i com que no sap qui és el meu amic no s'atura i passa donant llargues Però el meu amic mai no es cansa de plantar roses vermelles d'esperar que creixin i s'obrin de ser aigua , llum i terra abonada i d'estendre catifes prop de tu  i de mi Si un dia l'aneu a veure us adonareu que tinc raó quan us dic que no hi ha amic millor que el meu amic del jardí Glòria Vendrell i Balaguer març del 2016