Venbariarismes

L'arbre, malgrat aparentment li caiguin les fulles, si es manté arrelat a la terra, tornarà a tenir fulles i a donar fruit. L’observació dels boscos a la tardor i a l’hivern és tot un missatge d’esperança: La contemplació del tronc de l’arbre nu ens recorda la humilitat. Ens convida a la paciència. Hem d’esperar que hagin caigut totes les fulles, esperar que acabi el fred , esperar les pluges humides de la primavera, ja que quan aquesta arribi puntual, com sempre, revestirà els arbres, de nou, de verdor i de vida. A l’estiu els fruits ja seran visibles. Ha calgut un temps. L’única cosa que ha estat necessària ha estat que l’arbre estigués quiet i pacient i ben arrelat a la terra. Aquesta és la Bona Nova del cristianisme : la mort ja no té poder. Crist ha ressuscitat. S’inaugura una vida nova. L’Esperit Sant vessat en els nostres cors , ens possibilita participar de la mateixa vida de Crist. Solament ens cal una cosa : ser conscients de la nostra pròpia realitat de...

Les olors de la natura evoquen la bona olor de Crist A vegades, solament arribar a un lloc de muntanya, al baixar del cotxe, una olor especial ja se’ns fica endins: sigui la llenya a l’hivern, , sigui la humitat del bosc, siguin les aromes de les plantes, siguin les fragàncies de la tardor boletaire, o sigui el que sigui, però el que és cert, és que les olors provoquen dins de l’ànima , i que no pas del nas, sensacions difícils d’explicar, que tenen més a veure amb les emocions que amb cap altra cosa. De fet, quan olorem qualsevol cosa, sense pensar-ho, tanquem els ulls, en un acte d'intimitat eloqüent. Tota la litúrgia és plena d’olors : els olis perfumats dels sagraments , l’encens, les flors a les taules de l’eucaristia etc. Totes elles són signe de la bona olor de Crist. ..I quina és la bona olor de Crist? Doncs, el seu amor bell, autèntic, incondicional , gratuït... de la mateixa manera que l’olor d’un perfum determinat, ens pot recordar la persona estimada.  S...

Cada cop la mirada és més lliure M’agrada especialment una frase de Berman: “ envellir és com escalar una gran muntanya. Les forces van minvant, però la mirada, cada cop, és més lliure, més ampla i més serena”. A la muntanya, quan he fet una ascensió, per petita que sigui, sempre se’m fa present aquest pensament. Contemplar el que anem deixant enrere i veure el que tenim encara per davant, és una experiència a la vida que solament pertany a qui la viu . En la mida que experimentem la pròpia debilitat i la limitació del tipus que sigui, en la mateixa mida, esperem i demanem auxili a l’únic lloc d’on pot venir. L’autèntica llibertat, neix de l’ experiència de feblesa més pregona. Convençuts de que poca cosa podem, gastades ja totes les forces que teníem, solament ens queda ( sortosament ) demanar ajut a qui tot ho pot i tot ho estima. La mirada “ cada cop és més serena”, perquè no cal tenir por, perquè l’assoliment de la Vida autèntica, no depèn solament de nosaltres...

Quan el camí és llarg i difícil,cal aturar-se per descansar, beure aigua o menjar alguna cosa, per tal d'emprendre el camí amb forces renovades . Recordo especialment un dia calorós d’agost, caminant des de “Cavallers”, fins el cim del Montardo. Vam caminar tot el dia, entre l’anada i la tornada. Cada paret que anàvem pujant, precisava després, el descans del cos i també de l’ànima: refrescar-se, seure, beure aigua, menjar quan calia i mirant enrere, contemplar el paisatge que ens envoltava : ara llacs, ara pedres, ara cims de punxa, ara isards, ara el cel o l’aigua... tan se val! ...Però sense reparar les forces, de tant en tant, no haguéssim assolit el cim del Montardo. La vida nostra, orientada a una fita, també necessita d’aquests moments de “ reparament de forces.” Pel cristià, la font del descans està en la pregària i en els sagraments. D’aquí neixen tots els altres descansos. Una dolça intimitat ens unia, ens trobàvem plegats a la casa de Déu.  Salm 55,...

Les flors són belles perquè sí No solament a la primavera, sinó a qualsevol estació de l’any , podem trobar flors de tota mena : de colors variats, grans ,petitetes i petitíssimes, al mig del camí, al mig de les pedres, amagades entre la molsa, soles o entre altres flors... el que em resulta més impressionant de les flors és que són belles perquè sí. Les podem trobar en els llocs més feréstecs, al mig de la neu, a una caverna fosca... que sé jo! A qualsevol lloc! ... I el cas és que poden arribar a morir sense que ningú hagi parat mai l’atenció en elles. Però malgrat això, elles són belles i no tenen altra funció que la de mostrar la seva bellesa gratuïta. Així també és l’amor de Déu : bell i gratuït. Sempre a punt, per si algú el reconeix, sempre atent al caminant, per alegrar-li la mirada. Sense esperar ni demanar res a canvi. La bellesa de l’amor de Déu no depèn ni de nosaltres ni de res. Es diferencia, però, de les flors, en que el seu amor gratuït no mor mai. És be...

La naturalesa és plena d'aigua, signe de vida, d'amor i de plenitud de Déu i de benaurança Les fonts d’aigua, a la muntanya, estan en funció del vianant. Si la font no volés donar la seva aigua i se la quedés per a ella mateixa, acabaria sortint de la font, i buscant altres llocs per on circular lliure. Si l’aigua es reté, es podreix. Sempre corre, és viva. Si es queda quieta es mor. Som vius i capaços d’estimar, en la mida que l’amor ens ve donat de Déu. Si la vida que rebem d’Ell, la guardem solament per a nosaltres, l’acabarem perdent. En la mida que la donem,la rebem de nou, incessantment. Escampa com la pluja, saber i intel.ligència.  Sir 1,19  Amb la seva ciencia fa brollar les fonts de les aigües i dels núvols s’escola la pluja.  Prov. 3,20 Ell fa coses grans, inabastables, meravelles que ni es poden comptar. Dóna la pluja a la terra, reparteix l'aigua pels camps.  Job 5,9 Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua,tam...

Sempre i en qualsevol cas, ningú camina sense saber d'on ve i on va A la muntanya , tots els que caminen aquí i allà, no ho fan pas sense sentit. Fins i tot, si caminen en cercles, és ben bé perquè ho volen fer, i també en aquest cas, obeeix a una raó predeterminada i volguda. Tothom té prou clar on ha començat a caminar i on vol anar. A la Cerdanya francesa, fent una travessa pels llacs del Carlit, ens creuàvem amb persones de totes les edats, que tenien destins ben diferents: uns volien pujar el Carlit, altres farien nit i continuarien fins el Puigpedrós, altres anaven del llac de la Matemala fins el de la Bullosa etc. Cadascuna de les persones sabia ben bé d’on venia : uns del refugi, altres de Font Romeu, altres de Mont-Lluís, altres havien arribat aquell mateix dia en cotxe etc. El mateix hauria de passar a la vida. Crec que el drama més gran de l’ésser humà és precisament, no saber ni d’on prové ni quin és el seu destí. Caminar per la vida fent tombs i sense se...

En una nit estrellada gairebé no veiem res, però a poc a poc, van apareixent davant dels nostres ulls, espurnes de llum provinents dels estels, que fins fa uns moments ens eren invisibles De joveneta, una nit de campaments, al costat del pantà de Terradets al Montsec, havíem fet bivac. No podia dormir dins el paller on estava la resta del grup. Vaig sortir fora i em vaig estirar sobre el sac. Tot era fosc, menys el cel. Amb els ulls fixos a dalt , em vaig adonar de que de mica en mica, el cel s’anava omplint d’estrelles, cada cop més menudes... a poc a poc tot era un estel de llum. Abans també hi eren, però jo no les podia veure. Se’m van anar revelant lentament , en el misteri de la nit. Va ser un espectacle inoblidable. Amb els ulls de la fe podem arribar a contemplar secrets que no coneixíem, realitats que ignoràvem i misteris insondables, que la nostra visió escapçada, per tants i tants obstacles materialistes, no havia pogut ni endevinar. Jo només et coneixi...

LA REMOR DEL RIU SEMPRE ÉS PUNT DE REFERÈNCIA PER NO PERDRE’NS A la vall del Madriu dels pirineus d’Andorra, amb ganes de perdre’ns una miqueta entre aquells boscos tan bonics, vam deixar el camí que conduïa fins el refugi, que era on volíem arribar, i ens vam endinsar, sense pressa, allà on ens plaïa... quan vam decidir tornar a buscar el camí, perquè ja es feia tard i era hora de menjar i descansar una mica, no va haver cap problema, no havia pèrdua possible : el riu, que acompanyava el camí, en tot el seu trajecte de la vall, amb la seva remor, ens feia d’indicador, ens conduïa al camí sense cap problema. El murmuri de les aigües menudes era un reclam impagable. Encara que nosaltres ens haguéssim encaparrat en perdre’ns, la remor del riu hagués continuat, sempre, indicant-nos on era el camí de retorn. Déu, pare amorós, sempre és a punt, sempre deixa sentir la seva veu, a vegades com una petita remor, a vegades amb un “estrèpit d’aigües” implacable, tant se val!... però semp...

Un paisatge ens duu a un altre indefinidament. La bellesa que contemplem és inesgotable Un estiu, a la vall de Boí, prop de les pistes d’esquí de Boí-Taüll, vaig començar a enfilar-me, sense haver-m’ho proposat especialment, primer a una carena arrodonida, que em semblava preciosa, amb la intenció de saber que hi havia més enllà. La carena estava folrada d’herba . En les seves petitetes fulles verdes s’hi reflectien els rajos del sol i multitud de margarides grogues es bressolaven dolçament, acaronades per la bressaina de la muntanya. Un cop dalt va ser fantàstic : la vista del que havia deixat enrere , era espectacular, però el que més em va fascinar, va ser el nou paisatge que des de baix no podia veure, i que era més bonic encara : noves carenes verdes sobre el meu cap i el sol de nou i també les margarides bressolant. No em vaig poder estar de pujar amunt amunt.... la meva sorpresa va ser que, el que em semblava que havia de ser el final del meu petit viatge, mai ho era, ...

Sempre i en tot cas, quan pretenem arribar a algun lloc, hem de seguir el camí marcat, encara que aparentment, a vegades sembli més fàcil anar per a altres llocs. Recordo d’una manera especial, la baixada del “ Balcó de Pineta” del Pirineu d’Osca: preciosos escampalls de lliris liles, cobrien trossos ben grans de la muntanya. Degut al cansament , semblava que les catifes de lliris, convidessin a llençar-nos rodolant muntanya avall…aparentment era suggerent ,bonic i més ràpid, però de ben segur que prendríem mal. Era recomanable i segur, seguir el camí en ziga-zaga, estret i inacabable. Segur que arribaríem més tard, però arribaríem sans i estalvis. Sovint a la vida, es fa necessari també, seguir camins, potser menys atractius i més costeruts. A vegades ens capfiquem en agafar “ dreceres” que no coneixem, per obviar l’esforç i la dificultat. Els camins tenen a veure amb la maduració i creixement de la persona. Si els deixem de costat, ens podem convertir en adults-...