Venbariarismes

Enguany la tardor ha perdut els seus colors.  Carregada com ve de dolors inexplicables, és com si no fos qui fos, com si les belleses puntuals hagin passat de puntetes  a  la seva vora.  Des de l'angle ocult del jardí, el roig plora la seva absència però contempla el ter ra ple de fulles mortes i emmudeix.  Glòria Vendrell Balaguer Octubre 2020 La deshicha del mundo entró en mi alma (Simone Weil)  He vist l'opressió del meu poble,  conec  els seus sofriments. (Èxode 3) 

  Quan l'abad Oliva fa fundar el monestir de santa Maria de Ripoll, no sabia qui era ell. Preocupat i atrafegat com estava per la construcció del que havia de ser un cenobi benedictí de primer ordre, juntament amb sant Pere de Rodes i sant Miquel de Cuixà, se'n feia creus de l'enrenou que li provocava aquell petit bolet que cada tardor el venia a molestar insistint que volia ser-hi també, o en un capitell o en algun racó, que ell era de la terra de feia temps, que necessitava esguard per no morir quan arribava el fred, que qualsevol trosset , per petit que fos, li aniria bé, que, que... Tot eren pretextos i intents de fer-se un lloc, però l'Abad era massa gran per prestar atenció, i molt menys fer cas, a un ésser tan insignificant. Al rovelló , a vegades l'anomenen  esclatasangs, i hi ha qui diu que deu el seu nom a tot el que feia enrabiar al decidit benedictí, que encabritat, li deia sovint que li bullia la sang cada cop que el veia.  Més endavant, quan van cons...