L'escullera
Normalment no passava res de res, per no passar ni tan sols ho feia cap vaixell ni cap barca de pesca. Tot era calma al mig del mar ... les gotetes d’aigua barrejades amb l’escuma blanca dormien amb el vaivé suau , però després de la llum del migdia, de tant en tant venia l’oratge, i quan ho feia, el mar es capgirava de sobte i s’estremia amb un dolor insuportable. Llavors les ones s’alçaven implacables en un ventall d’aigua que avançava en totes les direccions. El mar les podia contenir sense massa dificultats, però altra cosa era quan aquestes arribaven a la terra ferma, que tot s’ho enduien al seu pas... La gent que vivia a la franja vora del mar va intentar lluitar amb les ones moltes vegades, però com que pel que semblava, elles tenien més força que res i que ningú, van arribar a la fatal convicció de que la terra desapareixeria dins del mar i amb ella tots els seus habitants, més tard o més d’hora... solament era qüestió de temps. Però vet aquí que de les en...
