Venbariarismes

Encara que la nit hagi estat molt llarga, encara que el dia anterior hagi sigut complicat i feixuc de portar, encara que faltin hores de son, independentment de trobar-se bé o malament, de que acompanyi la fortuna o la dissort, sempre trobo deliciós el sol. Especialment de bon matí, i veure com foragita les ombres, com treu cap a poc a poc, com imposa la seva llum sense ferir la fosca, i com encomana la il·lusió.  Si el dia és nuvolat i la pluja ha guanyat la partida, el sol pensament de saber que ell està a l’aguait , pendent de poder deixar-se veure, encomana com qui no vol, el millor. Penso aquestes coses molts matins, des del tren que em duu del Baix Llobregat a l’Anoia, en un trajecte preciós, de tren, de riu, de vinya, de ciutat i poble, de Montserrat i de muntanyes. Tinc la sensació que fins i tot els dies que dormo , absent del paisatge, que el sol m’observa i que frisós espera que em desperti per saludar-lo. Glòria Vendrell i Balaguer  Setembre

Una, dues, tres.... Una, dues, tres... Una, dues, tres...  No se’n sortia, per més que ho intentava no aconseguia perdre la por al salt. Allà dalt tot semblava més complicat que quan ho mirava des del terra. Li havien dit que era una experiència impressionant, vertiginosa, increïble... tenia ganes de tastar-ho, però els límits del seu jo eren massa importants. Les ganes la movien però la por la tenia lligada de mans i peus. La primera vegada de totes, després del terror inexplicable que havia sentit amb el vertigen ficat en els budells, va pensar que era una bogeria i que no ho tornaria a intentar mai més, però no era de mena conformista i el desig de volar era tant gran, tan suggerent i tan fort, que no era gens fàcil ni amagar-lo ni oblidar-lo, per més que ho va intentar. És per això que no va ser una sola vegada la que va pujar dalt d’aquell aparell volador amb un paracaigudes lligat al cos, sinó moltes, i totes elles van quedar en un no res. La sensació no er

Ja en feu vint-i-sis i encara que sigui un tòpic, sembla que va ser ahir. Sembla que va ser ahir quan vau arribar petits i tendres i amb tot per fer. Sembla que va ser ahir quan la casa es va capgirar per acollir-vos. Sembla que va ser ahir quan ens faltaven mans i hores per a vosaltres i per als vostres germans. Sembla que va ser ahir quan malgrat el cansament i la son, era una delícia contemplar-vos Sembla que va ser ahir que encara hi cabíeu en un sol bressol Sembla que va ser ahir i m'ho semblarà sempre, per més anys que passin. Hi ha coses que queden inserides en el temps, i és que en aquest temps meu , vostre i nostre, hem après a fer de pares. Contents i agraïts de ser-ho no em queda altra cosa que estimar-vos. Glòria Vendrell i Balaguer 8 setembre del 2016

  No hi ha possibilitat de vida humana fora del cos. Per més que canviï sempre forma part del propi jo. Vivim en ell, ens movem en ell i ens comuniquem a través d'ell. En definitiva, som en ell i no podem ser-ne fora. No tenim un cos. Som un cos. Edith Stein : l'home es pot proposar objectius després d'una reflexió merament espiritual, però no pot assolir-los sense la col·laboració del cos. Viure sàviament és viure reconciliat amb el propi cos (...) Tenir cura del propi cos és tenir-hi una relació sàvia, però obsessionar-s'hi i viure pendent del propi cos és una forma de vassallatge. Cal que siguem senyors i no servents del nostre cos. En el fons de l'ésser humà hi brolla un desig, una voluntat de viure, un alè de vida que s'articula en el seu cos, però que el transcendeix. Ve de dins i va cap a fora . Hi ha plaers que encara que tenen la font en els sentits, ultrapassen el pla de la sensualitat i toquen el nucli més íntim del nostre ésser, l'in