Venbariarismes

fotografia cedida per l'Anna Bosch A vegades el fruit és proporcional a l’esforç , però moltes vegades no.  A vegades ens pensem que quan assolim els fruits, que   ja no caldrà esperar-ne més.  A vegades somiem que els fruits seran tan grans que no els podrem abastar, però a vegades els fruits són tan petits, que perdem l’esperança.  Moltes vegades gastem les últimes forces en fruits que mai arriben,  però moltes vegades vivim   dels fruits   que han aconseguit   altres.  I és curiós, però a vegades es presenten els fruits, a la porta de casa,  al matí, després de dormir, sense saber qui els envia.  El fruit acompanya sempre un esforç, nostre o d’altres.     El que passa és que no sempre és el fruit que esperàvem :  l’esforç te un camí i el fruit sovint en té un altre. Glòria Vendrell i Balaguer Maig del 2011

Cada cop la mirada és més lliure M’agrada especialment una frase de Berman: “ envellir és com escalar una gran muntanya. Les forces van minvant, però la mirada, cada cop, és més lliure, més ampla i més serena”. A la muntanya, quan he fet una ascensió, per petita que sigui, sempre se’m fa present aquest pensament. Contemplar el que anem deixant enrere i veure el que tenim encara per davant, és una experiència a la vida que solament pertany a qui la viu . En la mida que experimentem la pròpia debilitat i la limitació del tipus que sigui, en la mateixa mida, esperem i demanem auxili a l’únic lloc d’on pot venir. L’autèntica llibertat, neix de l’ experiència de feblesa més pregona. Convençuts de que poca cosa podem, gastades ja totes les forces que teníem, solament ens queda ( sortosament ) demanar ajut a qui tot ho pot i tot ho estima. La mirada “ cada cop és més serena”, perquè no cal tenir por, perquè l’assoliment de la Vida autèntica, no depèn solament de nosaltres...

Quan el camí és llarg i difícil,cal aturar-se per descansar, beure aigua o menjar alguna cosa, per tal d'emprendre el camí amb forces renovades . Recordo especialment un dia calorós d’agost, caminant des de “Cavallers”, fins el cim del Montardo. Vam caminar tot el dia, entre l’anada i la tornada. Cada paret que anàvem pujant, precisava després, el descans del cos i també de l’ànima: refrescar-se, seure, beure aigua, menjar quan calia i mirant enrere, contemplar el paisatge que ens envoltava : ara llacs, ara pedres, ara cims de punxa, ara isards, ara el cel o l’aigua... tan se val! ...Però sense reparar les forces, de tant en tant, no haguéssim assolit el cim del Montardo. La vida nostra, orientada a una fita, també necessita d’aquests moments de “ reparament de forces.” Pel cristià, la font del descans està en la pregària i en els sagraments. D’aquí neixen tots els altres descansos. Una dolça intimitat ens unia, ens trobàvem plegats a la casa de Déu.  Salm 55,...

Para todo ser humano, aún en las condiciones más extremas de presión y de ambiente, es posible sustraerse a la circunstancia y distanciarse de ella. Lo que es la persona, lo es sobre su ser biológico,pero más allá de él, pués el verdadero ser del hombre comienza allí donde terminan, toda culpabilidad y fiabilidad, donde cesa toda determinabilidad inequívoca y definitiva. El ser humano, por tanto, es libre frente a las pulsiones biológicas y frente a la herencia genética. Por tanto, frente a sus impulsos, el " yo" no es marioneta, sino áquel que decide el impulso al cual quiere dar preeminencia : la persona es aquel ser que decide lo que quiere y quien quiere ser. Y si a alguien que ha obrado mal, se le disculpa y se exonera de su responsabilidad, en nombre de este determinismo conductual, en realidad se está atentando contra la dignidad de la persona, se le está eliminado el derecho a ser culpable, y por tanto, responsable de si mismo. Siempre posee el hombre un cierto espaci...

"aunque los esfuerzos realizados aparentemente parezcan inútiles, un día, el menos pensado, una luz exactamente proporcional a éstos esfuerzos, inundará el alma y la llenará de luz" ( de la meva estimada Simone Weil)