Venbariarismes

Josep Otón : La Mística de la Palabra Traicionamos a Dios al confundirles con determinados conceptos, fórmulas teológicas, normas morales o gestos simbólicos.  Convertimos la fe en magia al rebajar lo sagrado a categorías mundanas. En cambio sacralizamos el mundo al interpretar cada detalle de la realidad como una señal que apunta hacia el Absoluto. Pretendemos com-prender a Dios y Él no nos deja de sor-prender. Nos empeñamos en atrapar el Misterio para manejarlo a nuestro antojo, en vez de aferrarnos a Él y dejarnos conducir por Él.

" Solamente quien puede reconocer una gran esperanza en la muerte, puede también vivir una vida a partir de la esperanza (...) El hombre tiene necesidad de eternidad y cualquier otra esperanza es  para él demasiado breve (...) El hombre se explica solo si hay un amor que supere todo aislamiento, incluso el de la muerte,  en una totalidad que transcienda el espacio y el tiempo. El hombre encuentra su sentido más profundo solamente si hay Dios Y nosotros sabemos que ha salido de su lejanía y que se ha hecho cercano " Benet XVI 

Li vaig sentir a dir fa uns anys a un professor, i sovint hi penso : “Com li podem explicar a un cec de naixement com és el color verd? A tot estirar, el millor que podem fer, és fer analogia. Si li donem una explicació física del color verd: “ un fotó que…” no li expliquem res.  Li podem fer tocar una peça de setí i preguntar-li quines sensacions té. Ell possiblement respondrà “ que és gratificant” que és suau” “ que és agradable al tacte” ... I li respondrem, que el que el color verd provoca en nosaltres , els que sí que veiem, és una cosa SEMBLANT al que ell percep, quan toca la peça de roba fina. Probablement el següent que faria el cec seria preguntar-nos: “ ah! Ja ho entenc! Llavors, quant pesa i com és de llarg el color verd ?” …. Es veu molt clar que són preguntes inadequades. Els colors estan fora de l’abast de percepció del cec.  D’una manera semblant, és com ens posem nosaltres davant de Déu : “ com és? “ “Com n’ és de gran?” “ Com n’és de bo? “ ..........

Passa de tant en tant, però passa, que un dia agafes un llibre, i no és pel que diu, ni per com ho diu, però no el pots deixar... que passi això amb novel.les interesantíssimes, és bastant normal, però que passi amb un llibre que no fa més que dir coses que has sentit dir moltes vegades , encara que sigui de diferents maneres... és tot un triomf! Suposo que això té a veure, en que existeix un llenguatge de l’ànima, que quan aconsegueix fer diana en el que de debò paga la pena, és com si tot el món es parés: es queden a soles, el cor desitjós i la veu de qui estima portentosament. Es tracta d’un amor que solament podem intuir. De fet, quan l’olorem una mica, per mica que sigui, els plecs de la pell s’obren, i fan camins, en els inescrutables i obscurs a vegades, camins de l’ànima. El títol del llibre ja és prou suggerent : “ Esta noche en casa”. En el desgavell de la nostra vida, en les eficàcies del dia a dia, en l’anar i venir, en les presses i en tantes superficialitats, una ...

Los estoicos dicen : entrad dentro de vosotros mismos; allí es donde encontraréis vuestro descanso; y eso no es verdad. Los otros dicen : salid de vosotros; buscad la verdad en la diversión; y esto no es verdad. La felicidad no está ni dentro ni fuera de nosotros: está en Dios, dentro y fuera de nosotros. (J.L. Aranguren citando a Pascal )

Tot i la boira a la muntanya, tot i una sobtada tempesta, sempre torna a lluir el sol. Després de la nit, sempre ve el dia. Mai mai la mort te l'última paraula El mar és signe de benedicció i de vida, però també signe de mort. En el moment que menys ho esperem pot aparèixer una tempesta sobtada que posi en perill la nostra vida. A la muntanya, a la llum del sol, tot és preciós ,càlid i confortable, però si alguna vegada, ens ha sobtat la nit, quan encara hi érem, tot canvia : tot són ombres, incerteses, pors, perills... La saviesa de Déu il.lumina la nostra realitat de bé i de mal, però igual que passa amb els arbres a l’hivern, la mort no té l’última paraula. És possible, malgrat tot, una altra Vida. El sol, amb la seva resplendor, fa veure tota cosa, i les obres del Senyor són plenes de la seva glòria.  Sir 42,16 El sol surt, el sol es pon, anhelant d'arribar al lloc d'on tornarà a sortir.  Qo 1,5 Que n'és, de dolça, la llum! Que n'és, d...

Quan anem a un lloc que no coneixem, és de molt ajut confiar en les indicacions dels guies o dels qui coneixen el terreny Com que per anar on no sabem, necessàriament hem d’anar per on no sabem , les indicacions dels guies, de les oficines d’informació de la muntanya, els consells de la gent que coneix el terreny o bé, d’altres persones que han fet anteriorment, la mateixa excursió que volem fer nosaltres, són útils en gran manera. Certament que podem anar a la nostra, però l’èxit, en aquest cas no està pas assegurat : podem no arribar al lloc que volem, bé, perquè no hem mesurat correctament les forces, perquè no hem portat els estris i indumentària apropiada pel lloc , o bé perquè , al no conèixer el camí, ens hem perdut. Sobretot a l’alta muntanya és de gran importància, acollir el que se’ns diu, confiar i ser obedients. Tots coneixem gent temerària que ha perdut la vida a la muntanya o que ha tingut un greu ensurt, per no haver escoltat el que se’ls deia. Sovint anem ...

L'arbre, malgrat aparentment li caiguin les fulles, si es manté arrelat a la terra, tornarà a tenir fulles i a donar fruit. L’observació dels boscos a la tardor i a l’hivern és tot un missatge d’esperança: La contemplació del tronc de l’arbre nu ens recorda la humilitat. Ens convida a la paciència. Hem d’esperar que hagin caigut totes les fulles, esperar que acabi el fred , esperar les pluges humides de la primavera, ja que quan aquesta arribi puntual, com sempre, revestirà els arbres, de nou, de verdor i de vida. A l’estiu els fruits ja seran visibles. Ha calgut un temps. L’única cosa que ha estat necessària ha estat que l’arbre estigués quiet i pacient i ben arrelat a la terra. Aquesta és la Bona Nova del cristianisme : la mort ja no té poder. Crist ha ressuscitat. S’inaugura una vida nova. L’Esperit Sant vessat en els nostres cors , ens possibilita participar de la mateixa vida de Crist. Solament ens cal una cosa : ser conscients de la nostra pròpia realitat de...

Les olors de la natura evoquen la bona olor de Crist A vegades, solament arribar a un lloc de muntanya, al baixar del cotxe, una olor especial ja se’ns fica endins: sigui la llenya a l’hivern, , sigui la humitat del bosc, siguin les aromes de les plantes, siguin les fragàncies de la tardor boletaire, o sigui el que sigui, però el que és cert, és que les olors provoquen dins de l’ànima , i que no pas del nas, sensacions difícils d’explicar, que tenen més a veure amb les emocions que amb cap altra cosa. De fet, quan olorem qualsevol cosa, sense pensar-ho, tanquem els ulls, en un acte d'intimitat eloqüent. Tota la litúrgia és plena d’olors : els olis perfumats dels sagraments , l’encens, les flors a les taules de l’eucaristia etc. Totes elles són signe de la bona olor de Crist. ..I quina és la bona olor de Crist? Doncs, el seu amor bell, autèntic, incondicional , gratuït... de la mateixa manera que l’olor d’un perfum determinat, ens pot recordar la persona estimada.  S...

Cada cop la mirada és més lliure M’agrada especialment una frase de Berman: “ envellir és com escalar una gran muntanya. Les forces van minvant, però la mirada, cada cop, és més lliure, més ampla i més serena”. A la muntanya, quan he fet una ascensió, per petita que sigui, sempre se’m fa present aquest pensament. Contemplar el que anem deixant enrere i veure el que tenim encara per davant, és una experiència a la vida que solament pertany a qui la viu . En la mida que experimentem la pròpia debilitat i la limitació del tipus que sigui, en la mateixa mida, esperem i demanem auxili a l’únic lloc d’on pot venir. L’autèntica llibertat, neix de l’ experiència de feblesa més pregona. Convençuts de que poca cosa podem, gastades ja totes les forces que teníem, solament ens queda ( sortosament ) demanar ajut a qui tot ho pot i tot ho estima. La mirada “ cada cop és més serena”, perquè no cal tenir por, perquè l’assoliment de la Vida autèntica, no depèn solament de nosaltres...

Quan el camí és llarg i difícil,cal aturar-se per descansar, beure aigua o menjar alguna cosa, per tal d'emprendre el camí amb forces renovades . Recordo especialment un dia calorós d’agost, caminant des de “Cavallers”, fins el cim del Montardo. Vam caminar tot el dia, entre l’anada i la tornada. Cada paret que anàvem pujant, precisava després, el descans del cos i també de l’ànima: refrescar-se, seure, beure aigua, menjar quan calia i mirant enrere, contemplar el paisatge que ens envoltava : ara llacs, ara pedres, ara cims de punxa, ara isards, ara el cel o l’aigua... tan se val! ...Però sense reparar les forces, de tant en tant, no haguéssim assolit el cim del Montardo. La vida nostra, orientada a una fita, també necessita d’aquests moments de “ reparament de forces.” Pel cristià, la font del descans està en la pregària i en els sagraments. D’aquí neixen tots els altres descansos. Una dolça intimitat ens unia, ens trobàvem plegats a la casa de Déu.  Salm 55,...

Les flors són belles perquè sí No solament a la primavera, sinó a qualsevol estació de l’any , podem trobar flors de tota mena : de colors variats, grans ,petitetes i petitíssimes, al mig del camí, al mig de les pedres, amagades entre la molsa, soles o entre altres flors... el que em resulta més impressionant de les flors és que són belles perquè sí. Les podem trobar en els llocs més feréstecs, al mig de la neu, a una caverna fosca... que sé jo! A qualsevol lloc! ... I el cas és que poden arribar a morir sense que ningú hagi parat mai l’atenció en elles. Però malgrat això, elles són belles i no tenen altra funció que la de mostrar la seva bellesa gratuïta. Així també és l’amor de Déu : bell i gratuït. Sempre a punt, per si algú el reconeix, sempre atent al caminant, per alegrar-li la mirada. Sense esperar ni demanar res a canvi. La bellesa de l’amor de Déu no depèn ni de nosaltres ni de res. Es diferencia, però, de les flors, en que el seu amor gratuït no mor mai. És be...

La naturalesa és plena d'aigua, signe de vida, d'amor i de plenitud de Déu i de benaurança Les fonts d’aigua, a la muntanya, estan en funció del vianant. Si la font no volés donar la seva aigua i se la quedés per a ella mateixa, acabaria sortint de la font, i buscant altres llocs per on circular lliure. Si l’aigua es reté, es podreix. Sempre corre, és viva. Si es queda quieta es mor. Som vius i capaços d’estimar, en la mida que l’amor ens ve donat de Déu. Si la vida que rebem d’Ell, la guardem solament per a nosaltres, l’acabarem perdent. En la mida que la donem,la rebem de nou, incessantment. Escampa com la pluja, saber i intel.ligència.  Sir 1,19  Amb la seva ciencia fa brollar les fonts de les aigües i dels núvols s’escola la pluja.  Prov. 3,20 Ell fa coses grans, inabastables, meravelles que ni es poden comptar. Dóna la pluja a la terra, reparteix l'aigua pels camps.  Job 5,9 Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua,tam...