Venbariarismes

Al Pep pallasso no li agradava gens el soroll. És per això que acostumava a viure reclòs dins d’un triangle de cartró. Solament sortia quan la monitora li assegurava que tots els nens i nenes estaven en silenci, atents i esperant que ell els saludés. De tota manera no se’n refiava gaire perquè algun cop quan havia sortit, la cridòria havia estat tan forta que no ho havia pogut suportar i s’havia hagut de tornar a ficar endins. -Em surten patates a les orelles quan sento soroll- deia sempre el Pep pallasso  I el que no entenien els nens i nenes és que si li sortien patates a les orelles, doncs que les patates creixen i creixen... I com que als nens i nenes se’ls oblidava el problema del Pep pallasso i com que van seguir parlant fort i a vegades cridant més fort encara, doncs això és el que va passar : li van créixer tant les patates dins de les orelles que encara que volgués ja no podia sortir del triangle de cartró on s’havia ficat....  Quan els nens i ...

Una pedra en crida una altra i entre el cel i la muntanya hi ha un abisme , com un tall.  No sé si els àngels l’han serrat la muntanya, si ha estat el mar fa milions d’anys, si ha estat el vent que bufa i arrossega, però el que si sé és que la muntanya li suposa a l’hora , aixopluc i dolor . Els daurats de la basílica no li fan cap favor. Lluiria molt més entre les roques serrades, a ser possible prop del lloc on diuen que la van trobar.  Segrestada dins de l’urna (per protegir-la sembla ser) plora llàgrimes de cera que les llànties recullen amb pulcritud. Tots els camins hi duen, les escales s’hi enfilen, siluetes arquitectòniques i lluminàries no deixen que ens perdem, sembla fins i tot que les roques s’inclinin per indicar-nos el camí. A l’abric de la pedra, imitant la cova petita, reclosa entre parets que primer van ser romàniques, fa temps que es deleix per sortir.  Hi ha tant desgavell, tanta gent i tantes coses postisses, que s’ha que...

www.floresdirecto.com Tu rastro se ha quedado envuelto entre las flores oculto a las miradas Al sellar la puerta el cielo te ha mirado con ternura Ahora tu silencio se tornará palabra las piedras inertes han cobrado vida al ser pisadas Me hubiera gustado darte un último beso pero el cristal nos ha separado Tu muerte no ha sido inadvertida pero si doliente y extraña En pos de otro amor has dejado atrás a quien te ama Pero él ha dicho que le esperarás esta vez  sin sello, sin puerta, sin cristal Pero de momento tu rastro se ha quedado envuelto entre las flores oculto a la mirada Glòria Vendrell i Balaguer 14-maig del 2015

Si vens un dia i no em trobes tingues a bé esperar-me que mai tanco la porta Si passen dies i no hi sóc no és que no sàpiga que m'esperes és que de lluny veig la porta entre-oberta i ja en tinc prou Però si tornes quan és de nit et prego que no em deixis fora que em busquis , que  em segueixis el rastre que no et cansis de fer-ho Que quan em trobis deixaré  la fosca et donaré la ma i entraré amb tu i la tancarem per sempre la porta Glòria Vendrell i Balaguer maig del 2015

Fa dies que passo cada matí pel mig del parc sanitari de sant Joan de Déu. Pels que no ho sàpiguen es tracta del hospital psiquiàtric famós arreu de Catalunya. A sant Boi tenim “ cultura de bojos”. Ho dic amb tots els respectes, però ho dic així perquè el meu poble se’l coneix pel “ poble dels bojos “. I dic que tenim “cultura de bojos” perquè els santboians estem acostumats a creuar-nos amb malalts psíquics pel carrer, a l’estació del carrilet, comprant a les botigues etc... ens hem fet a conviure amb ells i formen part del dia a dia del poble. Ho dic amb orgull, no pas amb resignació ! Però va ser especial el dia de Sant Jordi: He dit al començar que fa mes d’un mes que cada dia passo pel mig dels “psiquiàtrics” perquè vaig a la unitat de convalescència per anar veure l’avi que el tenim allà temporalment . Pel camí acostumo a anar escoltant per la ràdio el que passa en el món, que ni de bon tros és agradable : terratrèmol al Nepal, Orient mitjà convuls, Nigèria, Líbia, ...