Venbariarismes

www.de motivos.com Eren molt joves quan van començar; des d’aquell dia a la terrassa del bar de la riera,després de galantejos, de cançons d’estrelles i de petites seduccions, amb llum als ulls i amb els nervis propis del moment, no se sap massa com, però van saber que s’estimaven... molt o poc, ho havia de dir el temps i la maduresa! Contra tot pronòstic es van donar la ma i es van prometre amor etern ; i tímidament van passejar el seu amor pels carrers i carrerons del seu poble, entre carícies i petons. També eren molt joves quan es van casar, joves de tot però amb el cor i la casa oberta, passés el que passés. Inexperts de tot però amb les mans a punt per aprendre el que calgués, amb moltes immadureses per a tot, però amb un desig gran de que fos per sempre. I van arribar els fills a poc a poc, sense demora però sense pressa. Al mig de l’enrenou en que s’havia convertit la casa, de tant en tant, quan el temps i l’economia ho permetien, se n’anaven sols per retro...

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Acropora_latistella_(Table_coral).jpg " Los periódicos nada dicen de la vida silenciosa de los millones de hombres sin historia que a todas horas del día y en todos los paises del globo se levantan a una orden del sol y van a sus campos a proseguir la oscura y silenciosa labor cotidiana y eterna, esa labor que como las de las madréporas oceánicas echa las bases sobre que se alcanzan los islotes de la historia (...) Esa vida intrahistórica silenciosa y continua como el fondo mismo del mar, es la sustancia del progreso, la verdadera tradición, la tradición eterna, no la tradición mentira que suele ir a buscar al pasado enterrado en libros y papeles y monumentos y piedras " Unamuno : " La tradición eterna "

Dibuix del Lluís Inarejos i Vendrell En una vorera del carrer,en un foradet minúscul , al costat de l’escola del poble, hi vivia el cuc Ernest. Feia molt de temps que hi vivia i com que era tan petit, ningú mai se n’havia adonat de que estava sempre sol. Cada matí es posava al costat del foradet de l’entrada de casa seva per veure com arribaven els nens i les nenes amb les seves motxilles a l’escola. Havia de tenir molta cura , no fos que si treia massa el cap, l’aixafessin ! Un matí d’aquells en que el cuc Ernest mirava des del foradet, després que s’haguessin tancat les portes de l’escola, va sentir algú que plorava...  Assegut a la vorera hi havia un nen amb el semblant ben trist... - Què et passa alguna cosa ? – va preguntar una mica temorós el cuc Ernest El nen va alçar el cap per veure qui li feia aquella pregunta i es va quedar totalment sorprès de que fos un cuc qui li parlava... - Els cucs parlen ???????.... no ho hagués dit mai! no ho sabi...

fotografia de l'Anna Bosch Va córrer com l’aigua , llit avall del riu, sense deixar que ningú la destorbés, sense ni mica de por, sense adonar-se de les marques que li anava deixant a la pell, la pedra. Va estimar amb pressa, com l’aigua fresca que es despenja, sense tastar el glop, sense tocar el fons, sense fer-se idea de l’amplada de les ribes que la contenien. Va saltar enjogassada de banda a banda i de dalt a baix, sense saber massa, sense ningú, sense parar-se a pensar s’hi ho podria. Però igual que l’aigua del riu,  va arribar a la vora on totes les coses descansen, on les gotetes lliscant es fan u amb la mar que abraça. Va ser l’hora de la pau i que no de la calma. Glòria Vendrell i Balaguer setembre del 2013

www.naciodigital.cat Tot eren nervis el primer dia d’escola; però no nervis de patiment , sinó nervis d’emoció i d’impaciència. Tot era a punt : la bata ratllada, la motxilla , l’agenda de colors, l’entrepà petit de pernil dolç i formatge, la bosseta amb el recanvi de roba, la jaqueta d’entretemps i les bambes noves grogues. Era precisament pel fet de tenir-ho tot a punt, que semblava que els minuts s’allargassaven... Amb regust de llet encara a la boca, va sortir de casa amb la pressa de les coses noves... el carrer era un enorme preparatiu ; era com si el món sencer s’hagués confabulat secretament, per estar atent en aquella anada matinal a l’escola. A vista d’ocell deuria semblar un reguitzell de colors llampants que s’adreçaven a un punt comú. De tots ells, per a la petitona i per a la seva mare, n’hi havia un que brillava més que tots, tot i que això ho deurien pensar tots els nens i nenes i tots els pares i mares. I com qui no vol s’hi van trobar entre rialles i p...

Te fuiste con las ganas y nos dejaste un vaivén de deseos, algunos cumplidos y otros no. Lo deseaste y pediste con todas tus fuerzas, bien o mal, no me toca a mi juzgarlo, pero lo cierto es que lo deseaste tanto, que hoy por un momento me ha parecido escucharte entre la tierra y el cielo. Pero ahora es distinto ; es mejor porque tú cambiando, también nos has cambiado a nosotros por dentro… ¡ tantas cosas quedaron en el tintero! ahora en cambio, todas ellas en su sitio , han tomado su lugar y se ha tornado claro y diáfano lo que antes era raro e incierto. Quizás ha sido por todo ésto que te cuento, que hoy cuando ella, con la alegría puesta sin vergüenza, bañándole la cara de destellos, que me ha parecido verte sonreir, entre la tierra y el cielo. Glòria Vendrell i Balaguer 7 setembre del 2013

La nostra societat occidental impregnada, conscient o inconscient, de criteris cristians, especialment en els temps que correm , mostra rebuig a les seves arrels, segurament per un procés del tot necessari de purificació a conseqüència de tantes distorsions i de tants errors històrics.  Dit això però, no està de més que de tant en tant despullem la ment dels “ judicis a priori” i ens deixem sorprendre pel cristianisme genuí i per tot el que té de fresc i d’alliberador, sempre que aquest ho és debò. Robert Aron : “ Los años oscuros de Jesús “ La paradoja cristiana es difícil y sorprendente: sacralizar lo que es profano, elevar hasta Dios lo que por esencia repugna a toda elevación, inyectar dosis de lo sagrado en un universo inerte, elementos de luz en el seno de la oscura materia: eso obliga a esfuerzos, a transposiciones que el judaismo ignora (...) En el cristianismo, integrado al mundo latino, y que debe encontrar lo sagrado en un universo profano, será n...

Es ben veritat que els jueus aborden la qüestió del més enllà d’una manera especial, però serà Jesús de Natzaret qui donarà finalment una resposta definitiva al problema. És un procés que té a veure amb la pedagogia històrica de Déu, que es revela gradualment, acomodant-se a les nostres capacitats del moment.  Per passar de la creença en la doctrina de la retribució a la de la resurrecció de la carn , s’ha operat sense cap mena de dubte un salt teològic i antropològic importantíssim. Robert Aron : “ Los años oscuros de Jesús “ «Vivo en el universo sagrado», podía pensar un judío en esta época. «Ninguno de los seres a los que me acerco, ninguna de las palabras que pronuncio, ninguno de los gestos que realizo, escapa a la comunión con el universo entero. Nacer es tomar un lugar activo en este inmenso campo de fuerza, morir es perder este lugar. «Pero más acá o más allá de este intermedio consciente que constituye nuestra vida, esa nada de donde he salido y haci...

Déu és el mateix i és u, se li digui com se li digui. Altra cosa és com vivim aquesta realitat divina: com a possibilitat, com a presència, com a idea, com a ent totpoderós aliè a nosaltres o com algú enamorat de la seva creació i que per tant l’acompanya, l’esguarda, la protegeix i l’estima. Robert Aron : “ Los años oscuros de Jesús “ Que haya habido gargantas humanas para pronunciar el Shemá, oración del monoteísmo; que haya habido otras para doblar sus entonaciones guturales, para atenuar sus acentos vehementes formulando la ley del amor; que haya existido Abrahán y que haya existido Moisés, esos intérpretes humanos de una ley que les sobrepasa; que haya existido Jesús, por quien se hizo la inserción de lo sagrado en el mundo pagano, constituye una de las pocas pruebas históricas, que permite, salvo ilusión, creer en un más allá. Siendo la otra ese fenómeno extraordinario de la alianza, de la berith, que, en un mundo en donde todo muere, donde todo desaparece, las ...

iglesiaynuevaevangelizacion.blogspot.com    És molt fàcil imaginar Jesús Déu per a qui creu que ho és, però el que costa més és imaginar i pensar en Jesús com a home veritable, com a jueu del seu temps, com a nen que va viure normalment amb els seus pares i entre altres nens i nenes com ell... però així va ser. Robert Aron : “ Los años oscuros de Jesús (Jesús asiste regularmente a la ) Sinagoga de pueblo en donde el canto de los pájaros, viniendo por las grandes puertas abiertas, tiene el lugar de órgano, donde los olores de los campos tienen lugar de incienso. Detrás de él, en la tribuna de las mujeres, divisa a María, su madre.... Tal es el «mundo de las oraciones», solemne y familiar, en el que José introduce al niño Jesús desde sus primeros años. Le conduce, como mínimo, tres veces por semana, es decir, el sábado (viernes por la noche y sábado) y los otros dos días, lunes y jueves, en que tiene lugar la lectura de la Tora,  En su hogar, como e...

cgq-cl.blogspot.com La nostra mentalitat moderna pel que fa a la comprensió de la història està a les antípodes de la mentalitat semita. Nosaltres, empecinats en els cientifismes, correm el risc de perdre de vista moltes altres coses summament valuoses. Robert Aron : “ Los años oscuros de Jesús Cada solemnidad religiosa es, en primer lugar, una evocación. Pero evocación de una precisión singular, de una naturaleza difícilmente imaginable fuera del judaismo. No se trata derelatar la historia sino de vivirla, o, más exactamente, de revivirla. Las conmemoraciones que se practican en nuestros países modernos con ocasión de los aniversarios, son ceremonias destinadas a glorificar un hecho pasado o un hombre desaparecido; lo hacen con todo el calor posible, toda la exactitud concebible. Pero permanecen distintas del hecho, y los participantes a estas ceremonias no se sienten contemporáneos de los seres a quienes celebran. Para el judío de los tiempos bíblicos, ocurre de ot...

Malgrat sigui el que sigui el que ha acabat sent avui el judaisme, no podem oblidar que en els seus orígens és el poble de la benedicció, el poble que és conscient de viure en i per l’elecció de Déu que els/ens estima. Aquesta és la seva raó de ser. Solament des d’aquesta premissa podem acostar-nos al seu culte i a la seva vida religiosa, entenent , encara que sigui una mica, el que hi ha al darrera de tanta prescripció i de tant ritualisme embarrocat. Robert Aron : “ Los años oscuros de Jesús" «Aquel que usa del bien de este mundo, sin recitar una bendición— dice el Talmud — , profana una cosa santa». La Berakhá, la bendición, constituye así el vínculo renovado sin cesar que nos asocia a Dios «Antes de la Berakhá toda cosa pertenece a Dios- Por la Berakhá, solamente, obtenemos el derecho a usar los bienes de este mundo». (...) ( en la sinagoga) Delante de la Arón Haqoddesh arde permanentemente una lámpara, emblema de la luz espiritual que Dios dispensa sin cesar...

www.unav.es La llengua hebrea és una llengua misteriosa, no en el sentit de que sigui estranya sinó en el sentit de que cobeja sentits i significacions que se’ns escapen a priori. És tot un repte i un plaer endinsar-s’hi per descobrir-los! Robert Aron : “ Los años oscuros de Jesús” El hebreo no comporta por escrito sino consonantes. ¿Por qué es esto? Es que en tiempo de Jesús, todos los judíos la han escuchado antes de verla escrita. Sus versículos les son ya familiares antes de que hayan aprendido a distinguir los caracteres. Desde entonces, para hacer lectura es suficiente tener estas señales, estos encuadramientos que constituyen las consonantes: incluso si faltan las vocales, la memoria, la tradición, las restituyen a su sitio. (...) (su) vocabulario casi está reducido a lo esencial, a los sustantivos, portadores del acto, y a los verbos que le llevan a cabo. Se trata de una lengua sin sutilidad artificial, toda ingenuidad y fe, de la que se ha podido decir ...

T’explicaré un conte de nanets de jardí que viuen a l’herba i també al bosc en casetes de pedra rodones, on hi caps tu sense ajupir-te i jo no. T’explicaré un conte de llops i cabretes de porcs i porquets, de rucs i ruquets de cavalls papes i de cavalls nens T’explicaré un conte de formiguetes que viuen en caus menudets en forats fets a l’arbre  i dins de casa també T’explicaré un conte d’ocellets que mengen el pa que tu els dones de lladrucs de gossets que tu sempre escoltes del Tom que dormita i de l’Estel que ja no et fa por T’explicaré un conte de fulles caigudes de pinyes trencades i de mores meloses que dins la teva panxeta no perden dolçor T’explicaré un conte de vent que abrusa les branques de núvols viatgers que ens porten les gotes d’aigua un conte de font que sempre raja quan baixes T’explicaré un conte d’ombres que espanten, perquè no en tinguis de por un conte del sol que crema, perquè no tinguis ca...

La Casa Llarga Després de sentir històries des de petita al voltant de la guerra en aquestes contrades, penso que ha arribat el moment de posar-hi una mica d’ordre i de coherència, i res millor que sigui ell, el meu pare qui me’n faci cinc cèntims.  No és pas una crònica rellevant per al gruix de la gent que la va viure ni pels qui s’hi interessen científicament , però per a mi que tinc ulls de filla i néta, és més que suficient i entranyable.  La iaia Roseta Gallart i Julià (1900-1963 ) es va casar primer , l’any 1923 amb el Josep Alemany i van tenir una nena, la tieta Maria ( 1924 -1980 ) . Vivien a cal llop de la Casa Llarga d’Ordal. Però va enviduar i es va tornar a casar l’any 1928, aquest cop amb el meu avi Josep Vendrell i Vendrell ( 1900-1972 ) , amb el qual va tenir cinc fills més : el Joaquim ( 1929-2007 ), la Teresina ( 1930), l’Antonieta ( 1932 -2013 ), l’Eudald- el meu pare- (1934) i la Rosa (1940). Menys la tieta Rosa, tots ells van viure la...