El tresor de la Litúrgia
Vivim inserits en el temps. El temps ens marca el dia i la història. Però aquest pot ser un temps maleït, un temps que cal “matar” perquè ens recorda irremeiablement que som caducs, o bé un temps ple, un temps sense temps, un temps d’esperança certa. Això és el que he après a còpia de tantes litúrgies viscudes. Potser haurà qui pensi que la “litúrgia” és una pèrdua de temps, que el que compta és la vida de cada dia , com guanyar-se les garrofes, com sobreviure enmig de tant dolor, com fer mans i mànigues per situar-nos en el món, per ajudar els altres, per relacionar-nos etc. Però justament el que he après i vaig aprenent a poc a poc, és que és gràcies a la litúrgia que tot aquest reguitzell de coses es fa possible! La litúrgia crea un espai on el temps nostre i el de Déu es fa una sola cosa. A diferència d’altres litúrgies, és el nostre temps el que participa de l’eternitat de Déu, i no a l’inrevés, és Déu el que s’introdueix en el nostre espai i no a l’inrevés..., ...
