“ El camino que lleva a Belén baja hasta el valle que la nieve cubrió”. Igual que el timbaler, nosaltres tenim sempre al davant, un camí que duu a un lloc, on ens delim per arribar-hi. A vegades perdem de vista el camí, o perquè l’ha “ cobert la neu” o perquè no ens agrada baixar al fons de les valls. Sempre resulta més gratificant, ser dalt dels cims, on la mirada tot ho abasta i on la sensació de control és més clara. ... Però està clar que per arribar on volem, és del tot irrenunciable el camí en baixada. “ Los partorcillos quieren ver a su Rey. Le traen regalos en su humilde zurrón “ En aquest viatge, acostumem a mirar de reüll als que ens envolten, a fer comparacions inevitables, a pensar que les coses que ells porten dins la samarra, són millors que les nostres, a imaginar que els altres tenen les coses clares i nosaltres no. ...I pot ser que ens sentim perduts, desorientats, desencisats, i sols en el camí. “ yo quisiera ...
