Venbariarismes

www.singular-plural.com Xavier Alegre :  La vida es tan vieja como el hombre, pero siempre resulta nueva, porque todos los que vivimos, vivimos la vida por primera y unica vez. Por eso, la vida siempre enseña cosas nuevas. La vida se renueva y muestra su originalidad y creatividad sobre todo hoy. Pablo Neruda: ...me piden lo profético que hay en mí, con melancolía y un golpe de objetos que llaman sin ser respondidos hay y un movimiento sin tregua, y un nombre confuso. Simone Weil: L’atenció és l’educació de la mirada interior dels ulls del cor per descobrir Déu allà on semblava que no hi era. No veure Déu no vol dir que no hi sigui : vol dir que no som capaços de percebre’l. Tal vegada la nostra mirada està condicionada per prejudicis i no som capaços de captar la presència de Déu perquè mirem de manera equivocada. Mateu 6,11 : Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia La vida cada dia torna a ser nova. Tot es recrea i mostra el seu or...

Joan 19,18 Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Is. 53 7-8: Com els anyells portats a matar o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i  ni tan sols obria la boca. L'han empresonat i condemnat, se l'han endut... X.L. Dufour : El missatge que proclamo és sense dubte un anunci d’amor, però de l’amor crucificat que resta victoriós gràcies a la confiança que tinc en la justícia de Déu. Reconec el rostre de Crist en el del meu germà, en el de l’home desheretat i perseguit per la injustícia dels homes; lluito perquè estigui menys desfigurat en el seu cos de carn i descobreixi el sentit del sofriment. Mirant al que han traspassat, comprendran que Déu és capaç de donar plenitud de la vida al que no es mereix anomenar-se vida. L’acte que Déu ha realitzat al retornar la vida al seu fill Jesús, s’actualitza encara avui. Bonhoeffer :  Déu és impotent i dèbil en el món, solament així està Déu amb no...

  Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil : El silenci de Déu " Una mistagògia ( pedagogia del misteri) Déu només pot ser present en la creació en forma d’absència. Déu travessa la infinita espessor del temps i de l’espai per arribar a l’ésser humà i seduir-lo. Si ell es deixa arrencar, encara que només sigui un instant , el seu consentiment, aleshores Déu el conquereix. Però un cop l’ha convertit en quelcom plenament seu, l’abandona. El deixa completament sol. I és en aquest moment que li toca a l’individu creuar a les palpentes, la infinita espessor del temps i l’espai per cercar Aquell a qui estima. D’aquesta manera, fa en sentit invers, el mateix trajecte que Déu va fer per arribar fins a ell. I aquest viatge és en el pesament weilià, la creu. “ Us convé que jo me’n vagi” ( Jn 16,7). Simone Weil interpreta aquesta frase considerant que la presència de L’absència de Déu implica una distància, una separació que permet el discerniment, és a dir, la comprovació de l...

  Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil: El silenci de Déu" Una mistagògia ( pedagogia del misteri) L’espai  s’obre (...)  Alhora aquesta infinitud d’infinitud s’omple totalment de silenci, un silenci que no és absència de so, sinó l’objecte d’una sensació positiva, més positiva que la del mateix so. Els sorolls, si n’hi ha, només li arriben després d’haver travessat el silenci. El silenci no és absència de sorolls, sinó quelcom infinitament més real que els sons i el centre d’una harmonia més perfecta que la més bella que els sons combinats siguin susceptibles de produir. En paraules de Weil, quan una noia es casa, els seus amics no poden entrar en la intimitat de la cambra nupcial, però quan queda embarassada, és evident que s’ha consumat la unió conjugal. De la mateixa manera, ningú no pot constatar quines són les relacions entre l’ésser humà i Déu, si no és per la transformació provocada per aquesta unió.

  Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil: El silenci de Déu" Una mistagògia ( pedagogia del misteri) Tot home que desitja incansablement la seva pàtria, que no es distreu del seu destí ni per Calipso ni per les sirenes, s’adona un dia, de sobte, que ja es troba en la seva pàtria. L’absència de Déu pot revelar la seva transcendència en fer palesa la incapacitat humana d’accedir al Misteri. Déu és més gran que els nostres esquemes mentals. Aleshores l’individu ha de romandre en el llindar, tot esperant ( salm 131) L’absència educa l’atenció, la capacitat d’espera. L’atenció consisteix en suspendre el pensament, per deixar-lo disponible, buit i penetrable a l’objecte, mantenint pròxims a la consciència, però en un nivell inferior i sense contacte amb ella, els diversos coneixements adquirits que hagin de ser utilitzats. L’activitat a l’aula és una mena de gimnàstica,l’objectiu del qual és desenvolupar l’atenció. Per exemple Simone Weil afirma, que si es busca amb vertad...

  Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil : El silenci de Déu" Una mistagògia ( pedagogia del misteri ) Simone Weil es refereix al   procés de caiguda de les cadenes i del descobriment de la llum, com una conversió. Es pot pensar que les cadenes cauen quan l’ésser humà ha rebut la idea (...) de que aquest món no ho és tot. La temptació és aleshores, a fi d’evitar el dolor, creure’s el que hom ha explicat del món exterior i imaginar-lo (...) les cadenes han pogut caure, però l’ésser humà continua immòbil, només s’ha mogut en la seva fantasia. En canvi, el captiu que veritablement s’allibera, no tan sols es desprèn de les cadenes, sinó que travessa la caverna (...) ha de caminar, malgrat el dolor que sent i el fet de no saber on va (...) Hi ha dos moments en el procés durant els quals l’individu no sap on és i pensa que està perdut. El primer és a la caverna, quan deslligat es gira i comença a caminar per la penombra. El segon és a la sortida de la caverna, quan rep l’i...

Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil: El silenci de Déu" Una mistagògia ( pedagogia del misteri) La destresa de llegir la realitat des de la perspectiva de Déu, pot donar lloc a greus equivocacions, ja que la imaginació pot interferir en la lectura. No obstant això, Déu, ha disposat en l’ésser humà la llibertat absoluta de consentir o refusar l’orientació vers Ell; i fins i tot, ha permès l’opció de l’error i la mentida fins a atorgar-nos el poder   de dominar falsament en la nostra imaginació, no tan sols l’univers i les persones, sinó també el mateix Déu,   en tant que no sabem fer un ús adequat del seu nom. Ens ha concedit aquesta facultat d’il·lusió infinita,   per tal que tinguem la possibilitat de renunciar-hi per amor.

Del llibre de Josep Otón: " Simone Weil: El silenci de Déu" Una mistagògia ( pedagogia del misteri) Dos presoners reclosos en dues cel·les veïnes i que es comuniquen colpejant el mur comú. El mur que els separa els permet, alhora, comunicar-se. Doncs així succeeix amb Déu: tota separació és alhora una relació. A qui sap llegir no li importa que una mateixa frase estigui escrita amb tinta vermella o blava; qui no sap llegir només hi trobarà diferències. Per qui ha finalitzat el procés d’aprenentatge totes les coses i tots els esdeveniments són sempre la vibració de la mateixa paraula divina infinitament dolça . Quan la terra acull una llavor que engendra una planta, si aquesta planta s’orienta de manera que pugui rebre els raigs del sol, la planta s’eleva en un moviment contrari a la força de la gravetat (...) Weil afirma que Déu ha dipositat en nosaltres una llavor del seu amor, sense que sabéssim de quina mena de planta es tractava, fins que s’ha convertit en un arbre. ...