Venbariarismes

Davant de les pedres d'una tartera, solament ens queda la humilitat: el món ja hi era abans que nosaltres. Al peu del massís del Mont Perdut, sota la seva glacera, una immensa tartera sembla que toqui el cel. Quan la creues, a poc a poc , pots adonar-te de la seriositat de les pedres, posades allà, des de fa milers d’anys, estàtiques , inalterables, silencioses i espectadores del pas del temps i de la història. Quan contemplem la nostra vida petita, ficada en les coordenades diminutes de la nostra existència, perdem de vista que el món és molt més que nosaltres i que la història va més enllà del que nosaltres pensem. No som pas el centre de l’univers, malgrat ens ho sembli a vegades. Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat,  jo dic:  Què és l'home, perquè te'n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?» Salm 8,5  Déu meu, com podria ponderar els teus designis? Com podria comptar-los d'un...