Venbariarismes

http://www.flickr.com/photos/inarell/ La mort no és un acte lliure,però ens ofereix la possibilitat de portar la vida a la consumació. Solament des de la mort podem dir que hem fet tal o qual cosa. Mentre vivim, les nostres opcions de llibertat sempre queden una mica “ penjades”, perquè ens desdiem de les coses , ens penedim, anem endavant, enrere... La nostra  llibertat no és absoluta,  ens ve possibilitada per una cosa tan poc lliure com la mort. La vida i la mort se’ns imposen. Tampoc podem decidir si volem ser estimats o no. Déu abans de nosaltres, ja ha decidit  fer-ho.  Solament acceptant la presència de la mort a la vida, podrem acceptar la vida dins de la mort. El temps no és un simple devenir, sinó un kair o s. Encara que caminem cap a la mort, no hem estat pas creats per a la mort, sinó per a la vida. L'autèntic problema a resoldre no és quin sentit té la mort, sinó quin sentit té la vida. A la vida el fonamental és pode...

Després de molts anys de tu amb tu, de jo amb tu, de tu amb mi i de mi amb mi, ahir quan la nit ens va adormir amb la seva calidesa, em vaig adonar de com m’agrada ser al teu costat al cap del dia. No és solament el que sento i el que crec és el que sé i el que he sabut a poc a poc, després de dies i de nits després de vespres ,migdies i matins, després del malson i del sol, a totes hores, persistent i present sempre el teu nom... Cada tros de mi t’estima a tu, despert o quan somia i encara que no ho faci sovint, tot i que ja ho saps, deixa’m que et digui com m’agrada tenir-te al meu costat al cap del dia Glòria Vendrell i Balaguer Abril 2012

http://mayzindel.blogspot.com.es/p/painting.html Un dia, un professor de filosofia va començar la seva classe prenent una gerra gran   i buida que va anar omplint amb pilotes de golf. Va demanar als seus estudiants si la gerra estava plena, i els estudiants van respondre que sí. Però el professor va agafar una caixa de boletes i les va buidar dins de la gerra. Fent uns petits moviments , els espais buits entre les pilotes de golf es van anar omplint amb les boletes. El mestre va tornar a preguntar als estudiants si la gerra estava plena i ells van respondre que sí. Seguidament el professor va buidar una caixa amb sorra dins de la gerra. Va sacsejar la gerra i òbviament la sorra va omplir tots els espais buits que havia entre les boletes. El mestre va tornar a preguntar als estudiants si la gerra era ben plena, i tots van contestar que sí. Finalment el professor va afegir dues tasses de cafè dins de la gerra que hi van cabre perfectament ... El professor...

fotografia de l'Anna Bosch Cada any, després de la primera lluna plena de la primavera, puntual com el rellotge que em desperta cada matí, arriba la pasqua tenyida de flors i del groc de l'esperança. La història no és cíclica com alguns pensen, sinó lineal, així que quan de nou, any rere any retorna la Pasqua florida de desigs ocults que apunten la plenitud sempre insatisfeta, per una banda penso que " dayenu" ( que ja en tinc prou), però per altra,  un remolí d'insatisfaccions agosarades es remouen de tal manera, que no puc per més que vull, que esperar una nova i que no la mateixa Pasqua, convençuda de que tornarà a arribar  distinta i renovada, però puntual, com el rellotge que em desperta cada matí, tenyida de flors i del groc de l'esperança. Glòria Vendrell i Balaguer Pasqua del 2012

fotografia de l'Anna Bosch Deixa que el son s'adormi una mica que reposi en silencis petits no sigui que passi de pressa el somni que tinc, no sigui que es trenqui a bocins Deixa que les roselles bressolin la son que el seu vermell fràgil es fiqui on no hi arriba ningú no sigui que passi de pressa el somni que tinc no sigui que es trenqui a bocins Deixa'l  que dormi Glòria Vendrell i Balaguer Abril 2012