Venbariarismes

Els últims tres anys de la meva vida han transcorregut entre el Baix Llobregat i el Bages. Manresa ha passat a ser una mica casa meva. I ara que arriba l'adeu, no puc marxar com si res, no puc marxar sense agrair tantes coses, fins i tot les que m'han fet patir. No puc passar per alt tant treball, tantes emocions, tant esforç, tanta son, tant de tren, tants companys ,tants alumnes entranyables, tants cafès a la cantina, tant de fred, tantes fotocòpies, tant de tant… A la vida hom mai no acaba d'aprendre-ho tot, mai no acaba de saber-ho tot, mai no acaba de comprendre-ho tot, però el que sí que hom pot, és agrair-ho tot. Gràcies      Glòria Vendrell Balaguer Profe al Pius de religió, socials, castellà, català, aula acollida, cultura i valors i coordinació d'absentisme.

Etimològicament parlant, la paraula “alumne” significa “mancat de llum”. Doncs un dia d’aquests quan arribava a primera hora del matí a un dels instituts on treballo, veient la llum que s’imposava sobre els mòduls atrotinats, confesso que no solament vaig pensar en tants d’ells que necessiten clarificar el seu coneixement i encara més la seva vida, sinó també en tota la llum que rebo cada dia : saber qui sóc, conèixer els meus límits, les meves pors, les meves fortaleses, saber qui són ells, les seves pors , els seus límits, les seves fortaleses, saber en definitiva com és el món , saber on sóc i on som.  És el que té la llum que  no és segregadora ni s’imposa, sinó, es que es mostra gratuïtament per a qui la vulgui. M'agrada molt l'etimologia, és el que té, que dóna llum Glòria  Vendrell  i Balaguer Gener del 2020

El gat ha caminat pel passadís flairant els perfums de l'estiu que ja s'acaba, ha tombat pel pati ensordit i grisenc , ha contemplat el rètol de l'institut una i una altra vegada, fins que les lletres han emprès  el vol, ha deixat secrets dins  les aules buides i alienes al curs que ja comença, li ha plagut sentir en el llom, el contacte duna fulla que bressolava el vent de l'entorn, ha imaginat pinyes d'adolescents petant la xerrada en els bancs, ara solitaris...  Ha fet tot això, absort, absent, melangiós, silenciós ... Però abans de marxar, al veure l'arbre frondós del carrer, el gat ha percebut que alguna cosa d'aquelles tan boniques que a hom li passa a la vida, marxava també amb ell.... i allà, al mig del passadís, en els seus ulls foscos i en la seva pell negra i lluent, he sabut  que estava content. Gràcies Pilar, Empar, Mireia, Raquel, Susanna, les dues Àngels, les dues Mòniques, les dues Carmes, Rosa, Irene, Jordi, Xesca, Roser, Miq...

Després de la lectura de "El eje de la comunicación. habilidades comunicativas" de I.Cases, trec algunes conclusions: 1. És veritat que el professor fa de professor des del “que és”, amb tots els avantatges i desavantatges que això suposa i no podria pas fer-ho d’una altra manera, però també és veritat que cal que sigui conscient de “qui és” i de  "com és"  per a fer més fructífera la comunicació. De la mateixa manera també és del tot necessari que sigui conscient de “ qui són” i “ com són” els seus alumnes, per a poder desemmascarar , incidir, aprofundir, rellegir, reinterpretar etc. Però sobretot ha d’aprendre a escoltar , primer a si mateix, per a poder després escoltar els alumnes: aprendre a escoltar és en definitiva, interessar-se i comprendre’s a un mateix i interessar-se i comprendre el punt de vista dels altres. L’exercici de l’escolta afavoreix l’estima i l’autoestima ; solament qui s’estima és capaç d’estimar ; i solament qui s...