Venbariarismes

Vaig anar a Mura diverses vegades, entre els anys 1973 i 1974, amb el grup de muntanyeres de l’escola. Anàvem a la casa familiar de la Montserrat Roca, que era llavors la cap de l’escola. Van ser unes estades entranyables, on em vaig acabar d’enamorar de la natura. Va ser fàcil fer-ho quan el poble, que encara no era turístic, estava abocat a l’aigua transparent que saltava fresca pel llit de pedra de la riera, quan ens podíem aplegar en una casa particular sense necessitat de “permisos i inspeccions” amb el bon joc educatiu que donava això!, quan els camins i caminois que portaven fins al Montcau eren bocins de noies enjogassades que eren felices pel sol fet d’estar juntes, quan les fonts menudes ens feien companyia a les anades i vingudes, des de les dues vessants de la muntanya… realment era molt fàcil, goso dir que quasi irremeiable. Hi vaig tornar el 1996 amb tota la família quan ja érem molts, a l’alberg que encara hi ha al costat de la bonica església romànica de sant Martí, hi

Fem experiència de silenci com a eina religiosa, ho faig amb un sol alumne de 4 d’ESO que és de la SIEI. L’Alejandro, malgrat les seves mancances intel·lectuals, ha entès molt bé de què es tracta. Observa, calla i va anotant el que veu i les sensacions que nota. Li he demanat que no tingui cap pretensió que no sigui la de sentir-se a gust en el silenci. L’observo de lluny i m ‘embadaleix veure’l immers en la seva tasca d’observació. Ho fa molt millor que molts altres alumnes que he tingut i que no eren de la SIEI. Em ve al cap allò de Jesús “Has ocultat aquest misteri als savis i el reveles als petits”. Per part meva, jo que mai havia entrat en aquest tros de pati mig ocult, aparentment brut i deixat, m’alegro de trobar-hi petits tresors, que són invisibles als ulls i a la ment, si no es fa el silenci necessari i paradoxalment en un espai de temps suposadament innecessari.   “Parla’m Senyor, que el teu servent t’escolta”. I Sam 3 Glòria Vendrell Balaguer novembre 2023

  Cuando el escritor subió al tren, recordó que debía acabar  el relato para el concurso, de manera que le pareció buena  la idea de aprovechar  el largo trayecto que tenía por delante para poder terminarlo. El sueño acumulado por el desvelo nocturno, a causa de aquella pesadilla recurrente, solo le permitía un  estado de alerta muy precario y por ese motivo no advirtió la presencia de  aquella figura acurrucada en un rincón, que parecía una bestia feroz a punto de saltarle al cuello y clavarle las garras sin piedad a cualquiera que se le cruzase. Cuando el escritor se dio cuenta fue demasiado tarde, a derecha y a izquierda, el vagón estaba vacío… con instinto protector, buscó, con avidez y con  la mirada, algún objeto lo suficientemente fuerte como para arrearle un buen estacazo en caso de necesidad, la figura tenebrosa seguía envuelta en su propia sombra, pero al darse cuenta de que dormía, la amenaza le pareció menor. Se tomó un respiro y calibró varias cosas: “¿Qué era aquello?” “¿