Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2014

Núria. Els orígens

Imatge
Havia una vegada una terra que va ser gel. Fa milions d'anys d'això, però n'han quedat les empremtes. Res ni ningú imaginava el que esdevindria.  La pedra nua sepultada en el fred no tenia ni esma per pensar. En tenia prou amb desempallegar-se del seu cor petri que no podia bategar . Restava inerta en el llit que la conduïa lenta però inexorablement a un final que ignorava i que de totes totes semblava molt llunyà. I no s’equivocava.  Van caldre vents impetuosos, tempestes, sol ardent, però sobretot la calma densa i el silenci que ho amarava tot i que feia callar tot intent de despertar... I es va anar obrint la vall ,com qui obre el ventre de la mare per treure’n el nadó, però va ser a càmera lenta, sense cap pressa, com si el temps estigués captiu en cada espurna de la glacera. I el gel es va fer aigua i després herba i després bosc, i després nosaltres. El pi petit no en té ni idea d’on prové , però porta escrit en l’ADN del seu tronc l’empremt

Més reflexions sobre el treball

Imatge
lafeixapedraseca.com "Al món no s’ha inventat res"  ja que "l’originalitat consisteix en tornar a l’origen" A. Gaudí Un vianant passant al costat d’una obra pregunta què estan fent tres treballadors que realitzen la mateixa feina.  El primer li respon: «Estic transportant pedres d’aquí cap allà»;  El segon diu: «Apilo blocs per aixecar un mur»;  El tercer afirma: «Estem construint una catedral " Tres maneres diferents de veure una mateixa realitat. S’imaginen quin dels tres obrers sent una predisposició a sentir-semés realitzat?  El primer només es fixa en allò que literalment fa;  El segon descobreix la conseqüència immediata de per què ho fa;  El tercer en parla en primera persona del plural, de manera inclusiva –estem– i albira l’obra final, a llarg termini, aquella que realment modelarà el paisatge de la ciutat en el futur.

És moltes coses la Vida

Imatge
Jesús Massana TERESA DE CALCUTA La vida és una oportunitat, aprofita-la. La vida és bellesa, admira-la. La vida és una benedicció, gaudeix-ne. La vida és un somni, fes-lo realitat. La vida és un repte, afronta’l. La vida és un joc, juga-hi. La vida és quelcom preuat, cuida-la. La vida és quelcom valuós, conserva-la. La vida és un misteri, descobreix-lo. La vida és una promesa, compleix-la. La vida és dolor, supera’l. La vida és un himne, canta’l. La vida és un combat, accepta’l. La vida és una aventura, desafia-la. La vida és una tragèdia, enfronta-t’hi. La vida és sort, mereix-la. La vida és vida, defensa-la.

S'ha acabat l'hivern al menjador !

Imatge
Tot just acaba d’arribar la primavera i els han fet fora de la paret on feia un parell de mesos que hi eren. El cigró està molt enrabiat, malgrat que l’ou, tan simpàtic com sempre li repeteix que millor així perquè es podran treure la bufanda, ara que ja no fa tan fred ! El gra d’arròs també remuga que remuga , i de tant que ho fa no pot obrir ni els ulls i se li ha posat la cara blava de no gosar ni respirar, de tant enfadat com està La pastanaga li pica l’ullet i li diu que no n ’ hi ha per tant... Al capdavall, si més no,  a ell sí que l’estimen els nens, sobretot quan va servit amb tomàquet... no com ella, que per més que s’hi esforça, no acostuma a caure gaire simpàtica... - i mira que contesta estic sempre!    -  li replica. El pa també està content perquè es podrà treure la bufanda i així es podrà deixar tallar... fins ara no podia perquè feia un fred que pelava ! El calamar està moix... ell no vol ser ni a la paret penjat, ni en el plat ni a la cassola...

El valor del treball

Imatge
L'Elogi de Viure Joan Maragall El valor del treball humà no el determina el tipus de treball, sinó el fet que és una persona qui el realitza. Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò per a què serveixes, allò en què et sents un entre els homes.  Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. Si oblidat de tu mateix fas tot el que pots en el teu treball, fas més que un emperador que regís automàticament els seus estats; fas més que el qui inventa teories universals només per satisfer la seva vanitat, fas més que el polític, que l’agitador, que el qui governa. Pots negligir tot això i l’adobament del món. El món s’arreglaria bé tot sol, només que tothom fes el seu deure amb amor a casa seva.

Pedagogia de la bona

Imatge
es.123rf.com «Cadascun de vosaltres és com un gran sac que al llarg dels cursos anem omplint amb moltes assignatures: matemàtiques, literatura, història, biologia, esports, dibuix… Però el més important de tot això no són els continguts, sinó que és el propi sac. És a ell a qui hem de dirigir la nostra atenció preferent.»

" Fins que un pestell va girar "

Imatge
Mercè Rodoreda  El bosc era espès d'arbres de fulla petita i atapeït de roques llises cobertes de molsa groga, les unes damunt de les altres fent muntanya. Estirat a la vora de les pedres no tenia ni esma de pensar. Un escorpí s'acostava amb el fibló enlaire : caminava a poc a poc però recte cap a mi. Un ocellot gros i negre se li va tirar al damunt el temps de dir amén i se'l va endur (...) No sabia on era. Tots els pestells de les portes que volia obrir estaven rovellats... fins que un pestell va girar... una mà forta em va agafar un turmell i vaig poder ofegar el crit que m'anava a sortir de la boca (...)

La nina de rínxols grocs

Imatge
www.scrapymanualidades.com  La nina de rínxols grocs feia temps que havia caigut del prestatge on feia ja uns quants anys que hi seia amb les altres nines. Al principi, quan es va trobar a terra, el món se li va fer un munt i pensava que no se’n sabria avenir a la nova vida , lluny de les altres nines. Va pensar que el primer que havia de fer era tallar-se els rínxols , tenyir-se el cabell ben fosc i sortir al carrer a veure món. Abans de sortir va guardar els rínxols dins del banc de vímet que amagava gelosament vestigis i relíquies passades de totes les nines que havien viscut en el lloc. Però quan s’acabava el dia i tornava a casa i mirava des del terra el prestatge enlairat de les nines, totes elles encara tan senceres i tan impol·lutes... sentia nostàlgia dels seus rínxols grocs i obria el banc de vímet i no havia dia que no pogués evitar una llàgrima. Cansada de vagar pel món fent cara de nina que ja no ho és, de fer veure que era qui no era, de carregar