Venbariarismes

(...) per què el silenci és el lloc més adequat per a l'oració i la pregària? per què el silenci és la matriu fecunda de la paraula? tal vegada, perquè és condició de l'escolta i de la proximitat ?... els rius més grans són els més silenciosos. El silenci, és efectivament, un exercici de sortida i d'accés. De sortida del que tapa i d'accés a la serenitat i a la calma. De sortida del soroll i de les notícies tòpiques i insignificants i de troballa de les engrunes de l'excel.lent. (...) aquest silenci que acompanya i que consola és la primera paraula (...) " pau i bé" ( salutació franciscana), no són conceptes abstractes, sinó l'expressió que al.ludeix al mateix que tota paraula de la mare-xiuxiueig amorós- amb la qual s'embolcalla el nadó ,a tota paraula silent  i ubiqua de l'amic i també acollidora, i a la paraula del mestre : com es podria ensenyar sense acollir ?   (...) la paraula fa d'abric i el text és com el teixit, si és bo acaro...

Li vaig sentir a dir fa uns anys a un professor, i sovint hi penso : “Com li podem explicar a un cec de naixement com és el color verd? A tot estirar, el millor que podem fer, és fer analogia. Si li donem una explicació física del color verd: “ un fotó que…” no li expliquem res.  Li podem fer tocar una peça de setí i preguntar-li quines sensacions té. Ell possiblement respondrà “ que és gratificant” que és suau” “ que és agradable al tacte” ... I li respondrem, que el que el color verd provoca en nosaltres , els que sí que veiem, és una cosa SEMBLANT al que ell percep, quan toca la peça de roba fina. Probablement el següent que faria el cec seria preguntar-nos: “ ah! Ja ho entenc! Llavors, quant pesa i com és de llarg el color verd ?” …. Es veu molt clar que són preguntes inadequades. Els colors estan fora de l’abast de percepció del cec.  D’una manera semblant, és com ens posem nosaltres davant de Déu : “ com és? “ “Com n’ és de gran?” “ Com n’és de bo? “ ..........

 L'Apocalipsi  Si el mite en realitat el que fa, és donar forma als temes més sublims , obscurs i inefables de la realitat humana, en relació a tot allò que no te respostes clares i òbvies, està clar que Déu, que realment vol comunicar-se amb nosaltres, no té cap  problema en utilitzar els nostres esquemes mítics, per tal de revelar-se a nosaltres com un Pare amorós.  La realitat divina és tan radicalment diferent a la realitat humana, que la possibilitat d’una trobada és del tot impossible, si no fos perquè Déu ha renunciat al seu rang diví, i ha iniciat una kenosi en el nostre temps i en el nostre espai. Ell que no té ni espai ni temps, ha volgut, per amor, donar-se a conèixer, utilitzant el que era més fàcil per a nosaltres: assumint la nostra corporalitat i les nostres expressions. D’una altra manera no hagués estat possible.                      ...

" Si treus de casa teva tots els jous i no assenyales amb el dit per acusar,  si dónes el teu pa als famolencs i satisfàs la fam dels indigents, llavors la teva llum s'alçarà en la foscor, el teu capvespre serà clar com el migdia. En tot moment el Senyor et conduirà. En ple desert saciarà la teva fam, et farà fort i vigorós i seràs com un hort amarat d'aigua, com una font que mai no s'estronca "   Is. 58 9b-11   Quan les forces se m’acabin i quan en la son, els ulls es tanquin… vine caminant entre la nit: tapa’m, no sigui que el fred m’espanti massa, i no pugui alçar-me del llit cobreix el meu cos d’esperança i abraça’m amb llaços de lli Quan el verí del dubte i el fantasma del no-sentit, s’insinuïn des de la porta de la meva cambra tancada, obre totes les finestres que ignoro perquè pugui entrar el que no se, però que espero, i així no poder fer altra cosa, després de mirar-te i contemplar-te, que donar-te el meu equipatge pesat, i amb tot el meu cor, bes...