Venbariarismes

La naturalesa és plena d'aigua, signe de vida, d'amor i de plenitud de Déu i de benaurança Les fonts d’aigua, a la muntanya, estan en funció del vianant. Si la font no volés donar la seva aigua i se la quedés per a ella mateixa, acabaria sortint de la font, i buscant altres llocs per on circular lliure. Si l’aigua es reté, es podreix. Sempre corre, és viva. Si es queda quieta es mor. Som vius i capaços d’estimar, en la mida que l’amor ens ve donat de Déu. Si la vida que rebem d’Ell, la guardem solament per a nosaltres, l’acabarem perdent. En la mida que la donem,la rebem de nou, incessantment. Escampa com la pluja, saber i intel.ligència.  Sir 1,19  Amb la seva ciencia fa brollar les fonts de les aigües i dels núvols s’escola la pluja.  Prov. 3,20 Ell fa coses grans, inabastables, meravelles que ni es poden comptar. Dóna la pluja a la terra, reparteix l'aigua pels camps.  Job 5,9 Com la cérvola es deleix per les fonts d'aigua,tam...

L'Ésser humà és l'ésser capaç de preguntar-se sobre si mateix : " qui és" o "què és". El cercle hermenèutic de Heidegger, ajuda a veure-hi clar : en la mida que fem preguntes i que rebem respostes, augmenta la nostra pre-comprensió. Si la pre-comprensió es fa més gran, podem elaborar de nou , més preguntes, que fan créixer el cercle hermenèutic, que sempre és obert. Heidegger ens diu, i trobo molt acertat, que no solament " som" sinó que " hi som", som Dasein. Hi som en el món : in-der-welt-sein . Això és constitutiu de l'ésser humà. Si no fos així, seríem coses. Probablement una vida humana sense preguntes, no la podríem anomenar vida humana. La possibilitat que té l'ésser humà de questionar-se, li ve donada per la paraula (logos), en el seu sentit més profund, que per als grecs, vindria a ser l'ànima, el pensament per a la modernitat ( Descartes ), la voluntat de poder per la post-modernitat (Nietzsche) i l'Esper...

Hi havia una mona enfilada al cap d'amunt d'un arbre. De sobte va vuere una gran cirera. Amb quatre salts es va posar davant el fruit delitós. Volgué agafar la cirera, però no podia. La bonica cirera estava ficada dins una ampolla de vidre transparent. Després d'intentar-ho més d'un cop, la mona aconseguí ficar la ma pel coll de l'ampolla. Agafà la cirera i tancà la ma. Contenta i feliç amb el fruit, el simi intentà treure la ma de dins del recipient, però no va poder: el puny tancat, no passava pel coll estret de l'ampolla. La mona espantada començà a xisclar. Els seus xiscles aguts foren un senyal inequívoc per al caçador: una altra mona havia caigut al parany de la cirera. El caçador alçà la mona. Li va donar uns copets secs al colze i la mona deixà anar de cop la cirera que havia retingut tan àvidament. Ara, amb la ma oberta, la va poder treure de l'nterior de l'ampolla amb facilitat. El caçador es va endur la mona, captiva en una gàbia, per sempre ...