Venbariarismes

  Em va pertorbar tant aquella imatge femenina  impertèrrita, que hi vaig tornar al cap d’una estona i fins a cinc vegades, aprofitant les estones de descans que em permetia aquell treball , que no per volgut, deixava de ser estressant i dolorós. I cada cop que hi anava, el mateix posat, la mateixa mirada, el mateix no res… Des de petit que el pare i l’avi  m’havien explicat coses de la guerra, de com ho van passar de malament, de com van fer per resguardar-se en aquella cisterna de la vinya, buidant-la a cops de galleda, de com defugien les granades, del respecte que els imposava aquell tanc enclotat al vell i apagat forn de carbó… Però ser-ne espectador, era tota una altra cosa! No vaig dubtar gens quan m’ho van demanar. El país estava sent assetjat  per les milícies veïnes, les bombes havien sembrat pànic i destrucció i calia que l’equip humanitari hi fes un cop de cap per portar elements bàsics de subsistència, aigua, menjar envasat, mantes, roba d’hivern… el que fos per pal.liar 

Diuen que al cap del dia rebem uns 1500 missatges, en siguem conscients o no i que l’objectiu d’aquesta publicitat és provocar satisfacció de cara a tenir interès i finalment consumir allò que es publicita.  Em crida poderosament l’atenció això,  com a mínim trobo interessant adonar-me que el que necessito consumir de veritat, entre tants missatges rebuts a diari, no forma part de cap marketing especialitzat. Té a veure amb el missatge implícit de la vida, do de Déu, amb la llavor rebuda, té a veure amb tantes experiències de vida eterna viscudes en la finitud material.   I passa sovint que aquests missatges reveladors de vida, inicialment no provoquen satisfacció com la publicitat, ans al contrari, parteixen del dolor, caminen amb ell i en ell es manifesten, però la paradoxa és que solament ells em provoquen el desig  de consumir la vida autèntica i anhelada  des del més pregó de l’ànima. No dic això per fer intel.lèquies i teories sinó que ho dic perquè ho han vist els meus ulls i ho