El pati de l’escola. Un conte d'anorèxia

Setembre del 1991

El pati de l’escola era ple de gom a gom.  La quitxalla cridanera atapeïa tot l’espai.  Pares,mares i alguns avis i àvies, s’ho passaven d’allò més bé, enmig d’aquell desgavell de nens i nenes , en el seu primer dia d’escola.

La Magalí mirava amb els seus ulls de poma tot el que succeïa sense entendre-ho massa perquè era encara molt petitona. Asseguda al cotxet, es podia endevinar en el seu rostre l’expectació tan gran que li provocava el primer dia d’escola de la seva germaneta Meritxell. Solament tenia un any.

-          Quan en tinguis tres tu també vindràs a l’escola- li repetia la seva mare tota l’estona.

La Magalí era bufona i rodoneta, com quasi tots els nens i nenes d’un any . Tenia galtones molsudes i cuixetes arrodonides, rinxolets al cap i sacsonets  que lluïen entre els plecs de la samarreta.

Aquella nit, quan la van posar al bressol, després d’haver menjat les farinetes de cada dia,  va somiar en una escola plena de llum, on nens i nenes jugaven i reien. I mentre somiava, ningú es va adonar, però la Magalí somreia.

Potser degut a l’excitació del dia, cap a la matinada es va despertar plorant. La seva mare li va dur un biberó . Ella el va beure quasi sencer i amb desfici . Quan encara hi quedava una mica de llet, es va adormir, entre llençols, manyacs de la mama i taques blanquinoses a les mans.

Setembre del 1993

-          Dóna’t pressa Magalí! Que encara farem tard!- Li repetia la seva mare- vés i fes un petó al pare abans de marxar.

-          Apa! Que gran que t’has fet patufeta! És el teu primer dia d’escola,eh?- va dir el seu pare amb cara cofoia.

Van sortir de casa, després de prendre la llet amb cereals , amb la motxil·leta carregada a l’esquena, on li havien posat, un recanvi de roba, per si s’embrutava, una agenda de colors i un entrepà petit, amb un suc de taronja per esmorzar.

El pati de l’escola la rebia per primera vegada. Aquest cop era ella la protagonista i no la Meritxell !

Va ser un dia tan ple d’emocions que a la petiteta Magalí no li cabien totes dins.

Al migdia, mentre dinava a casa de la iaia, no parava d’explicar la de coses que havia fet i que havia vist i la de amigues i amics nous que havia conegut.

Gairebé ni s’adonava del que menjava : engolia les cullerades de llenties sense parar. Va fer el mateix amb les croquetes i després també amb el plàtan.

A la nit  li va costar molt adormir-se, de manera que al cap d’una estona va anar al llit dels seus pares i es va posar al mig dels dos. El pare va donar mitja volta i es va topar amb la panxeta de la Magalí. Ella s'anava adormint, a poc a poc, mentre el seu papa li acariciava les galtones, que ni de bon tros eren tan molsudes com abans.

Setembre del 1996

Aquell dia, el pati de l’escola va obrir les seves portes a tots els nouvinguts a la primària. La Magalí havia fet aquell estiu sis anys. Ja no havia rastre, ni dels seus rínxols, ni de les seves cuixetes arrodonides i molt menys dels sacsons tan rebufons d’antuvi.

Com que la Meritxell no li feia massa cas, la Magalí va decidir buscar-se  la vida tota sola. De fet, ja li tocava... no podia pas estar tota la vida sota la protecció de la seva germana gran....

Un parell de mesos després, nens i nenes de primer de primària corrien i jugaven. En un racó del pati, la Magalí capitanejava un joc que s’acabava d’inventar.

Com que era de vida i gastava moltes energies en els seus afanys, menjava sempre tot el que li posaven, sense cap mena de problema. Tot era bo, igual que la seva vida.

Juny   del  2006

El pati de l’escola  estava guarnit amb cintes i globus de colors. Quan es movien, brillaven per l’efecte del sol i semblaven campanetes que anunciaven l’estiu proper.

La Magalí era dalt la tarima, al costat dels companys i companyes . Era costum a la seva escola fer festa de graduació, a l'acabar l'ESO.

Portava uns pantalons de color blaumarí, una samarreta i bambes  de marca i el cabell recollit  en una cua llarga i sinuosa. Mirava a totes bandes, satisfeta, nerviosa i molt pendent del seu aspecte.

-          Mola com vas vestida –- li va dir la Xènia- i la Magalí va somriure per dintre.

Quan es va acabar la festa escolar, el pati va quedar tot ple de deixalles : gots trencats,  tovallons de paper, ampolles buides i un rastre discret de cigarrets incipients.... Els familiars ja havien marxat i en un raconet del pati, la Magalí reia amb les seves amigues.  Entre rialla i rialla, la Magalí es va fixar en les cames de la Noèlia i va pensar que eren més primes que les seves.

Aquella nit va dir als pares que tenia mal de panxa i no va voler sopar.

Setembre del 2006

La Magalí ja tenia 16 anys. El dia del seu aniversari va haver una mica d’embolic, perquè es va capficar en anar a celebrar-ho amb els amics i les amigues a un lloc, on els pares no la deixaven anar... després es va morir de ràbia, al veure com altres sí que hi anaven...  La Núria, la Mariona i el Guillem, tampoc van tenir permís dels pares i es van quedar amb ella per fer-li companyia, però no va haver manera: capficada i murriada, no va parar de plorar i  va maleir tothom i es va sentir molt infeliç i molt maltractada.

Va començar el batxillerat i un matí asseguda al sol del pati, va pensar que no s’agradava gens, que gairebé totes les seves amigues eren més primes i esveltes que ella. Va sentir molta vergonya i es va cobrir les cuixes amb un jersei.

Des d’aquell dia, sempre que sortia al pati, es mantenia dissimuladament a distància, observant tothom i es tapava tant com podia, perquè ningú s’adonés, de com n’ estava de grassa.

Al principi ningú se n’adonava. El pati mut, anava guardant les seves angúnies, i preservant-la del dolor més gran, però no ho va aconseguir...

Com que va començar a perdre pes i com que encara anava a dinar a casa de l’àvia cada migdia, l’escena es va anar repetint amb molta freqüència:

-          Nena menja més , que mira quina carona se t’ha quedat! Tan maca que estaves abans!

I l’àvia s’entestava, i la feia menjar, tan si volia, com si no volia.

Quan anava a l’escola, abans de pujar a la classe, sense que ningú la veiés, es posava els dits a la gola i vomitava tot el que havia menjat. Era com si tota l’angúnia que tenia de viure sortís fora barrejada amb el menjar. Però  ella no ho sabia.

Gener del 2007

La van trobar un dia estirada al terra del pati, amb la mirada perduda, sense esma ni força per a res. No es volia aixecar, no volia parlar, no volia res de res. De fet, no sabia quina cosa volia.

Ja feia quasi un any que no tenia la regla. Ella es pensava que ho portava tot en secret, però els pares s'havien adonat de que mentia, de que amagava coses, de que qualsevol excusa servia per a no seure a taula per menjar... però el pitjor de tot era aquella mania terrible de trobar-se grassa  amb aquell cos, que ja no era més que un sac d’ossos.

I el cas, és que malgrat les llàgrimes i els intents dels que l’estimaven, per poder  fer-la raonar, aquell matí gèlid ,amb el fred ficat al cos i al cor, la Magalí va caure seriosament, en un forat molt fosc...era com si  hagués decidit, no viure més.

Els pares la van venir a buscar. El pare la duia a coll i la mare la tapava amb el seu abric.  Li feien petons a les galtes que havien estat molsudes quan era petita i acaronaven el seu cos eixut i prim, com si es tractés del cos menut i grassonet que s’adormia entre ells , en el temps de la infantesa.

Setembre del 2007

El pati de l’escola era ple de gom a gom. La Magalí, des de la porta de l’entrada, contemplava tot i tothom i es recordava de tot el que havia succeït en aquell pati . Aquell era el primer dia del seu últim curs a l’escola. Ja tenia 17anys.

Era com si tot s’hagués posat a girar de cop. Per un moment va sentir tremolor, però ara ja no tenia por, i si en tenia,  solament era una mica. Havia tingut enveja de tot i de tothom, però ara sabia que res estava acabat, que tot estava per fer i que a poc a poc se’n sortiria. Va fer un pas endavant.

-           Benvinguda a l’escola ! li va dir el Roger

I va somriure.

Glòria Vendrell i Balaguer