Valle de Bujaruelo



Avui ha estat un dia fantàstic, un dia top. Ser feliç i ser-ho molt, és quelcom bastant aproximat a dies com avui. Coneixia la vall solament d’oïdes però mai hi havia entrat. Imagino que com que és la paral.lela a la vall d’0rdesa, entre les dues, hom prefereix la reconeguda com a parc nacional... Què voleu que us digui? comparar indrets del Pirineu em costa perquè tot ell m’agrada, en sóc una fan, però el trosset de Bujaruelo que hem fet avui m’ha enamorat.

Ja de camí, a Linás de Broto hem trobat l’Església de sant Miguel, que tant per la seva bellesa arquitectònica com per l’arrelament en el magnífic entorn que l’esguarda, ha resultat ser la primera de les sorpreses d’avui.

Hem començat a caminar a sant Nicolàs de Bujaruelo, avui dia refugi i càmping, però en el seu origen hospital de l’ordre dels hospitalaris. Encara queden les despulles de l’església i de l’hospital i dempeus el preciossíssim pont romànic.

El lloc és una “Reserva de la Biosfera” (Ordesa-Viñamala) , la segona declarada a Espanya i una de les millors representants d’ecosistemes de muntanya del Pirineu.

Hem caminat en direcció a la capçalera del riu Ara que baixa per la vall de nord a sud: Otal, Ordiso i Viñamala. El primer tram seguint el mític GR11 que creua tots els Pirineus i que és també “Camino de Santiago”, acompanyant les aigües del riu que són tan boniques com les de l’Èsera, per exemple, del que conservo un molt bon record, fins la cruïlla de camins, on hem deixat a ma esquerra el valle de Otal i en hem enfilat cap a Ordiso i Viñamala. A partir d’allà el riu remorejava una mica més lluny, però sense deixar d’acompanyar-nos. El camí ens ha regalat orquídies silvestres, maduixetes, i la preciosa flor groga que guarneix la muntanya esoectacularment, l’ Echinospartum horridum ( Erizón n’hi diuen).... m’ho ha dit la meva companya de feina Júlia que és una crack per aquestes coses....

La vista del Viñamala amb l’Ara serpentejant juganer als seus peus ha estat una delícia pels sentits. Ens hi hem quedat allà una estona entre lliris liles, aquells que sempre trobo en els llocs més bells. 

De tornada hem agafat el camí que duu fins la ruta ornitològica, passant per les pradelles de “Laña Larga”, i a tocar de riu, que amb el sol de primera hora de la tarda, semblava deixar anar espurnes de llum.... Tot plegat un espectacle únic, un prodigi, un regal, un arrobament, totalment enamorada... m’hi hagués quedat.

Gräcies

“Vos sou Déu meu el penyal on m’emparo, la roca i la muralla que em deslliura” (laudes del matí)


















Glòria Vendrell i Balaguer
Juliol 2019

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

NENS

?????

El país que no tenia princesa