La cicatriu d'en Roc

En Roc era un home que no feia honor al seu nom, ja que era de mena feble i poca cosa. Feia molt de temps que vivia sol sense problema (“millor sol que mal acompanyat”, deia sovint) llevat de quan se li esgavellava alguna cosa i de quan es trobava malament, que llavors tot eren nervis i complicacions. 

Quan era encara jove , un vespre al tornar a casa, un xicotet no gaire més gran que ell, l’havia acorralat, amenaçat amb unes tisores i robat la cartera amb els pocs diners que hi duia. Primer s’hi va resistir una mica, però després a la vista del metall punxegut, no va tenir esma per a res més. No va dir res a casa. Durant molt de temps no va dir res a ningú.

Va ser mesos més tard, quan davant la insistència d’amics i companys per sortir a fer unes copes, es va veure obligat a confessar que tenia por de sortir a causa del succés ocorregut. I sí que és veritat que allò el va alleujar una mica, però no va ser suficient. 

Al Roc li passava una cosa ben curiosa : a l’alçada de les costelles tenia una marca marronosa i allargada amb unes tires entravessades... semblava ben bé una cicatriu quirúrgica, però sense ser-ho. Li havia sortit després de l’atracament i per sorpresa seva, després d’haver-se desfogat amb els amics i companys, s’havia fet una mica més petita i menys fosca.

Amb els primers amors i amb els primers petons, que van trigar una mica, la marca es va tornar gairebé inexistent, però les dificultats pròpies de la vida i sobretot aquell dia que a l’entrar a casa s’ho va trobar tot regirat i pel terra, perquè havien entrat lladres buscant diners o ves a saber què , va fer que tot d’una, un dia a la dutxa s’adonés que la cicatriu era més gran que mai i que per més que la fregava amb avidesa, no podia rebaixar ni una engruna , ni el fosc del seu color ni la seva textura abrupta.

Va jugar a cuit i a amagar amb ella durant molt de temps : “ara no et trobo” “ ara no et veig” “estàs aquí”... fins que s’hi va acostumar.

Amb aquesta manera de ser feble i una miqueta acoquinada, malgrat les empentes i les ganes que tenia per no ser-ho, hi tenia molt a veure aquella maleïda cicatriu estranya que no havia vist ningú, a excepció d’ell.

Però tot es va acabar una nit d’estiu, la nit de la calorada que tothom recordava en el poble, la nit que va assecar i eixugar totes les fonts i les basses... la calor va ser tan forta que en Roc que sempre dormia vestit i tapat per una por estranya de que algú l’enxampés amb la cicatriu a la vista, no va poder fer altra cosa que quedar-se solament amb el vestit de la pell, tal qual era.

I les primeres llums del matí van dur el sol fins casa seva, un raig petit i tebi de llum va assolir la seva finestra, i va entrar sense permís, mentre dormia encara... va besar la seva marca , li va dir a cau d’orella que era bella i la va endolcir de tal manera, que al despertar-se va sentir la necessitat de tocar-la sense por ni angúnia.

La va mirar hores i hores en un estirabot de temps que havia quedat suspès, i al cap del dia la va trobar fins i tot i per primer cop bonica.

Des de llavors, per a en Roc i la seva cicatriu, es va obrir un món de carícies .

Glòria Vendrell i Balaguer
maig del 2016

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa