Imaginant imatges

Fa poc que he llegit en algun lloc que les emoticones estan  ocupant i desplaçant en molts casos i cada cop més, el llenguatge de les paraules i no m'estranya. 

Reconec, que en aquest blog que funciona de fa anys, sóc incapaç de pensar-hi res, sense acompanyar-ho d'una imatge. Una imatge val més que mil paraules, diuen, i és veritat. Sovint el llenguatge queda curt per expressar el que volem. Les paraules són insuficients i escasses per a tant bagatge emocional que conviu amb nosaltres.

Des de que l’art va prendre cos en les coves paleolítiques, que les imatges han estat per als humans, símbol, ensenyament , comunicació i memòria.

Durant segles la població majoritària ha sigut analfabeta . Aquesta ha estat la raó de ser de la iconografia bizantina, dels retaules barrocs, dels frescos del romànic i de la imagineria en general.

La generació que vivim  està saturada  de paraules, tipa de discursos desèrtics i de lletres buides descarnades de la imatge que volen representar, i potser per això , lamentablement, triomfa tant el “postureo”  a les xarxes socials, que han passat a l’extrem contrari, oferint tantes vegades, icones saturades de superficialitat, desèrtiques de sentit, buides de contingut i descarnades de la realitat.

Passa alguna cosa semblant a la vida de cada dia,  perquè la imatge que  sempre donem de nosaltres mateixos,  és justament aquella que volem deixar veure o entreveure, encara que a vegades aquesta pugui ser  aparent i fictícia i que no respongui a qui som realment.

En qualsevol cas, sense la imatge no som. La necessitem. Som a la vegada, néfesch-  psykjé, ruaj-pneuma i  soma-sacs. Del que es tracta és de ser honestos, de no desllorigar el significat del significant, de comunicar el que podem i volem, però sense mentir.

Però el millor de tot, és que la imatge, quan ho és de debò, és com el poema, que no segresta el sentit, sinó que l’obre a tantes percepcions com les que hom pugui percebre.

Glòria Vendrell Balaguer

Febrer 2020