Contes de muntanya: el Crestabocs i l'avenc d'Estels

El Crestabocs

L'avenc i el cim rocallós  es tenien enveja, de sempre, de molt i molt de temps. Tot venia de quan els homes encara no habitaven aquelles terres. L'avenc i el cim del Crestabocs competien per convertir-se en l'aixopluc dels primers homes que havien de venir a conrear les vinyes primigènies. El Crestabocs al·legava que les vistes eren immillorables i que no trobarien cap lloc com aquell de bonic. L'avenc al·legava que els podia preservar de les pluges, del fred i de les tempestes. Era una disputa interminable. 

Quan van arribar els primers habitants, per no ferir la susceptibilitat dels dos contrincants,  van decidir viure a la Plana i entre les muntanyes, més a prop de les vinyes que acabarien plantant. Seria el millor per a tothom! El cim i l'avenc van assentir per quedar bé, però no ho van dir de cor i allò va quedar per sempre.

Al cap dels anys ni l'un ni l'altre ja no recordaven què havia passat, però el vague record va quedar en les seves entranyes pètries com una ferida sense curar, fins al dia que el Ton va caure dins l'avenc.

Havia anat a buscar poliol de roca que en el mes d'agost neix enmig del pedregam. S'havia fet fosc, va relliscar i va perdre el camí que l'havia dut fins al cim. Va caminar una bona estona a les palpentes, però ni tan sols la tènue llum de la lluna va poder evitar el patapam. En un tres i no res va ser dins. El primer tram el va deslliurar de morir allà mateix perquè  la pedra  amorosida, que va tenir cura d'ell, li va fer de llit.

El Crestabocs sabia que el Ton era viu, el va sentir remugar dins la cova dies i dies, perquè la terra que els sustentava era comuna als tres i no tenia secrets per a ningú. Se sentia avergonyit per no haver pogut evitar la relliscada del seu amic.

L'avenc també estava pesarós perquè malgrat que va oferir al Ton les seves estances per a viure,  no el va poder retornar mai a casa seva.

Al cap dels anys, el Ton també es va convertir en pedra.

Hi ha qui diu que l'avenc es diu "Avenc d'Esteles" o "Avenc d'Estellés", però no és veritat, el seu nom és "Avenc d'Estels", perquè les nits de lluna tènue, quan és temps de poliol de roca, petites espurnes d'estels, perceptibles solament per la pedra, viatgen de l'avenc fins al cim, i del cim fins a l'avenc, en una dansa bonica i reparadora.

El cim i l'avenc van aprendre que la roca no ho podia tot i mai més van competir. 

Aquesta història solament la sap el Ton de pedra, ningú més, ni abans, ni ara, ni després.

Glòria Vendrell i Balaguer

Juliol de 2020

L'avenc d'Estels