L'estat del benestar

“ La presión externa puede en cierta medida reducir 

la responsabilidad del individuo, pero eliminarla nunca” 

A. Einstein.

La societat del benestar, tot i que ens ha aportat tantes coses positives, penso que a la cap i a la fi ens n’ha aportat també moltes de negatives. Hauríem de poder pensar en les conseqüències que ha suposat.

Acostumats ( mal acostumats ) a que el “papa-estat” solucioni tots els problemes, més que mai ara en temps de crisi, ens trobem orfes, desatesos, vulnerables i insegurs.

La història humana ha vingut marcada per les relacions socials i pel teixit de solidaritat que creen.  Els homes i les dones sempre han tingut cura dels fills, dels avis, dels malalts, dels orfes i les vídues, dels que no tenien treball,dels pobres,  dels forasters...bé o malament, estem d’acord, però n’han tingut cura.

Les dificultats de tots tipus han estat nombroses. S’han comès moltes aberracions fruit de la ignorància, de la manca de cultura, de l’absència de tecnologia,  de la manca de recursos, de les supersticions.... d’acord, d’acord... però una cosa estava molt clara : com que no havia ningú que tragués les castanyes del foc,  forçosament un havia d’assumir les seves responsabilitats i espavilar-se.

Les responsabilitats directes, per raons òbvies,  han resultat bastant més fàcils de gestionar,  que les responsabilitats indirectes ; però sempre ha hagut algú o altre que mogut per conviccions internes, religioses o personals, ha fet seva la dissort del món i ha eixamplat el cercle de la seva responsabilitat.

I a tot això, l’estat del benestar, que hauria de ser una ajuda impagable per a gestionar més i millor la solidaritat ,com  el bastó d’excursionista que fa més fàcil la caminada, ha acabat essent un coixí- placebo, adormidor de consciències.

Ens incomoda topar-nos arreu amb indigents i gent que malviu i que demana pels carrers ; i ens justifiquem pensant que “ ens estafen” i que no és cosa nostra ; ens incomoda el dolor en general, perquè ens interpel·la... i ens queixem del “papa- estat” que no fa les coses ben fetes, que no hi ha prou residències d’avis, de malalts, d’acollida de menors, d’indigents,  que no hi ha prou vigilància  pels carrers que es cuidi de que “ ningú ens molesti”, que no hi ha prous diners per ajudar tanta gent sense treball i tants jubilats i vídues sense retribució etc.

No intento pas dir que tot això no calgui. El que vull dir és que quan parlem  “d’erradicar la pobresa, la injustícia, la malaltia etc”... sospito que del que parlem no és tan d’un desig pla i sincer de solidaritat i amor pels altres, sinó d’un egoisme emmascarat, que en el fons en el fons, busca com a primera cosa “ estar tranquil i no tenir problemes.

Potser no serà en va que l’estat del benestar faci fallida. Tant de bo serveixi perquè d’una vegada per totes ens n’oblidem del que fan els altres, i comencem a  qüestionar-nos seriosament quines coses podem fer nosaltres !

A la cap i a la fi, els que ens fa persones no és pas la capacitat de viure confortable i còmodament, sinó la capacitat d’apertura al món i l’empatia amb el dolor de la humanitat, que no cal que sigui solament la del “ tercer món”, que aquesta “ vesteix més” sinó que gairebé sempre passa per la  dels cartrons del meu carrer, per la de l’avi que viu a  casa meva,  per la de la parada de metro que creuo dia rere dia i per la del segon segona de la meva escala. 

                        Glòria Vendrell i Balaguer

                               Desembre del 2011