L'ètica de la gràcia

Malgrat el discurs de la gràcia que ha ressonat i ressona en la història de l’Església, no podem passar per alt, la grandíssima dificultat que hem tingut i que tenim, d’acceptar la gratuïtat en tot el seu ventall , amb totes les seves conseqüències i amb tota la seva profunditat.

Estic d’acord  amb tants d’altres, i de fet així ho defenso moltíssimes vegades, que el tret distintiu de la fe cristiana, és l’encarnació, però crec també que el fet encarnatori camina de la ma de l’amor gratuït. No puc contemplar un misteri sense l’altre.

Al marge de  les discussions al respecte, jo parteixo de la premissa de que quan parlem d’ètica i de moral, no parlem de la mateixa cosa. Ètica seria la reflexió crítica sobre la moral i aquesta seria l’adhesió ( voluntària o inconscient ) a una sèrie de costums o normes. La catedràtica Adela Cortina diu que l’Ètica és la reflexió sobre el comportament humà i sobre les condicions de possibilitat d’establir una moral. Aquesta definició s’acosta bastant al que pretenc explicar i dóna raó de ser al títol d’aquest petit assaig. Quan parlem de “l’ètica cristiana” no se fins a quin punt som conscients de quina cosa estem parlant, perquè sospito que sovint oblidem que té més a veure amb la gràcia que amb el costum, la norma , el compromís i l’exigència.  

Anem a pams:

Independentment de tota especulació lingüística, si ens cenyim a l’estricta etimologia, la paraula grega eqos,  significa hàbit, costum, ús... i  el terme llatí mos moris, que traduïm per “ moral “, el diccionari el defineix per costum, manera de viure, però també  per norma o precepte. En qualsevol dels dos casos ens trobem que  la manera de ser cristiana, per dir-ho d’alguna manera, no seria altra cosa que una sèrie d’actituds  que hem fet nostres; però per ser honestos, hem de dir que cap de les dues etimologies no clarifica gens ni mica, quina és la font i el motor d’aquesta manera de viure.

Si partim doncs de que l’ètica cristiana , ha de fer una reflexió crítica per a poder legitimar la moral , llavors la pregunta ètica  no serà “ quina cosa m’està permès? “ què està bé ? què està malament ? “, sinó que del que es tractarà, és de conèixer la font que ens mena a viure d’una manera determinada.

Un cristianisme que es defineixi en termes de conducta, penso que és un cristianisme que es queda en les beceroles.

Abans que ningú faci cap opció pel Crist, ha estat Ell qui ha optat per nosaltres. El cristianisme és la religió de l’amor i això ho és de debò i radicalment. No es tracta solament de paraules boniques . Déu ens ha estimat abans. No podem oblidar-ho :

Jn 15, 16 : No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d'anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre.

CEC 27 El deseo de Dios está inscrito en el corazón del hombre, porque el hombre ha sido creado por Dios y para Dios; y Dios no cesa de atraer hacia sí al hombre  y sólo en Dios encontrará el hombre la verdad y la dicha que no cesa de buscar.

                     Sant Agustí : No em buscaries, si no m’haguessis trobat

Així doncs, si l’essència del cristianisme radica en que Déu s’ha encarnat i que ha creuat la frontera del temps i de l’espai per anticipar-se en l’amor envers nosaltres, vol dir que essencialment el cristianisme és una relació amorosa. Goso dir, una relació “ d’enamorats”. I en quina relació d’enamorats hi cabria la pregunta sobre “ què fer? “ “ com actuar?”. Els enamorats segueixen el dictamen del cor, no cal que ningú els digui com s’han de comportar per mostrar-se com enamorats. És obvi. Està clar que qui està enamorat canvia la seva vida : la seva manera de pensar, d’ocupar el temps, de situar-se en la història, de comportar-se etc. La seva moral brolla de dins, està en consonància amb Aquell que estima, precisament perquè l’estima.  Malament aniríem si una parella d’enamorats s’hagués de qüestionar extrínsecament sobre la seva manera de viure l’amor !  potser diria molt de la seva capacitat d’autocrítica i d’anàlisi, però molt poc de la qualitat de la seva relació..

És fonamental el tema de la gràcia, que prové de la paraula grega  caris   , que significa do.  El regal sempre és gratuït. L’amor de Déu  sempre és gratuït.  L’acolliment d’aquest amor,  per part de l’home,  provoca fruits abundants:

L. Dufour : La gracia de Dios no es estéril  (...)El amor de Dios es fuente de constante actividad y transformación(...) Si la gracia de Dios es el secreto de la redención, es también el secreto de la forma concreta cómo la recibe y la vive cada cristiano (...)

L.Borriello : Toda gracia es un don gratuito; es un favor que tiene como única fuente la soberanía del amor divino. Y este amor no es debido a la criatura; ésta no lo merece; es resultado de una iniciativa completamente gratuïta de Dios  

Em resulta una mica estrany fer “ revisions de vida cristiana” en la línea de si la nostra vida és segons Crist o no, posant com a ull de mira les pròpies obres, com si aquestes naixessin del no res. Quan algú s’enamora, està clar que la seva vida canvia, però sempre en aquest ordre i no pas a la inversa. Són molt clarificadors tants d’exemples que sovintegen el Nou Testament :

Jn 15, 4 :Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi.  Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res

Mt. 5,14 : Vosaltres sou la llum del món

La sarment sola, fora del cep, per més que ho intenti i s’hi esforci, no podrà mai produir raïm.

A la vida quotidiana, qualsevol focus, làmpada, bombeta etc, no pot donar llum  si no està connectada al corrent elèctric. Igual que la sarment, separada de la font de la llum, per més que hi posi ganes, no en pot donar ni una espurna.

Del que es tracta doncs, és d’estar units a Crist, el cep veritable i  llum del món. En els dos casos, ser llum i ser raïm ha estat una gràcia, la conseqüència lògica d’estar units a qui tot ho pot i tot ho espera de nosaltres.

La bona notícia de l’evangeli rau en que no estem condemnats a viure cansadament a mercè dels nostres esforços o no esforços. Si vivim centrant totes les coses en el nostre esforç personal, en el compliment de la llei i en l’estricte sentit del deure, especialment a la vista de que els resultats mai són els que esperàvem, tot plegat resulta un pes molt feixuc.

 Mt. 11,28 : Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.

No podem convertir “l’ètica cristiana” en una mena de cursa o de competició, perquè ni la sarment ni la làmpada escull l’amplada i la proporció del seu fruit i de la seva llum.

Sortosament existeix una vida nova, un esperit diferent del nostre, que se’ns ofereix gratuïtament:

 Rom 8,1-2: Ara ja no pesa cap mena de condemna sobre els qui viuen en Jesucrist,  perquè la llei de l'Esperit, que dóna la vida en Jesucrist, t'ha alliberat de la llei del pecat i de la mort.

Crec honestament que ser cristià no pot ser pas una exigència, sinó un plaer. La mare Teresa de Calcuta va afirmar que Jesús no va predicar una religió nova, sinó una vida nova.  Aquí està el moll de l’os !... Llavors a qui no viu prou com un cristià, no li podem fer un judici moral, perquè Crist ens ha alliberat de la llei. No és un problema d’esforços, sinó de fe. Davant  la manca” d’obres”, la solució no passa per un esforç encaminat a aconseguir-les, sinó per” treballar” ( per dir-ho d’alguna manera)  el desig d’enamorar-se més i més de Crist No és una qüestió de bons i dolents, sinó tota una altra cosa que arrela en el més pregó de l’ésser:

 I Jn 4:  El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor.

Simone Weil: Quan la terra acull una llavor que engendra una planta, si aquesta planta s’orienta de manera que pugui rebre els raigs del sol, la planta s’eleva en un moviment contrari a la força de la gravetat – Weil afirma que Déu ha dipositat en nosaltres una llavor del seu amor, sense que sabéssim de quina planta es tractava, fins que s’ha convertit en un arbre. Aquesta llavor és la gràcia.

Si no ens submergim en aquesta lògica de la gratuïtat, quan no fem les coses ben fetes, tal com li vaig sentir dir a  la Claustre Solé, en lloc de sentir-nos pecadors, que és una gràcia, ens sentim culpables, que és una tara.

En la transgressió –pecat - omissió, és de summa importància recobrar el sentit de la “confessió”, que no és tant una confessió de les faltes comeses, sinó una confessió sincera i agosarada, de l’amor gratuït de Déu, que sortosament és diferent del nostre i que és capaç, no solament de perdonar, sinó de regenerar i de fer possible una vida nova:

Jn 8,11--Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més.     

En aquesta línea són especialment significatives aquestes declaracions de G.K. Chesterton:

                Cuando la gente me pregunta a mi o a cualquier otro “¿ por qué te uniste a la iglesia de Roma?, la primera respuesta esencial, aunque sea en parte incompleta es : “ para librarme de mis pecados” porque  no hay ningún otro sistema religioso que declare verdaderamente que libra a la gente de los pecados (...) el sacramento de la penitencia da una vida nueva y reconcilia al hombre con todo lo que vive; pero no como lo hacen los optimistasy los predicadores paganos de la felicidad. El don viene dado a un precio y condicionado a la confesión. He encontrado una religión que osa descender conmigo a las profundidades de mi mismo.

Per una coincidència significativa, la paraula hebrea i la paraula grega, traduïdes al llatí per gratia i en català per “gràcia”, designen a la vegada la font del do en el qui dóna i l’efecte del do en qui el rep:  la paraula hebrea ןה (hen) designa primordialment la benvolença gratuïta d’un personatge de categoria, mentre que la paraula grega caris fa més incís en la bellesa i la bondat que provoca el do en qui l’ha rebut.

Quan algú es mou en les aigües de la immanència, forçosament s’acosta al cristianisme projectant-hi les estructures lògiques de l’ètica humanista, que te com a centre i com a eix vertebrador la persona i solament ella. Em sap greu, però,  que a vegades, suposadament nedant en les aigües de la transcendència, continuem fent el mateix i apliquem els mateixos criteris , oblidant que no es pot separar  ןה de caris, que són la cara i la creu de la mateixa moneda, i que  abans que res, fonamental i radicalment,  ha estat el do de Déu : el seu amor gratuït i indestructible.

Glòria Vendrell i Balaguer