Venbariarismes

  Les daines es van adonar que havia arribat a veure-les la nena del llaç rosa. Es van passar la veu les unes a les altres i en un no res, es van palplantar vora la reixa que les separava de la petita. La reconeixien d'una hora lluny pels aldarulls que provocava la seva veu estrident  i la seva alegria desbordada. Feia uns quants anys que les visitava cada mes de juliol. Les daines, una mica atemorides al principi, van acabar comprenent que la nena solament pretenia ser una estona amb elles per posar-les al dia de totes les novetats santboianes des de l'última vegada que s'havien vist. Els altres animals, envejosos i gelosos de les daines, van fer mans i mànigues per retenir la petita, la cabra salvatge amb les seves cornamentes que imposaven, els muflons, els llops, els porcs senglars, el teixó i el linx, des del silenci, jugant amb ella a cuit i amagar, la bonica marmota amb la seva carona simpàtica mentre engolia les hortalisses que li havien portat, els isards amb les s...

L'any 965,  Sunifred, el Comte de Cerdanya, va donar aquestes terres a l'abadia de  sant Miquel de Cuixà.  Aquest és l'origen remot de les Angles. Actualment, el nucli més antic de la població que gira al voltant de la parròquia de sant Salvador dels Angles, és veí  de cases, casetes, apartaments i altres  instal·lacions, que han crescut arran de la construcció de l'estació d'esquí l'any 1964. El millor de tot són les vistes al llac de la Matamala, que a 1541 m sobre el nivell del mar, recull les aigües de la capçalera del riu Aude i embelleix, com cap altra cosa, aquest trosset del Capcir. Aquest estiu som aquí, és temporalment la nostra petita parcel·la dels Pirineus, una zona a la qual tantes vegades hi acabem tornant, un lloc ple de records, de boniques nostàlgies, de bons presagis i de menudeses exquisides que no poden passar desapercebudes.  Les muntanyes i els turons esclataran en crits d’alegria, i aplaudiran tots els arbres del bosc. Is 55 Glòria V...

    Bones i interessants lectures d'estiu. Cada cop més convençuda que la ciència i la religió són companyes de viatge. Transcedència i immanència més unides del que sembla. Glòria Vendrell Balaguer juliol 2026 (...) Todos los elementos químicos de la tabla periódica se originaron, millones de años después, en el corazón de las estrellas. Por tanto, estas podrían considerarse como las fábricas de la naturaleza (...) Se dice que una estrella “muere” cuando estalla violentamente, arrojando estos elementos químicos al espacio y convirtiéndose en una supernova o en una enana blanca. En esos momentos, alcanzan temperaturas tan elevadas que forman elementos químicos como el titanio, el cromo o el yodo. Durante mucho tiempo, el cosmos ha estado produciendo estrellas que al morir nos han dado vida a nosotros. A ellas les debemos el hierro de la sangre que corre por nuestras venas, el carbono de las proteínas  que realizan todas las funciones vitales, el calcio de nuestros huesos,...

Sant Francesco Assís Hi hem anat amb motiu del 800 aniversari de la mort de sant Francesc, perquè hi havíem estat fa anys i  com que va ser  una visita ràpida ens va faltar temps, però sobretot perquè és el sant estimat del Paco, és el seu sant i també de pas el meu. La veritat és que, tal com diu l'entrada a la Porciúncula, quan arribes a santa Maria degli Angeli, a la vista de l'Assís medieval al vessant del mont Subasio,  tens la certesa  que trepitges un lloc sant. El perdó d'Assís es remunta a una nit del 1216, quan Francesco pregava  a l'esglesieta de la Porciuncula. El lema franciscà "Pau i bé" és escrit arreu, impregna l'ambient, suggereix bons pensaments i treu de dins tot allò que les presses i la superficialitat amaga.  Espero i desitjo guardar dins del cor totes les eloqüents visites nocturnes a la Porciúncula embolcallades de sant silenci, els genolls postrats a les sepultures de Francesc i de Clara , el Càntic de les Creatures a sant Damià, l...

Al principi Peníscola era solament el penyal. Hi ha indicis de l'antiga població dels ilergavons, va ser enclavament romà i musulmà després, però va prendre volada amb la construcció del castell templer i posteriorment essent Seu Pontifícia de Benet XIII, el Papa Luna, el s.XV durant el Cisma d'Occident. El penyal estava unit a la terra ferma per un estret istme que amb la pujada de la marea s'inundava i deixava la roca totalment aïllada, com passa encara avui al Mont sant Michel, però avui l'istme s'ha eixamplat i entre la platja del nord i la del sud, l'espai s'ha atapeït de botigues, comerços i restaurants i ha permès unificar la història antiga amb la moderna, no tinc clar si per a bé o per a mal.  En realitat la part més bonica és la que hi ha intramuralles, amb les seves casetes blanques i blaves abocades al mar, amb les seves fonts d'aigua dolça al peu de la roca, amb el bufador per on rugeixen les ones enfurismades i amb els dos temples important...