Venbariarismes

Fa dies que a  cal Llop se sentia un gemec, un gemec petit, assossegat, continuat, com si la brisa primaveral el portés d'un lloc a un altre en un vaivé dansaire penitent. El gallaret li va dir  a la flor gatosa que l'Eudalet estava  moix, que un cop de cor l'havia desgavellat altre cop. -Quan tornarà?, van preguntar les campanetes amoïnades, però ningú va contestar,  ni la flor de farigola, ni el petit jacint ,ni la flor de pa d'àngel, ni la dent de lleó.. Un silenci primerenc i primaveral va ressonar  pel bosc guardant totes les respostes. Però avui és sant Jordi, la pandèmia llangueix tímidament, ha cessat el gemec de cal Llop, les flors s'han alegrat de veure'l de nou i fa sol. "l'Eudalet de cal Llop ha tornat!" han cridat les roses, que més enceses que mai, han vessat els seus vermells i han foragitat el drac, el gran drac. Benvingut a casa papa, de nou! Glòria Vendrell Balaguer sant Jordi 2021  

Tinc la sort i el plaer de formar part del grup dels que creiem en la força de la litúrgia, en la veritat  de la Paraula  i en el Do de Déu amarant cada moment del dia, per insignificant que sigui.  Deixo aquí  una petita mostra d'aquesta Setmana Santa, sempre particular però  portentosa  i sorprenent. Glòria Vendrell Balaguer abril 2021

Besàvia, M'ha dit la iaia que abans te'n recordaves de tot, que fins i tot sabries qui sóc sense preguntar-ho cada vegada que vinc M'ha dit la iaia que abans que jo naixés, tu tocaves boniques cançons al piano, m'agradaria tant poder-les sentir! M'ha dit la iaia  que t'alegraves molt quan ella venia amb l'avi, la mama i els tiets petits M'ha dit la iaia que vas cuidar la meva mama, bessona del tiet Lluís,  que li feies cuetes i que corries darrere d'ells per la terrassa i el jardí. M'ha dit la iaia que cuinaves, jugaves al "bachillerato" feies crucigrames i que llegies molt M'ha dit la iaia que la vas ensenyar a resar i a ser pacient amb les coses M'ha dit la iaia que ara ets diferent, però que així i tot, et brillen els ulls cada cop que m'apropo Besàvia, que hi ha en els teus ulls? Per si se t'oblida, mira'm bé que sóc el teu besnét David Glòria Vendrell Balaguer 1 abril 2021

Quim petit, Que no tinguis por mai de res i si un dia en tens, recorda que hi ha qui t'estima més que ningú Que res et robi la innocència, que és el teu tresor Que res et destorbi del que vol el teu cor, recorda l'estel de Nadal que sempre ens guia Que cap cosa, per dolenta que sigui, et faci dubtar de tantes coses bones que hi ha al món Que no desesperis si les coses no surten com tu vols, que al capdavall, de tot n'aprenem alguna cosa Que no malpensis de tot, que no és bo, ni per a la ment ni per al cos. Que no malfiïs dels regals que et brindarà la vida pensant que al darrere hi haurà la contrapartida, que això són coses que no venen de Déu Que no t'espanti viure a glopades d'esperança, ja que és la millor aliada que podem tenir, t'ho dic de veritat Que no perdis mai aquesta carona de cel que m'enamora Ara que la primavera esclata en colors, avui que podem gaudir del sol i ara que celebrem la Pasqua com la festa més gran, no oblidis mai qui ets, d'on ...

Aquesta setmana  he fet una ruta  per Manresa amb els alumnes , amb  l’objectiu de treballar el crèdit de síntesi al voltant de la  capital del Bages. En els dies previs els hem passat un vídeo sobre la ciutat anomenat “La llum que portes dins”. I és que a Manresa es celebra,  de fa anys i pams, la Festa de la Llum, que commemora un fet miraculós, segons el qual un raig de llum provinent de Montserrat  que va entrar pel vitrall de l’església del Carme, va convèncer  el bisbe del moment per autoritzar la construcció de la sèquia, que fins a l’actualitat ha servit per abastir d’aigua la població. Fa anys vaig fer una treball a la facultat que vaig titolar “L'Ètica a la llum de la llum”, per Nadal vaig fer un parells d’entrades sobre la llum, últimament penso que per una nena, m’agrada molt el nom de Llum, la llum de tot tipus  m’ha suggerit molts dels meus poemes i si vaig rumiant, cada cop em  venen al cap més i més referències lluminoses. No ...

  Cada curs que he començat a treballar a un nou institut, abans d’anar-hi, he de consultar google maps, situar el lloc i escollir la millor ruta per arribar-hi des de que el tren em deixa a l’estació pertinent. Tot i així, el primer dia acostumo a equivocar el camí i és per això que torno a mirar, a adonar-me de l’error i a tornar a reprendre el camí el dia següent.  El segon dia ja va bé o millor, però estic obligada a observar l’entorn, el nom dels carrers i qualsevol detall que em serveixi per desar  el record en la memòria . I d’aquesta manera, solament així, el tercer dia ja va gairebé sol. El que em sorprèn és que a partir d’aquest moment, ni miro els carrers, ni els seus noms, ni res del que els dos primers dies vaig intentar retenir amb avidesa i sorprenentment arribo a lloc sense problema. Imagino que això té raó de ser per interaccions neuronals d'aquestes que expliquen els neuròlegs, però a mi  que no en sóc de neuròloga, dic que em sorprèn i m'agrada que...

Que xulo treballar en equip! Text: Glòria Vendrell Balaguer Muntatge: Joan Pau Inarejos Vendrell Actors: Abril, Quim i iaia Glòria

No goso dir que ha estat un Nadal dolent, prefereixo dir un Nadal diferent. Ho ha estat a escala mundial, en l'àmbit familiar i en el personal,  això és un fet irrefutable, però malgrat tants problemes i tantes foscors, la llum ens ha acompanyat sempre en qualsevulla de les seves múltiples variants lluminoses i totes elles, les naturals i les que no es veuen,  estretament relacionades: La llum de cada bombeta espurnejant del  pessebre de molsa, que em recorda el temps que som i em condueix la mirada a allò que de debò importa. Les llums de l'arbre, arrelat a terra i apuntant sempre al cel, que en el seu lleu dringar dansaire,  ens fa més dolça la nit. La llum de Saturn i de Júpiter, que alineats han evocat l'estel de Nadal que possiblement van seguir els Savis d'Orient fa dos mil anys. La llum de la "Paraula feta carn", la de l'Emmanuel, el "Déu amb nosaltres", la que en la litúrgia de la Nit Santa travessa cor i raó i es fa present portentosamen...

Va entrar a les palpentes i se n'ha anat  sense dir res i s'emporta amb ell un rastre de mal obscur i inexplicable aquest any Per tal que la llum  del jardí torni a ser llum clara l'horitzó l'ha engolit amb una glopada  calenta de sang aquest any I n'ha entrat un altre també a les palpentes sense gosar cap cosa ... Arraulit al clot de les seves mans ningú no sap com serà encara però li obro la porta  i li dono les claus a  aquest any Glòria Vendrell Balaguer 3 de gener de 2021

Hi ha estat sempre expectant  i atent a cada minúcia  i a cada detall Hi ha estat sempre pendent  de tot i de tots Sap que no és el protagonista però li és igual perquè en té prou en ser prop del nen Hi ha estat sempre en un racó, en qualsevol racó observador  del misteri i dels que passem a veure’l En l’esdevenir del temps ha vist cares petites noves i en el seu cor plastificat hi porta escrits els noms dels que  han marxat Hi ha estat sempre sense  veu ni gairebé presència El que no sap és que la seva mestressa el mira cada dia i li té enveja Glòria Vendrell Balaguer Nadal 2020

Els nostres avantpassats llunyans no tenien "caps de setmana" ni festius, ni tan sols els nostres avantpassats propers. Per als meus avis,  a pagès la vida transcorria entre les vinyes, en anar a buscar aigua al pou, en cuidar les gallines i l'ase etc, no tenien i no contemplaven gaire això del "descans", però sí sabien què celebraven per Nadal i per la festa Major, per exemple, i feien festa de la millor manera possible dins de les seves possibilitats. Tenir temps per a l'oci i el descans del treball és una cosa, però fer festa és una altra cosa diferent. Avui en dia hem guanyat (no tothom) molts drets pel que fa al descans del treball, però sincerament crec que hem perdut molt pel que fa a fer  "festa". Hom fa festa quan té quelcom a  celebrar, quan anem a un casament, quan et gradues, quan aconsegueixes una fita important... El cas és que el nostre calendari és ple de festes en les quals no sabem què celebrem. Les hem reduït al "descans...

El meu poble té una ermita que limita amb sant Climent de Llobregat i amb Viladecans. Va ser construïda entre el 1885 i el 1887 al cim del Montbaig. La va fer construir en Josep Estruch i Comella en honor dels seus pares. Cremada durant la guerra civil, refeta amb un afegit bonic bar- restaurant de pagès, testimoni de més d'un incendi a la muntanya, companya de la font de Golbes i amiga de la torre del Benviure, continua dempeus com una atalaia sobre el delta del Llobregat. Amb vistes immillorables dels massissos de Garraf i Collserola, de Montserrat de la Mola, del Montseny i diuen que fins i tot de Mallorca en dies especialment clars,  dins de l'anella verda del LLobregat, a 289 m. sobre el nivell del mar, és un lloc que manté un encanteri especial, petit i discret si voleu, però el té. L'ermita no té res d'especial, és més aviat lletja, l'advocació al sant tampoc desperta massa devocions que diguem, de fet si algú té ganes de resar una mica, ve més de gust fer-ho...

Enguany la tardor ha perdut els seus colors.  Carregada com ve de dolors inexplicables, és com si no fos qui fos, com si les belleses puntuals hagin passat de puntetes  a  la seva vora.  Des de l'angle ocult del jardí, el roig plora la seva absència però contempla el ter ra ple de fulles mortes i emmudeix.  Glòria Vendrell Balaguer Octubre 2020 La deshicha del mundo entró en mi alma (Simone Weil)  He vist l'opressió del meu poble,  conec  els seus sofriments. (Èxode 3) 

  Quan l'abad Oliva fa fundar el monestir de santa Maria de Ripoll, no sabia qui era ell. Preocupat i atrafegat com estava per la construcció del que havia de ser un cenobi benedictí de primer ordre, juntament amb sant Pere de Rodes i sant Miquel de Cuixà, se'n feia creus de l'enrenou que li provocava aquell petit bolet que cada tardor el venia a molestar insistint que volia ser-hi també, o en un capitell o en algun racó, que ell era de la terra de feia temps, que necessitava esguard per no morir quan arribava el fred, que qualsevol trosset , per petit que fos, li aniria bé, que, que... Tot eren pretextos i intents de fer-se un lloc, però l'Abad era massa gran per prestar atenció, i molt menys fer cas, a un ésser tan insignificant. Al rovelló , a vegades l'anomenen  esclatasangs, i hi ha qui diu que deu el seu nom a tot el que feia enrabiar al decidit benedictí, que encabritat, li deia sovint que li bullia la sang cada cop que el veia.  Més endavant, quan van cons...

Relat seleccionat pel llibre del concurs Tal.com sents/2020. Dedicat a la meva filla Alícia perquè és educadora social i perquè acaba de ser mare Quan va entrar a l'aula estava aparentment serè i tranquil. Li van passar del tot desapercebudes unes quantes empentes pujant les escales, malgrat que qui les va fer tenia la intenció de provocar-lo. Ja n'havia tingut prou amb la nit passada i no li venia gens de gust caure en provocacions inútils, tot i que les venia patint de part d'uns quants de l'altra classe, que des del primer dia, pel sol fet de ser estranger, li van dir de tot menys "bonic". Hi Havia coses pitjors i aquells quatre arreplegats no en tenien ni idea. Ell sí. Feia setmanes que somiava amb aquell mar, pres per les ones provocadores i gegantines i amb aquella barcassa de peix podrit. L'olor de podridura moltes vegades li feia venir arcades en el somni, i la nit anterior va passar, que les arcades si li van barrejar amb el plor contingut d...

Ens feia especial il·lusió fer altre cop el Balcó de Pineta, perquè el record que en tenim de ser allà dalt és realment memorable, un dels llocs més bonics del Pirineu, la glacera del perdut, la vista de la vall, el llac gelat de Marboré i sobretot la sensació feréstega i salvatge que encara perdura en la nostra memòria. Però no ha pogut ser perquè el temps no ha acompanyat. De manera que hem caminat fins als "Llanos i Circ de la Larri" pujant per la pista i baixant per les cascades. Una excursió molt fàcil i molt bonica.  No sé què té el Perdut que s'ha insinuat i ens ha deixat veure una miqueta de la seva glacera, no sé què tenen les praderies amples i obertes als ulls, no sé què té el cel enteranyinat de núvols canviants, no sé què té l'aigua sempre fresca i saltirona, no sé què tenen els xiulets de les marmotes, no sé què té el vent quan es deixa notar per la bellugadissa de les fulles, no sé què tenen les pedres mudes, no sé què tenen les aus quan planegen, no sé...

  A 1300 m d'altitud i dins de la pirinenca comarca del Sobrarbe, la població de Tella és un enclavament espectacular pel paisatge, i especial per les coses que es diuen d'allà. M'explico: se sap que el fenomen de la bruixeria va ser especialment rellevant en el Pirineu aragonès en els segles XVI i XVII i diuen que els habitants d'aquest lloc tenien arts obscures relacionades amb l'esoterisme i que feien servir plantes per a usos diabòlics. De fet, es té constància de moltes dones, diuen,  posseïdes pel maligne.  Per fer front a aquests poders ocults i foscos, es va construir un cordó de set ermites, de les quals avui solament en queden tres dempeus. Precisament sobre la roca coneguda com "El Puntón de las brujas", ja que segons diu la llegenda és el lloc on es feien aquelarres, hi ha la més antiga de les ermites i la més bonica amb escreix. M'agrada especialment perquè malgrat la seva aparent nuesa, està impregnada d'història, perquè ha restat sem...