El cordó vermell i el mar


Relat seleccionat pel llibre del concurs Tal.com sents/2020.

Dedicat a la meva filla Alícia perquè és educadora social i perquè acaba de ser mare

Quan va entrar a l'aula estava aparentment serè i tranquil. Li van passar del tot desapercebudes unes quantes empentes pujant les escales, malgrat que qui les va fer tenia la intenció de provocar-lo. Ja n'havia tingut prou amb la nit passada i no li venia gens de gust caure en provocacions inútils, tot i que les venia patint de part d'uns quants de l'altra classe, que des del primer dia, pel sol fet de ser estranger, li van dir de tot menys "bonic". Hi Havia coses pitjors i aquells quatre arreplegats no en tenien ni idea. Ell sí.

Feia setmanes que somiava amb aquell mar, pres per les ones provocadores i gegantines i amb aquella barcassa de peix podrit. L'olor de podridura moltes vegades li feia venir arcades en el somni, i la nit anterior va passar, que les arcades si li van barrejar amb el plor contingut de tant de temps i es van agreujar per l'esclat nerviós que va seguir després. Li passava a vegades, però mai tant com aquella nit.

Tot va acabar aparentment després de l'ansiolític, de la bossa de plàstic al voltant de la comissura dels llavis, del respir entretallat, del pols accelerat... A poc a poc es va fer la calma, especialment per l'assossec agraït de l'educador del torn de nit, que ja coneixia una mica els seus daltabaixos.

La primera hora la va passar mig endormiscat, probablement per la falta de descans i per la medicació. Ni les mirades burletes ni les boles de paper que queien sobre la seva taula amb dibuixos inquietants, res va aconseguir com altres vegades, que s'aixequés de la cadira encabritat i amenaçador.

La veu de la professora que li ressonava a les orelles molt millor que la remor del mar amenaçador, finalment va aconseguir que prengués consciència que allò era classe de mates i no una màrfega arreplegada sobre un jaç d'engrunes fosques i irrespirables. Va prendre uns quants apunts, va fer algun exercici i quan va sonar el timbre pel canvi de classe i es disposava a anar a l'aula d'acollida, el seu tutor el va anar a trobar i li va dir que havia d'anar al despatx de direcció, que el demanaven.

El despatx era vell, formava part de l'edifici antic del centre. No li agradava gaire ser allà perquè l'olor de florit a causa de les humitats, l'incomodava. Les finestres eren petites i estaven massa amunt per mostrar res de l'exterior, la qual cosa el feia sentir com un nàufrag en una illa perduda del món, sense possibilitat de retorn. Però el pitjor de tot era el semblant de l'educador, l'expressió de la directora del centre i els ulls de la integradora social… Va comprendre ràpidament que alguna de grossa en passava.

Tot el que li van dir i explicar, tot el preàmbul, tot el seguit de raons i de legalitats que van precedir el final, no ho va entendre, ni volia fer-ho. Solament es delia pel final, pressentint que seria un final trist i amarg.

- Ets un menor no acompanyat.... Aquí no et podem oferir res més... La teva situació legal és complicada.... la teva salut és delicada... Has de tornar… Però no et preocupis que aquest cop viatjaràs en bones condicions...

De moment el que sí que va tornar va ser l'ofec i el pols accelerat i les arcades. Va venir la infermera que estava fent un taller de primers auxilis en el centre i va dir que l'havien de dur a l'hospital, després que les maniobres habituals, van ser del tot insuficients.

.................

Es va despertar sense saber que altre cop havia tingut malsons, però amb la potentíssima impressió que en qualsevol moment li esclataria el cap a causa del fortíssim dolor. Quan era al seu país li passava de tant en tant, però coincidint sempre després que les bombes s’havien estavellat contra els edificis. Aquell sòl polsegós que feia olor de metralla el tenia entaforat als narius, li pujava fins al cervell i quan finalment li amarava tot el cos, es posava a tremolar com una bestioleta indefensa davant del caçador… Després venia el mal de cap.

Es va aixecar confós encara pel que li havien dit. Si més no, li van assegurar que aquest cop no viatjaria en la barcassa que feia olor de peix podrit. Estava molt cansat d’anar d’un lloc a un altre, de sentir el rebuig d’alguns, de sentir-se sol… on aniria? En aquella barca ho havia perdut tot, les ones fosques i esvalotades es van endur el que més estimava. L’única cosa que li quedava era ella i ja no estava al seu costat. Li havia promès que mai no l’abandonaria passés el que passés i havia faltat a la seva promesa, va deixar que el temporal se l’empassés i que la negror de la nit esborrés el seu rastre per sempre. Això és el que li van dir. Ella li havia demanat vehementment que arraulit sota la màrfega, estigués ben amarrat a les caixes que el semi-protegien i que per cap concepte es bellugués d’allà… Li va fer cas, però no va servir de res perquè no la tenia al seu costat. Dotze anys eren massa pocs per estar sol en el món.

Un cop superada la crisi (això deien) el van dur de nou al centre de menors que és on vivia de feia un any. El van tornar a trobar, van oferir-li una espatlla per plorar, el van omplir de justificacions que a ell li van semblar inútils, el van aconsellar… Els educadors del centre, alguns professors de l’institut i sobretot la Delia que seia al seu costat a l’aula de tecno, sempre havien estat amables amb ell, eren el més semblant a la mare perduda en el mar, però el buit era tan gran i el forat tan difícil d’omplir, que devia ser per això que no se’n sortia amb tantes emocions que bullien dins del seu cos adolescent i devia ser per això també, que es va convertir en l’epicentre de moltes agressions, de molts insults i de moltes ignomínies escolars, a les quals ell acostumava a respondre amb no menys virulència. De tota manera, res era tan trist ni tan dolorós com el mar i com la barca que el va buidar per dins.

........................

Com que tenia molt poques pertinences, no li va costar gens preparar l’equipatge. Ho va deixar tot a punt per a després de dinar que és quan l’havien d’anar a recollir per anar a l’aeroport ... Però va recordar de sobte que sí que li faltava una cosa, va sorgir com del fons d’un volcà que havia estat adormit i que una rauxa de memòria havia desvetllat.

Va ser el dia que la metralla va entrar per la finestra on eren tots de feia dies, perquè les altres estances estaven malmeses i no eren segures per estar-hi. Dormien sobre els matalassos que estaven en millors condicions, quan els va despertar aquella maleïda alarma que de tant en tant els avisava de bombardeig. No van tenir temps de sortir. Va ser del tot desprevingut, les sortides eren perilloses i estaven bloquejades per la gent que corria desaforada. Van decidir quedar-se on eren buscant esguard. Des de l’angle de l’habitació escollit i que va servir de parapent a ell i a la mare, van veure com es passejava la mort emportant-se el pare i els dos germans en un ritual dantesc, impropi de la seva edat.

En el coll del pare hi havia un cordó vermell tacat de sang on hi penjava la clau de la casa. Sense pensar massa perquè, en un rampell inconscient, el va arrencar i se’l va endur a correcuita de la mà de la mare que corria eixelebrada entre el rastre de fum i de mal que havia anorreat tot el que tenien. Des de llavors el va dur sempre en el seu coll, no sabia ben bé perquè, però va acabar sent com una penyora d’enyor, d’amor i de dolor.

El va dur fins que el van rescatar del mar assassí. Li van haver de treure perquè va tenir la primera crisi greu d’ansietat i qualsevol cosa, deien, li causava més angoixa i més ofec, calia no tenir res al voltant del coll… s’hi va resistir amb les poques forces que li quedaven, però el van convèncer que li guardarien i li tornarien després. Sí que el van guardar, el van posar dins la carpeta on hi havia tot el que feia referència a ell, informes mèdics, socials i paperassa variada, però per coses d’aquelles que passen o potser per la trencadissa d’emocions que havia viscut, fins aquell moment no hi havia tornat a pensar més.
.................................

Embogit va córrer fins al despatx de direcció. Com que no hi havia ningú, va forçar la porta i va entrar, tancant-la amb una batzacada expressa i significativa. Va remenar calaixos i armaris, carpetes, arxivadors… “Havia de ser allà” “havia de ser allà”, es repetia una i una altra vegada…

El cordó vermell era dins una diminuta bosseta grapada a un sobre que portava escrit el seu nom. El va obrir amb desassossec…

"Segons els testimonis, la mare del noi es va llançar al mar per salvar el seu fill que desprotegit i en estat de xoc havia caigut de la barca sense oferir cap mena de resistència a la tempesta. En un intent desesperat però definitiu va aconseguir salvar-lo traient-lo de l’aigua. El noi va continuar en xoc fins que es va produir el rescat, però la mare va desaparèixer per la força de l’aigua i del vent, després que un objecte la colpegés virulentament"

Entre llàgrimes copioses, resseguint amb el capciró dels dits una i una altra vegada el cordó vermell i el paper que acabava de llegir, ho va posar tot dins la seva bossa, es va dirigir a la porta d’entrada, en aquest cas de sortida i es va asseure esperant que el vinguessin a buscar.

..........................

El taxi avançava lentament perquè era hora punta. Quan van passar pel davant de l’Institut li va semblar veure la Delia a la porta mirant amb avidesa. La notícia que retornava al seu país va córrer amb rapidesa i ella se’n volia acomiadar. Ho va notar en els seus ulls. D’ençà que era aquí n’havia après molt d’aquestes coses. Va pregar Insistentment que el deixessin baixar i ho va aconseguir.

Tot plegat, unes quantes llàgrimes, una senzilla abraçada, un “adéu que et vagi bé”.... però en va tenir prou. En un a correcuita li va ensenyar el cordó vermell que duia al palmell de la mà, li va explicar que la seva mare l’havia salvat del mar, li va, li va … Les paraules s’ensopegaven, s’entretallaven, s’amuntegaven… Però aquest cop no ho feien amenaçadores com la metralla i com el mar, aquest cop brollaven de dins, del seu forat… I mentre sortien i brollaven, les cadenes que l’havien encadenat tant de temps, es van anar trencant d’una en una, lentament.


Glòria Vendrell i Balaguer
novembre del 2019



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El conte de la bola de l’arbre de Nadal

La cicatriu d'en Roc

Portsmouth natura

Tolerancia i especificitat

Santa Maria de Refet i EL LLOC

Un conte d'hivern

Valle de Bujaruelo

NENS

?????

El país que no tenia princesa