Venbariarismes

Entre el parc nacional d'Ordesa- Mont perdut i el canyó d'Añisclo,  i al bell mig del valle de Vió, Fanlo és un petit poble de la comarca del Sobrarbe que  destaca pel seu gran interès paisatgístic, més que per cap altra cosa, que no és poc.  El poble conserva cases de pedra calcària de grans dimensions, amb àmplies portes de mig punt, patis grans i torres defensives, carrerons empedrats i empinats, de cara al vent , a la cara sud del parc nacional i a la suggerent "Peña Montañesa" que solitària i majestàtica, tanca el paisatge per l'est. L'església gòtica, molt a prop de l'ermita de "los Dolores" (ambdues tancades)  amb un campanar esvelt i prominent, sembla vigilar les possibles amenaces de la vall. No crec que el còvid-19  gosi desafiar el seu esguard. La lluna ens ha picat l'ullet des de la "Peña" abans d'anar a dormir, contenta de veure'ns, nosaltres més encara. Alço els ulls a les muntanyes... d'on em vindrà l'...

Chichester tenia un canal. El van construir l'any 1822 com un de sol: Canal de Portsmouth-Arundel. En un trajecte de 7,2 km des de Chichester fins al port, a  Birdhman, era navegable amb dues rescloses i podia portar vaixells de 100 tones, però com a canal comercial no va ser cap èxit, i el 1892 va abandonar Arundel i va passar a la corporació de Chichester. Des de l'agulla de la torre de la catedral, un ànec de bec roig distret, demanava ajuda de feia anys i pams per poder baixar al canal. El va portar fins allà una ràfega de vent, un dia que el vaixell de 100 tones passava pel canal i ell, distret com era, no va tenir temps d'esguardar-se  de la seva fúria. Des de llavors, que cada dia nyequejava a l'uníson amb  les campanes de la torre de la catedral, hora rere hora, sense que ningú l'escoltés. Com que els vaixells van deixar de navegar pel canal, aquest va acabar convertint-se en un deliciós passeig per als veïns i per a tothom qui el venia a visit...

Al comptat de Hampshire hi ha un poble anglès que en algun moment de la història havia estat un castell. Ningú  sap ben bé on queia, però el record de què un dia va ser-ho, es manté en el seu topònim: "Rowlands Castle". Diuen que una nena divertida, que parlava el llenguatge dels arbres, dels cargols, de les flors i de les praderies, va anar-hi un dia per resoldre l'enigma del lloc del suposat castell. Va viatjar de lluny, emportant-se la seva motxilla de dinosaures que la protegia sempre de tot mal.  Emocionada pel viatge i decidida a tot, va preguntar a l'arbre vell  a les flors que guarnien la plaça, a les vetes marronoses dels troncs caiguts, va demanar a la seva iaia que escoltés atentament la remor de les fulles, ella i l'avi van seguir el cargol que vivia a la pradella  de feia temps.... però tot en va, res de res, ningú sabia on parava el castell! La casa gran que hi havia al capdavall de l'arboretum i  de la gran prada verda, guardava el secret de tot...

Spinnaker tower, sempre atenta i vigilant,  no perdia mai de vista el canó del castell, que tot i que feia temps que no espetegava, ella no se'n refiava gens ni mica, i a cada intent de torpedejar el port, ella responia amb aquella mirada altiva i amenaçant que la feia tan peculiar i que feia l'enveja de tothom. Havia aconseguit que l'engarjolessin, no fos cas, que en un moment de descuit, espantés la marina, les gavines i la gent. Però el capità del vaixell que no té nom, va venir un dia d'amagatotis, va trencar les reixes i va deslliurar el canó que va començar a disparar el seu armament, amb una força insospitada. Per més que van intentar aturar-lo, no va haver-hi res a fer... en un tres i no res, tot va ser fum i foc. La Spinnaker tower des d'aquell dia maleït, va deixar de ser qui era, va voler amagar-se, enfonsar-se dins la badia, perdre's per sempre més... ja no tenia raó de ser...    El que no sabia la torre és que men...

  La llegenda explica que un vellet, assedegat per l'estiu, a les altes muntanyes del Ripollès va demanar aigua a un pastor que vivia en una cabana. El pastor, compadit de l'home gran, com que a casa seva no n'hi havia prou per calmar la set, va anar a buscar l'aigua lluny de la seva cabana. El vellet, com a mostra de gratitud, li va regalar una cantimplora d'aigua que hauria de ser plena sempre més. Diu també la llegenda que un dia que el pastor caminava pel mig d'una tartera, va perdre la preuada cantimplora, i com que segons la promesa,  aquesta no podia deixar de rajar, va acabar convertint-se en Ulldeter, en el naixement d'un riu, que des d'allà fins a Llanars i Camprodon,  i molts més enllà, fins al mar, ha estat un regal inesgotable, igual que la cantimplora. Hi ha qui diu que el vellet assedegat era sant Esteve, que baixant de les muntanyes, es va aturar a Llanars i com que ningú en aquells indrets coneixia la seva història, la va deixar impresa ...