Més enllà de la tristesa

No m’agrada gaire la tardor. La llum és baixa i tènue, la humitat és alta i els dies curts.

Però els bolets sí que m’agraden i les olors del bosc.  I m’agrada també l’escalforeta de les castanyes, que cada any posen a la plaça de l'ajuntament , castanyeres i castanyers.

M’agrada sobretot la meva finestra encarada al sol, que cada matí em saluda i em diu “ bon dia” malgrat tot. Són d’un preciós que enlluerna,  les  fulles vermelloses que em deixa veure. Tan punt les miro, hi són. Sempre hi són. Cada any, puntualment,  pinten de color les parets, que sense elles resultarien tristes i avorrides.

Passa el mateix amb moltes altres coses. Més enllà de la tristesa ,no hi ha res que no m’agradi  del tot,  seria injust dir el contrari.

A vegades passen coses sobtades que un no hagués imaginat,  i te les trobes a les mans com la rosada, lliscant per fora i mullant per dins. De tan estranyes que són, les voldríem llençar lluny, però no és possible. I no tenim més remei que fer-les feixugues companyes nostres.

Quan aquestes coses ens toquen la vida, encara que sigui el seu voraviu, la llum es torna baixa i tènue, com la tardor. Però m’adono de que sempre hi ha finestres obertes i encarades al sol. El panorama que deixen veure, pot ser  que no sigui clar i nítid encara, però sé que arribarà el dia en que es podran veure coses tan boniques, com les fulles vermelloses, que puntualment pinten de claror i de color el meu matí.

Glòria Vendrell i Balaguer

14 novembre 2011