Poetes

Hi ha un ocell que cada dia em canta. No l'he vist. El busco i no el trobo. Solament sento com canta. I el cas, és que em fa il·lusió sentir-lo quan em llevo. I ho fa tan bé, que respiro a fons quan l'escolto.

Ell no sap qui sóc, ni com em trobo. No te ni idea de si la nit ha estat llarga i fosca. No sap si el dia que comença em ve de gust començar-lo o no començar-lo. No l'importa si estic atenta al seu al seu cant,  o si ho fa algú altre, en el meu tros de cases abocades al sol.

A vegades, fins i tot el sento, des del cel obert, entre les escletxes de les persianes que deixen passar les olors matineres.

Potser ens pensem que la poesia és inútil i passada de moda, que solament pot ser escrita per ànimes inspirades... però vés per on,  que l'ocell que cada dia em canta, no sé si és poeta o que és, però sí que sé, que dibuixa en el meu terrat uns versos, que de tan bonics com són, fins i tot les teulades velles i  grises, em semblen catifes precioses esteses davant meu.

... algú em sabria dir si el meu ocell també és un poeta ?

Glòria Vendrell i Balaguer

maig del 2011