Venbariarismes

  Em va pertorbar tant aquella imatge femenina  impertèrrita, que hi vaig tornar al cap d’una estona i fins a cinc vegades, aprofitant les estones de descans que em permetia aquell treball , que no per volgut, deixava de ser estressant i dolorós. I cada cop que hi anava, el mateix posat, la mateixa mirada, el mateix no res… Des de petit que el pare i l’avi  m’havien explicat coses de la guerra, de com ho van passar de malament, de com van fer per resguardar-se en aquella cisterna de la vinya, buidant-la a cops de galleda, de com defugien les granades, del respecte que els imposava aquell tanc enclotat al vell i apagat forn de carbó… Però ser-ne espectador, era tota una altra cosa! No vaig dubtar gens quan m’ho van demanar. El país estava sent assetjat  per les milícies veïnes, les bombes havien sembrat pànic i destrucció i calia que l’equip humanitari hi fes un cop de cap per portar elements bàsics de subsistència, aigua, menjar envasat, mantes, roba d’hivern… el que...

Diuen que al cap del dia rebem uns 1500 missatges, en siguem conscients o no i que l’objectiu d’aquesta publicitat és provocar satisfacció de cara a tenir interès i finalment consumir allò que es publicita.  Em crida poderosament l’atenció això,  com a mínim trobo interessant adonar-me que el que necessito consumir de veritat, entre tants missatges rebuts a diari, no forma part de cap marketing especialitzat. Té a veure amb el missatge implícit de la vida, do de Déu, amb la llavor rebuda, té a veure amb tantes experiències de vida eterna viscudes en la finitud material.   I passa sovint que aquests missatges reveladors de vida, inicialment no provoquen satisfacció com la publicitat, ans al contrari, parteixen del dolor, caminen amb ell i en ell es manifesten, però la paradoxa és que solament ells em provoquen el desig  de consumir la vida autèntica i anhelada  des del més pregó de l’ànima. No dic això per fer intel.lèquies i teories sinó que ho dic perquè ho han...

Vuitanta-vuit pàgines que es llegeixen quasi devorant. Aquest filòsof de moda en fa cinc cèntims de la necessitat del dolor i de l'obsessió que tenim per desterrar-lo el més lluny possible. En canvi, ell defensa la necessitat de dotar-lo de sentit, fa servir el conte de la princesa que tenia un pèsol al matalàs i afirma que si fem desaparèixer el "dolorós" pèsol de la nostra vida, començarem a notar altres dolors, que els matalassos són tous, per exemple. ...  Al cap i a la fi , diu, el que fa mal, és justament el persistent sense sentit de la pròpia vida ... i no "el pèsol" o el "matalàs" o qualsevol altre objecte de dolor. I parlant del també famós virus de moda, diu que quan ens preocupem exclusivament de la supervivència, que ens assemblem al virus,, aquest ésser no-mort, que no fa més que multiplicar-se, és a dir, que sobreviu sense viure realment (...) com més es redueix la vida a simple supervivència, més por es té a morir. Ens faríem un favor b...

Els  frescos dels murs del monestir de sant  Benet, no hi eren sempre, però quan apareixien, la lluita era ferotge, entre el malvat Llucifer, que s’empeçonava en omplir-ho tot de tenebres i malsons, i els àngels alats que feien mans i mànigues per retornar la bellesa i la llum. Sempre era una cruenta batalla que repetida en cada generació, d'ençà que s’havia consagrat el temple en el s. XI, no donava treva i mantenia a distància tots els habitants del Bages, que temerosos ni s’hi acostaven. Hi havia qui deia que en l’aniversari de la consagració del temple, se sentia remorejar les veus del vell bisbe de Vic i la d’alguns monjos entonant música gregoriana. Tot plegat havia aplegat tant de misteri, que ningú se’n sabia avenir. Un mes de gener gèlid, aprofitant que el fred tenia ben entretingut Llucifer fent més foc del que mai havia necessitat, els nobles Sal.la i Ricardis, fundadors del monestir, l’abat Pere Frigola que li havia aportat tant d’esplendor i fins i tot el matei...

Quan semblava que guanyava la partida  el moment temut, les roques es van aplanar, van endolcir les arestes i es van ajupir per rebre el mar, que gelós de feia tant de temps de tocar la costa, es va anar fent camí. Entreclarors, anhels pregons i gelosies ocultes, es van anar desfent a poc a poc, escumoses i translúcides.  Alçat com un estendard al vent, el piló de pedra feia honor al present, al passat i al futur, en un recull-rastre de records i de vides esperades. El sol d'hivern s'havia tornat càlid aquell matí i les onades vencedores es van endur totes les pors mar endins. Glòria Vendrell Balaguer Nadal 2021-22

Quan arriba l'advent, de lluny estant penso en tantes coses que he de fer per preparar les festes, per acabar d'avaluar amb seny, per comprar, per organitzar.... a vegades m'atabalo ,però en el meu afany per fer-ho tot,  hi ha una cosa que mai podria faltar: fer-te un lloc. Mentre vaig buidant les caixes de figures nadalenques,  mentre oloro la molsa tot just recollida a la muntanya, mentre miro l'entranyable Tió, mentre engalano l'arbre, mentre distribueixo les felicitacions i les llums de colors, però sobretot mentre vaig posant les fustes i les escorces que seran el nostre pessebre i mentre col·loco amb cura cadascuna de les peces fonamentals, el Nen, Maria, Josep, els Reis, Pastors i Rabadans, l'àngel, l'Estrella... sento que et faig un lloc a casa, un lloc necessari, el millor, el que dóna sentit a tot, i el cas és que fent-te un lloc a casa, també te'l faig en el meu cor. Glòria Vendrell Balaguer Desembre de 2021

D'estones de llum que marxa, sou De fulles vermelles  que ara tot ho omplen, sou també De cel que fuig amb pressa darrere el sol, sembleu De diàlegs antics entre les cadires aparentment buides, en sou plens De teulades veïnes que us han conegut, n'esteu acompanyats Amanyagats  per les veus dels petits que hi són i de les que vindran Al palmell de les mans de Déu, enclotats, fets infants A punt de néixer de nou Us estimem Glòria Vendrell Balaguer 31 octubre 2021

Peguera no és un poblat, és un despoblat. Situat a la comarca del  Berguedà, sota el gran roc que un dia va coronar un castell gairebé desaparegut, vigilat de a prop per la minúscula ermita romànica de sant Miquel, entre els Rasos de Peguera i la serra d’Ensija, a 1600 m d’altitud, entafofat a la capçalera de la vall que li dóna el nom, fa uns dies quan hi vam estar, amb l’excusa dels bolets tardorencs que sempre són un plaer,  vaig pensar en tantes vides de tanta gent que hi ha viscut de qui no en sabem res, però de les quals, com a mínim, en queden les despulles petrificades de segles d’existència, com a testimoni eloqüent del que ha estat. Elles fan present el dolor del que s’ha perdut. M' ha fet pensar...  Hi ha altres vides petites, per a alguns potser insignificants, que bateguen en el ventre d’alguns dels nostres fills, que són també testimoni eloqüent d’una vida, que sigui com sigui, arribi on arribi, malgrat el que molts opinin, sé que mai serà cíclica com  ...

Un llibre impactant que no pot deixar ningú indiferent , sigui ateu, agnòstic o creient. Llegir-lo renova, fa créixer, comunica il.lusió i esperança. Enmig del dolor i de la infàmia més abominable, no hi ha res que sani i repari el cor, que no sigui el perdó sincer, a un mateix i als botxins que han dut a terme el mal. És la història d’una noia tutsi, que en el genocidi de Ruanda de l’any 1994, amagada en un bany minúscul amb altres dones, no solament salva la vida, sinó que viu una experiència religiosa tan gran, que la duu inevitablement a reconciliar-se amb la seva història i amb els seus enemics, als quals acaba  perdonant, després d’un procés íntim i molt intens de relació amb Déu.  Necessàriament recomanable Encontré un lugar en el baño que podía llamar como propio: un pequeño rincón en mi corazón. Me retiraba a ese lugar tan pronto me despertaba y me quedaba ahí hasta que me dormía. Era mi jardín sagrado, donde hablaba con Dios, meditaba sus palabras y nutría mi ser esp...

Avui, gairebé com a colofó de les vacances, hem pujat al cim més alt de la serra d'Ensija, el cap Llitzet o de la Gallina pelada, 2377m. i 810 m. de desnivell. Un cim fàcil i bonic amb excel·lents vistes a la paret sud del Pedraforca, al massís del Cadí, al Moixeró , a la Tossa d'Alp, al Port del Compte, als Rasos de Peguera, amb una bona o subtil panoràmica també de l'embassament de la Llosa de Cavall, de la serra de Catllaràs amb el Sobrepuny i dels cims més alts dels Pirineus orientals. Hem pujat pel Torrent de la Llobatera i hem baixat per la Font Freda. En la pujada el paisatge no s'ha obert fins a la Planella Gran i ho ha fet de sobte, deixant enrere el bosc i les pedres, i obrint-se com un vano d'herba amorosida als nostres peus, empenyent-nos a seguir pujant, mostrant-nos amb desvergonyiment, però a poc a poc,  tota l'esplendor del paisatge. Just ahir va fer quaranta-sis  anys que estem junts i el dia 19 d'aquest mes, quaranta-dos que ens vam casar. ...

Primo Levi , escriptor italià d'origen jueu va ser un supervivent del nazisme. Va ser deportat a Auschwitz, després que manifestés les seves arrels, tot i que quan va ser captivat, va ser a causa de la seva lluita política contra el feixisme. Si hagués explicat això hauria estat afusellat immediatament.  Dels centenars de deportats que van arribar al camp, solament van sobreviure 20 persones. Dels que van morir no en sabem res, solament el poc que ens han pogut explicar alguns testimonis com el mateix Primo Levi. Gràcies a persones com ell que han tingut el coratge de buidar les seves entranyes en un llibre, podem conèixer fins on pot arribar el mal i com pot arribar a crear estructures malèfiques amb el beneplàcit d'una gran majoria anestesiada. L'important, però no és solament el record del passat, sinó  pensar per adonar-nos quines coses AVUI també estan germinades pel MAL.  La Trilogia té el mèrit d'estar escrita des de la més crua experiència i amb un llenguatge qu...

En sis minuts, un recull de fotografies de Tossa de mar acompanyat de música i textos d'havaneres, 

  Va sentir soroll de gent que venia i amb prou feines va poder ficar el cap sota el bolet primerenc. Les granotes el cridaven de dins de la bassa perquè anés amb elles, però ell poruc i atemorit, no va gosar bellugar-se d'on era. La rugositat solcada del seu dors negre va permetre que es confongués amb la fullaraca en estat de podridura a causa de la molta humitat de l'entorn. Però el bolet era massa petit per protegir-lo i li va demanar que marxés, se li podia fer malbé el bonic i incipient capell... Aprofitant un moment de calma, el llimac negre va córrer tant com va poder cap al bosc de Gausac, en direcció al Pla Bataller.  El petit bolet li va assegurar que era buit de gent a aquelles hores. Tan cansat hi va arribar, que després de refer el seu cos sota l'aigua de la font, es va quedar ben adormit vora una de les pedres que va trobar  en aquell bonic avetar.  Però l'ensurt va ser molt gran en despertar-se de bon matí i adonar-se que molts diumengers estaven arri...

Santa Maria d'Artiés és considerada un dels millors temples exponents del romànic de la Vall d'Aran. El conjunt de les pintures murals del sostre del presbiteri són del s. XVI i no se'n coneix l'autor, malgrat que es diu que semblarien  del pintor El Bosco, per la proliferació de detalls i l'emotivitat expressada. Són una escenificació del Judici Final:  a una banda un gran drac que devora, calderes coent... i a l'altra els benaurats. També hi ha diverses pintures: fent referència a Déu Pare amb els evangelistes i algunes escenes bíbliques, com el judici de Salomó i la decapitació de Joan baptista. Hi ha dos campanars que flaquegen l'església, un romànic i un altre a camí entre el romànic i el gòtic, un sobri i l'altre més sofisticat.  L'edifici conserva les dues portes inicials, una d'elles més treballada, malgrat el deteriorament de les arquivoltes, i l'altra més modesta. Té retaules barrocs i un retaule gòtic principal al presbiteri amb es...

Ves per on, a mi que no m'agraden  gaire els esports, avui m'he quedat totalment penjada amb l'arribada a Viella dels corredors de l'Ultra Trail Vall d'Aran 2021. He de confessar que fins i tot m'he emocionat.  En les nostres anades i vingudes, n'hem trobat alguns corrents per les muntanyes i pels pobles, hem trobat també les senyalitzacions i marques grogues característiques, els organitzadors, càmeres i fins i tot un dron que sobrevolava la cursa a l'altura de Colomers. Per un moment  m'he intentat posar en la pell dels que portaven hores i hores corrents per valls, circs, rius, torrents, colls, tarteres, carenes i camins, en les moltíssimes hores d'esforç que portaven a les espatlles i en el clímax que deu suposar albirar la meta, trobar els seus que els estan esperant amb  ànsia, entrar  de la mà o a coll dels seus més petits, fer sonar la campana a la meta, que per a cadascun d'ells representava el triomf més desitjat... "un subidón...

Naut Aran és el municipi de la Vall d’Aran més extens, el componen les boniques poblacions d'Artiés, Gessa, Salardú, Bagèrgue i Tredòs.  Salardú i Bagèrgue són les dues capçaleres que acompanyen l'Unhola. A Salardú, com que gairebé és lloc de pas, hi havia estat moltes vegades, en canvi a Bagèrgue no, i això que és considerat un dels pobles més bonics d'Espanya! De Salardú, em quedo amb la vista del massís de l'Aneto i les Maladetes al darrere del campanar de l'església,  amb la seva portalada romànica, amb el seu interior policromat i amb la preciosa talla del Crist, també policromada, del s. XII. De Bagèrgue, em quedo amb les flors,  amb la fresqueta del camí, amb l'obaga atapeïda de molses, amb l'olor de muntanya, amb la seva bonica parròquia romànica, però sobretot amb l'ermita de santa Margarida i amb la bellíssima era Plana de Bagèrgue, que ha estat un regal dels grans! Tots els ornaments eren un  regal  per als ulls. Sir 45 Glòria Vendrell Balague...