Venbariarismes

Fa molt de temps que visc al meu carrer. L'he vist canviar d'imatge, de color i de veïnat. M'agrada a vegades observar-lo, com s'observen les cireres a punt de collir. És una mania que tinc. Però és una mania que m'obliga sempre a mirar diferent. Potser és per això, que de tant en tant em sorprenen petites coses que a força de passar-hi cada dia, vés per on, que un dia hi caus que hi són. És llavors quan trobo maquíssimes les floretes que treuen cap per la finestra, magnífic l’arbre del costat del xamfrà, curiós l’autobús que circula a poc a poc,, suggerent l’entrada del celler que hi ha porta a porta amb la nostra…. A l'escala de casa sempre hi ha coses que canvien. També canviem els que hi vivim. Canviem de imatge, perquè a poc a poc ens anem fent grans i també de nombre, perquè ja en falten uns quants ....llavors, cada gerro, cada testet i cada fulla venen a ser com part del tot que permanentment ens acompanya. ...

enhanced-buzz-16543-1337567635-2.jpg Lluna de blanc i de negres que has passat i no t'he vist Lluna de blanc i de negres que has gosat trencar el previst Lluna de blanc i de negres que de nou has tornat a venir Lluna de blanc i de negres que has eclipsat el sol, qui ho hagués dit ! Lluna de blanques ombres i  de lluminàries de nit tu no ho saps,  però t'has convertit en espectacle aquest matí Glòria Vendrell Balaguer maig 2012

Mario Benedetti Cuando éramos niños, los viejos tenían como treinta, un charco era un océano la muerte, lisa y llanamente no existía Luego cuando muchachos, los viejos eran gente de cuarenta, un estanque era un océano la muerte solamente una palabra Ya cuando nos casamos , los ancianos estaban en los cincuenta un lago era un océano la muerte era la muerte de los otros. Ahora ya veteranos,  ya le dimos alcance a la verdad: el océano es por fin el océano, pero la muerte empieza a ser la nuestra.

http://valoreserika.blogspot.com.es/ J.Corominas:  retalls de   " Tolerancia y oscurantismo en la sociedad mundial": La Tolerància La tolerancia, como los mejores ideales, fácilmente se convierte en una especie de ideología. A veces puede designar una especie de desinterés e indiferencia (...) otras veces la defensa de la tolerancia esconde la defensa del fanatismo (...) también apreciamos fácilmente como son los grupos de poder los que más hablan de tolerancia, frente a las víctimas, que al no tener más que el grito, son encima consideradas " intolerantes "(...) Frente a estas diversas ideologías de la tolerancia, se podría hablar de una tolerancia crítica que mediante la fuerza de la razón sentiente, busca el diálogo y la crítica correctora, pero también busca determinar dónde termina el respeto a la diferencia y donde comienza la indiferencia y la irresponsabilidad por la situación del otro. La tolerància en l'àmbit de les religions i...

Estany de Gèmena Si partim de la base de que religió ve de religare, vol dir que fonamentalment la religió és una relació amb alguna cosa que per se, és del tot diferent a la realitat humana. El bé i la bellesa formen part d’un primer estadi de la Revelació divina, ja que hi ha dins nostre una tendència, podríem dir innata, en la recerca i el desig del be i de la bellesa, com a experiència de plenitud ( sentit de la vida) . La “relació” que establim amb aquestes realitats no és altra cosa que experiència religiosa autèntica.  En realitat, però, tal com diu Joan Pau II a Fides et Ratio , tota recerca humana és una recerca de Déu, se’n sigui conscient o no. Així doncs, en la mida que l’alumne pugui comprendre’s a si mateix com un receptor de preguntes i de desigs de plenitud i com algú necessitat d’establir relacions amb les coses que de debò paguen la pena, en la mateixa mida podrà apropar-se a Déu mateix, que jau i rau en el ser de tot bé i de tota bellesa....

Video del LLuís Inarejos i Vendrell:

F. Torralba: Potser perquè la qüestió sobre el sentit s'ha desplaçat al pla privat, i des del punt de vista social es parteix de la idea de que cadascú l'ha de madurar individualment. Potser perquè vivim en un univers plural i divergent, on els éssers humans partim de concepcions del món diferents i donem respostes diferents a la mateixa pregunta pel sentit. O potser perquè vivim instal·lats en una cultura satisfeta i còmoda amb ella mateixa, on es considera que la qüestió del sentit és banal i pretèrita. Sigui per una o altra raó, el fet és que la pregunta sobre el sentit és pràcticament absent dels processos formatius habituals, no solament en la família, sinó ens les institucions educatives socials. V.Frankl : El sentit de la vida, en cap cas depèn d'allò que esperem de la vida, sinó més aviat i de manera exclusiva d'allò que la vida espera de nosaltres ( no es tracta de que ens fem preguntes nosaltres, sinó que ens experimentem nosaltres mateixos com els...

L'arbre de fulles frondoses te una arrel enverinada. És una de sola, però quan treu cap, pinta de penombra totes les coses. Cada dia rego el meu arbre cuido que ningú el faci mal bé i de nit el vetllo perquè no se l'emportin de soca arrel. A vegades me n'oblido i com qui no vol menjo el fruit del verí. Qui va plantar el meu arbre ja sap que li ha sortit una arrel enverinada Jo no entenc que ell no vulgui arrencar-la i fer-la morir. Mentrestant el meu arbre no pregunta ni sap. Lentament arbora i arrela en un racó del jardí. Glòria Vendrell i Balaguer maig del 2012

Cuando tú me mandas que cante, mi corazón parece que va a romperse de orgullo. Te miro y me echo a llorar. Todo lo duro y agrio de mi vida se me derrite en no se que dulce melodía y mi adoración tiende sus alas, alegre como un pájaro que va pasando la mar. Sé que tú te complaces en mi canto, que solo vengo a ti como cantor. Y con el fleco del ala inmensamente abierta de mi canto, toco tus pies que nunca pude creer que alcanzaría. Y canto y el canto me emborracha y olvido quien soy y te llamo amigo a ti que eres mi Señor. Rabindranath Tagore

Enseñarás a volar, pero no volarán tu vuelo Enseñarás a soñar, pero no soñarán tu sueño Enseñarás a vivir, pero no vivirán tu vida. Sin embargo en cada vuelo,  en cada vida, en cada sueño... perdurará siempre la huella del camino enseñado Teresa de Calcuta

http://fomentarte.es/obra-pintura.php?artista=131&obra=5 .Montse Vendrell Text inèdit de Josep Ratzinger El artículo del credo sobre el descenso del Señor a los infiernos nos recuerda que d e la Revelación cristiana forma parte, no sólo el hablar de Dios, sino también su callar. Dios no solo es la palabra comprensible que se acerca a nosotros, también es la causa callada e inaccesible, incomprendida e incomprensible, huidiza. Ciertamente, en el cristianismo hay una primacía del logos, de la palabra con respecto al silencio : Dios ha hablado, Dios es la Palabra. Pero tampoco podemos olvidarnos del verdadero escondimiento de Dios. Solo cuando lo hemos conocido como silencio, podemos esperar oir también su hablar, que emana de su silencio. La Cristologia culmina en la cruz, el momento de la tangibilidad del amor divino, en la muerte, en el silencio y en la oscuridad. En el grito de muerte de Jesús : " Dios mio, Dios mio ¿ por qué me has abandonado? " el se...

 La taula és a punt, senzilla i bonica , com el maig que just comença,  amb el blau matern que mai falta  amb l'herba petita que encara no podem trepitjar. Les moreres ja apunten l'ombra  que a l'estiu serà frondosa i fresca El fanal ben quiet ,sap que no el necessita el sol del migdia  Les carxofes esperen el seu torn, després de xai  i botifarra  La brasa, negra de cendres i vermella de foc desprèn aromes i sabors... I les mans que no paren... i els peus que no belluguen... i els ulls que no veuen... i el "raig raig" del setrill i el "gira gira" del morter i el secret de no parar... i la cuina ... i el temps que no te pressa... La tarda que cau soneta i cançons  mentre el brot i la fulla  secretament tot ho miren Glòria Vendrell i Balaguer maig 2012 ( Ordal)

http://www.flickr.com/photos/inarell/ La mort no és un acte lliure,però ens ofereix la possibilitat de portar la vida a la consumació. Solament des de la mort podem dir que hem fet tal o qual cosa. Mentre vivim, les nostres opcions de llibertat sempre queden una mica “ penjades”, perquè ens desdiem de les coses , ens penedim, anem endavant, enrere... La nostra  llibertat no és absoluta,  ens ve possibilitada per una cosa tan poc lliure com la mort. La vida i la mort se’ns imposen. Tampoc podem decidir si volem ser estimats o no. Déu abans de nosaltres, ja ha decidit  fer-ho.  Solament acceptant la presència de la mort a la vida, podrem acceptar la vida dins de la mort. El temps no és un simple devenir, sinó un kair o s. Encara que caminem cap a la mort, no hem estat pas creats per a la mort, sinó per a la vida. L'autèntic problema a resoldre no és quin sentit té la mort, sinó quin sentit té la vida. A la vida el fonamental és pode...

Després de molts anys de tu amb tu, de jo amb tu, de tu amb mi i de mi amb mi, ahir quan la nit ens va adormir amb la seva calidesa, em vaig adonar de com m’agrada ser al teu costat al cap del dia. No és solament el que sento i el que crec és el que sé i el que he sabut a poc a poc, després de dies i de nits després de vespres ,migdies i matins, després del malson i del sol, a totes hores, persistent i present sempre el teu nom... Cada tros de mi t’estima a tu, despert o quan somia i encara que no ho faci sovint, tot i que ja ho saps, deixa’m que et digui com m’agrada tenir-te al meu costat al cap del dia Glòria Vendrell i Balaguer Abril 2012

http://mayzindel.blogspot.com.es/p/painting.html Un dia, un professor de filosofia va començar la seva classe prenent una gerra gran   i buida que va anar omplint amb pilotes de golf. Va demanar als seus estudiants si la gerra estava plena, i els estudiants van respondre que sí. Però el professor va agafar una caixa de boletes i les va buidar dins de la gerra. Fent uns petits moviments , els espais buits entre les pilotes de golf es van anar omplint amb les boletes. El mestre va tornar a preguntar als estudiants si la gerra estava plena i ells van respondre que sí. Seguidament el professor va buidar una caixa amb sorra dins de la gerra. Va sacsejar la gerra i òbviament la sorra va omplir tots els espais buits que havia entre les boletes. El mestre va tornar a preguntar als estudiants si la gerra era ben plena, i tots van contestar que sí. Finalment el professor va afegir dues tasses de cafè dins de la gerra que hi van cabre perfectament ... El professor...

fotografia de l'Anna Bosch Cada any, després de la primera lluna plena de la primavera, puntual com el rellotge que em desperta cada matí, arriba la pasqua tenyida de flors i del groc de l'esperança. La història no és cíclica com alguns pensen, sinó lineal, així que quan de nou, any rere any retorna la Pasqua florida de desigs ocults que apunten la plenitud sempre insatisfeta, per una banda penso que " dayenu" ( que ja en tinc prou), però per altra,  un remolí d'insatisfaccions agosarades es remouen de tal manera, que no puc per més que vull, que esperar una nova i que no la mateixa Pasqua, convençuda de que tornarà a arribar  distinta i renovada, però puntual, com el rellotge que em desperta cada matí, tenyida de flors i del groc de l'esperança. Glòria Vendrell i Balaguer Pasqua del 2012

fotografia de l'Anna Bosch Deixa que el son s'adormi una mica que reposi en silencis petits no sigui que passi de pressa el somni que tinc, no sigui que es trenqui a bocins Deixa que les roselles bressolin la son que el seu vermell fràgil es fiqui on no hi arriba ningú no sigui que passi de pressa el somni que tinc no sigui que es trenqui a bocins Deixa'l  que dormi Glòria Vendrell i Balaguer Abril 2012

"Els seus deixebles de moment no ho van comprendre, però quan Jesús fou glorificat, van recordar que li havien fet allò que l'Escriptura deia d'Ell " Joan 12,16 A cop d'anys i de tradicions, que passen de pares a fills i de generació en generació, es van mantenint algunes formes, que desdibuixades del seu sentit original, acaben sent solament " icones folclòriques ". Te algun sentit mantenir-les ?... la veritat és que no sé que contestar. Per una banda mai he descartat la possibilitat de que el sentit ocult, que rau en el ser de les coses, que un dia pugui treure el cap una micona i ser susceptible de coneixement i d'experiència. Però per altra, em sap tan de greu la supercificialitat i la ignorància ! Reivindico que tota superficialitat, per se , està íntimament lligada a una realitat profunda i reivindico tenir el coratge i la força de descobrir-ho! Així doncs, viure en un mar de " icones folclòriques" o de...

Van arribar les vacances de Pasqua i va arribar també l’esperat dia del Petit Circ de Pasqua , que cada any venia a la ciutat . La senyora Abrilina frisava per veure l’espectacle. Quan va sortir el presentador negre, ella va començar a aplaudir tota emocionada. El presentador negre va anunciar el trapezista, el pallasso, el músic, el mag del coixí i el cavallet blanc. Entraven a l’escenari un per un, i saludaven al mig dels aplaudiments de tothom. Però sempre s’oblidava de presentar el conillet de dins del barret del mag. -           -  Que comenci la funció!!!!! – va cridar el presentador negre Passaven els minuts , els minuts, els minuts.... i l’escenari restava ben buit.... no sortia ningú !!! Finalment i després de molta estona, el presentador negre va sortir de nou, tot compungit, i va dir que per una estranya raó, tots els personatges havien desaparegut misteriosament. Ningú entenia què havia passat. ...